Vegeu, si no és molèstia, la cita següent de Luciano Canfora, Ideología de los estudios clásicos. És breu, una mica retòrica, però a veure si hi esteu d'acord, diu així, traduïda:
(Segueix)Arribes amb el diari sota el braç, fas una ullada a la concurrència i t'asseus a la terrasseta, no fa vent, el sol és encara pietós i l'ombra fresqueta, penges la jaqueta, quina nosa!, demanes un cortado, (i jo per què no he après a dir un tallat?, no, no em surt, generació que va passar del cenicero al cendrer, i de…)
No t'has assegut i sents:
- Sa putada que m'ha fet no l'hi perdonaré mai.
(Segueix)La meva generació ha conegut un tipus de cristià (ells es deien simplement catòlics) que vivien la fe amb gran turment. Fe i doctrina en el món i contra el món, el diable i la carn, honestetat i rectitud desigualment repartides, flagel·lació, renúncia i consol en el dolor. Religió pura, un intercanvi amb els déus (un únic déu vertader, en tal cas), moral i rituals a canvi de consolació, d'alegria més tost poca, menys a l'Espanya en blanc i negre i amb olor de calcetí, la perllongada boira i grisor del règim.
(Segueix)Té tots els ingredients d'un best-seller, i a més és una bona novel·la (no he dit, adversativament,…'però és una bona novel·la'), Les bienveillantes (Les benignes, Las Benévolas), de Jonathan Littell. Quasi mil pàgines que he devorat en temps rècord, que no sol succeir-me des de fa anys, fent honor potser, pobre de mi, al comentari maliciós de Josep Pla quan li diu al periodista “Los que leen novelas después de los 30 años, son unos cretinos, ¿no le parece?”.
(Segueix)La cosa, germans, està així:
No, amics,
Té gràcia i força interès, aquí, el meu company de quàdriga, Jordi Català, que escrivia la septimana passada: Proposo que parem de crear, parem i gaudim tot el que hi ha hagut fins ara, estic amb tu. Molt jove ell, i ja té por de no ser-hi a temps, qui només amb un ull tant hi veu, tot construint-se un personatge d'ampla visió, pessimista, observant la vida més ajagut que dret, i amb voluntat d'estil propi.
(Segueix)Gent molt principal s'hi han referit, i jo hi diré la meva. A
Posa, Alexandre, que tens un company de quaranta anys refets, considera que en poc temps es van morir son pare i sa mare, mesos entre que un se'n va, i a l'altre -com diuen- se'l va endur la tristor, diuen que sol passar, llanguits es deixen morir de buidor després de dècades d'amor, els fills, dies de trenta hores, alegries ben qualcuna i patata bullida en temps de demancada.
(Segueix)És una idea simple, i te n'adones un dia, de sobte: parla P.J.Ramírez per la ràdio, fa elogis desmesurats d'algú que conec bé, pura i bruta ensabonada, i vaig pensar: als mentiders no els descobriràs en la mentida, sinó en l'adulació. L'adulació és fàcil i sol tenir beneficis, col·loquialment en deim falsetat, quasi el pitjor que deim d'una persona: "és fals", més punyent que dir-li cabró o fill de puta.
(Segueix)D'ençà d'uns mesos un llibre de prop de mil set-centes pàgines m'acompanya entre d'altres ocupacions, lectures, músiques, jocs de sofà i sofrits amb molta ceba. Enllà d'un OPUS MAGNUM, hi ha un OPUS MAIUS, i així és el Tratado d'Agustín García Calvo, una obra enciclopèdica, de sons, mètriques, melodies i danses del poble: un passeig per les arts poètiques del món.
(Segueix)Fa uns pocs mesos, en constituir-se el Parlament de les Illes Balears fetes les eleccions, la cerimònia, seguint la norma, exigia un mesa d'edat, que en tal ocasió va recaure en el menorquí Tòfol Huguet, el més vell de la nova cambra, amb 62 anys, si no vaig errat. Em va semblar quasi un escàndol, l'extrema jovenesa dels nostres polítics, però la cosa no ve d'ara.
(Segueix)
Llicència Creative Commons.