El turment de cada dia
Escrit per Ignasi Mascaró | 16 Abr, 2008La meva generació ha conegut un tipus de cristià (ells es deien simplement catòlics) que vivien la fe amb gran turment. Fe i doctrina en el món i contra el món, el diable i la carn, honestetat i rectitud desigualment repartides, flagel·lació, renúncia i consol en el dolor. Religió pura, un intercanvi amb els déus (un únic déu vertader, en tal cas), moral i rituals a canvi de consolació, d'alegria més tost poca, menys a l'Espanya en blanc i negre i amb olor de calcetí, la perllongada boira i grisor del règim.
No calia evangelitzar, hom suposava que de creient ja n’era tothom, només calia enfortir-se internament, o a predicar, en tot cas, a l’Àfrica nigèrrima. La resta era clandestí, el descregut, l’ateu, el llibertí, el maricón, la prostituta.
Sempre va ser difícil de veure-ho d’una altra manera, el cristià dissident, l’heterodoxe, va sobreviure com va poder, entre silencis i protestes, anatemes o admonicions. Van venir temps millors, o pitjors, de naufragi i desfeta, de pèrdua de poder i temples mig buits, allò ja no era religió triomfant de carrers plens de sotanes. Els uns, que hi eren silenciosament, se’n van anar silenciosament, uns altres, de presència sempre conflictiva, van romandre, van mantenir la pertinença abraçats al conflicte com a forma de vida: també nosaltres som Esglèsia!. S’ho creien, s’ho creuen, reneguen, raonen, es reuneixen, sofreixen…, però no se’n van.
Conec un tipus de cristià instal·lat en el conflicte, la cosa ha tingut diversos noms, sota el rètol de cristians progressistes. Els conec, en conec, i de ver que en molts casos no he arribat a saber quin és el seu credo, quina part de la doctrina accepten i quina no. Els partits polítics, suposem, ja no tenen grans idearis, ni textos fonamentals. Dècades enrera no calien les campanyes electorals, si guanyaven els republicans tothom ja sabia què farien, i el mateix els anarquistes, els comunistes o
Les religions occidentals tenen cos de doctrina, tenen llibre, tenen catecisme, sacerdoci i magisteri, però no sé amb què s’han quedat els qui hi són i no se n’han anat. Han fet de la dissidència una forma de vida, sofreixen, i practiquen la doble guerra, una interior i una exterior. Açò pensava, fins que ben clar he vist que la majoria de cristians progressistes que conec només en tenen una de guerra, la interior, la batalleta amb els seus bisbes: van i vénen, nerviosos, inquiets, torturats, dolguts te conten: has llegit el darrer document contra…? I què me’n dius de les declaracions del bisbe…? o de Sa Santetat el Papa.
Jo em pensava que ser creient era evangelitzar. Si em ve algú i em diu: Ignasi, et vull parlar de Jesús…oh! pensaré, un cristià. Gràcies, ja el conec, conec els textos, els tenc, en grec, llatí, i català, editorial Claret, una acuradíssima edició trilingüe. No els tenc a la tauleta de nit, ben ver que és, però molt lluny no paren. Però potser insistirà, i ho entendré, me n’adonaré que tenc un apòstol al davant. Jo quan era cristià evangelitzava, i quan era comunista cercava seguidors, la meva fe era privada, però no secreta. (La meva cultura és cristiana, açò ben segur, i hel.lènica, i germànica, i semítica, i apatxe...)
Fa poc vaig saber d’algú que em pensava conèixer bé i que va a missa els diumenges, i vaig pensar, i jo, per què no ho sabia? Per què ser creient, en la versió heterodoxe i dissident, ha passat de ser un assumpte privat, a ser una assumpte íntim i quasi secret? i aquell passatge que diu: “sortiu, evangelitzau…”?
Si no és així, tot plegat és un patiment que em resulta incomprensible, però…, pobret de mi, lluny de donar lliçons, entenc tant poques coses! I ja em disculpareu, parcite mihi!, dit en llatí, la llengua de Lucreci.
Teòlegs, monges i capellans rasos (la majoria vells) a força de proximitat amb els grans misteris estan plens d'escepticisme, van despistats,tenen ganes de manar i percepció d'haver "anat a menos".
Els que s'ho creuen no hi son i els que hi son no s'ho creuen.
Per entrar a una església (moltes vegades)s'ha de pagar entrada. Es possible que als "autèntics" els faci una mica de vergonya ser vistos en un lloc com aquest?