Al Cèsar Marcus Aurelius Antoninus Augustus (A.D.161-180) li devem una obreta filosòfica que contrasta amb aquella imatge sanguinària, pèrfida i enfollida dels emperadors romans. Marc Aureli pertany al que en deim emperadors filòsofs, al s. II. El cinema, que ha mostrat la follia criminal de Neró (Peter Ustinov), també ha retratat l'estoica serenor de Marc Aureli: Alec Guiness (The Fall of the Roman Empire), i Richard Harris (Gladiator).

 (Segueix)

Vol dir que ara darrer tant és que parlem de cèl·lules eucariotes com de les arts de pesca amb canya, sempre morim conversant sobre receptes de cuina (ramat de golafres! si porta canyella,...si no hi diu...) i essent que la Nativitat de Nostre Senyor és a tocar, i havent per cert que en tals dies feim menjars més laboriosos, vet aquí tret del rebost un llibre de cuina monacal, obra d'un gran coc, i que tot temps he tingut aprop. (Segueix)

M'explicava fa poc una musicòloga, en primícia encara verda d'una tesi en curs, que el flabiol de Ciutadella, en realitat un xiulet, té un germà a una zona del Marroc, i un altre a una zona de Catalunya: un xiulet de tres notes, un interval de tercera menor, amb l'ofici de crida, no de fer excursions melòdiques que la seva simplicitat no li permet. Força interessant, però tampoc no gens sorprenent, deu ser el que en deim cultura mediterrània. Tenc la promesa que m'ho seguirà contant. (Segueix)

1.El director general de Instituciones Penitenciarias del Ministerio del Interior, Antonio Puig, hizo un llamamiento a la sociedad española que reivindica más penas de prisión, sin considerar que a los presos hay que llevarlos a algún lugar. Es fácil pedir que haya más gente que vaya a prisión, pero hay que ponerlos en algún lugar", subrayó Puig en una rueda de prensa (…)  (Segueix)

Explicar bé no està a l'abast de qualsevol. Posem que t'agrada perdre't en coses que mig entens: no entenc per què no puc travessar la paret si resulta que la distància entre el nucli dels àtoms i les partícules que orbiten a la perifèria és com una poma (el nucli) i quelcom molt petitó a 200m, i enmig? què hi ha enmig? i aleshores, per què no puc travessar la paret?

 (Segueix)

Fa dos anys que a l'hora de redactar la memòria de final de curs (memòria, balanç, dossier...) vaig entretenir-me a dibuixar els meus alumnes, de manera informal, amb ganes.Ho deia després de pàgines insípides, poques, dedicades a complir amb la burocràcia de l'acadèmia pública. Deia llavors, dos punts

 (Segueix)

Conec un jove dins la trentena llarga, que va estudiar a la universitat, Història de l'Art, cinc anys a Barcelona intensament viscuts, acadèmicament aprofitats, i avui té un bar. No viu la seva situació com un fracàs, de fet va insisitir poc a exercir d'universitari: M'he format bé - em va dir no fa gaire- i som feliç així. Ui- va afegir ràpidament, empegueït- açò de feliç és un dir.

 (Segueix)

Tenc una vesina estrangera que és la reina dels moixos, un moix, sabran els continentals, és un gat. Us ho explicaré. Resident de temporada i altres estades breus i espesses, just arribada la vesina convoca la moixada al jardinet, els parla, els fa moixonies, els alimenta. He vist replecs de fins a quinze moixos, allò feia com a por.  (Segueix)

Vegeu, si no és molèstia, la cita següent de Luciano Canfora, Ideología de los estudios clásicos. És breu, una mica retòrica, però a veure si hi esteu d'acord, diu així, traduïda:

 (Segueix)

Arribes amb el diari sota el braç, fas una ullada a la concurrència i t'asseus a la terrasseta, no fa vent, el sol és encara pietós i l'ombra fresqueta, penges la jaqueta, quina nosa!, demanes un cortado, (i jo per què no he après a dir un tallat?, no, no em surt, generació que va passar del cenicero al cendrer, i de…)

No t'has assegut i sents:

- Sa putada que m'ha fet no l'hi perdonaré mai.

 (Segueix)

La meva generació ha conegut un tipus de cristià (ells es deien simplement catòlics) que vivien la fe amb gran turment. Fe i doctrina en el món i contra el món, el diable i la carn, honestetat i rectitud desigualment repartides, flagel·lació, renúncia i consol en el dolor. Religió pura, un intercanvi amb els déus (un únic déu vertader, en tal cas), moral i rituals a canvi de consolació, d'alegria més tost poca, menys a l'Espanya en blanc i negre i amb olor de calcetí, la perllongada boira i grisor del règim.

 (Segueix)

Té tots els ingredients d'un best-seller, i a més és una bona novel·la (no he dit, adversativament,…'però és una bona novel·la'), Les bienveillantes (Les benignes, Las Benévolas), de Jonathan Littell. Quasi mil pàgines que he devorat en temps rècord, que no sol succeir-me des de fa anys, fent honor potser, pobre de mi, al comentari maliciós de Josep Pla quan li diu al periodista “Los que leen novelas después de los 30 años, son unos cretinos, ¿no le parece?”.

 (Segueix)

La cosa, germans, està així: la Llei Suprema permet ser independentista, però no permet la independència. Un partit independentista no és un partit com 'Partido antitaurino' , amb objectius ben específics, que el dia que la llei prohibesqui l'espectacle dels toros el partit es dissoldrà, vendrà la seu i els mobles i passarà a defensar els pollastres (animalet comestible que habita a camps de concentració que en diuen granges).

 (Segueix)

No, amics, la Política no ho pot tot, és només una part de la vida organitzada dels homes, però alguns encara no ho saben, i els polítics els primers. Entestats a resoldre-ho tot, pensant que una llei resoldria en quatre dies la cultura profunda de la “maté porque era mía”, els hàbits, vicis, costums, la fresca i atàvica impunitat de “la tanca és meva i hi faré el que voldré”.

 (Segueix)

A la terra on vaig néixer, Sra. Krull, a unes Illes de la Mediterrània Occidental, uns monuments prehistòrics de notable grrandesa atreuen des de fa temps els turistes. Una gran pedra vertical sustenta una llosa tot conformant una mena de taula, té un aire simbòlic, però podria ser quelcom funcional, una gran T central que suporta elements arquitectònics desapareguts. (Segueix)