Zaplana ja no m'estima
Escrit per Ignasi Mascaró | 1 Mai, 2008Arribes amb el diari sota el braç, fas una ullada a la concurrència i t'asseus a la terrasseta, no fa vent, el sol és encara pietós i l'ombra fresqueta, penges la jaqueta, quina nosa!, demanes un cortado, (i jo per què no he après a dir un tallat?, no, no em surt, generació que va passar del cenicero al cendrer, i de…)
No t'has assegut i sents:
- Sa putada que m'ha fet no l'hi perdonaré mai.
Estava d’esquena, just quan saludava una coneixença. Obres el diari, una putada? qui ha fet una putada a qui? de reüll veig dues ombres a la meva esquerra, dues taules més enllà. Arriba el cortado, un macchiato italià, un cafè concentrat, petit tacat de llet, i quan som a la pàgina…”Zaplana, el primer gran damnificado”…
- És molt mal de dur, perquè jo em pens que encara me l’estim, açò és lo més fort, i no s’ho mereix.
No gos a girar-me, penses que podrien parlar més fluixet, però entenc que quan tens ganes de contar no repares en l’aforament de la sala, de la terrassa, del sol que vol entrar i ja em toca els peus, amable encara.
- És que encara no m’ho crec, perquè jo a ella la conec, no vull dir que sigui un trasto, però…
Veus femenines, joves, accent local ben identificable, parla una i l’altra escolta, el manual em diu un timbre entre vint i trenta anys, escolaritzades en català, home, és clar, quan diu:
- Si analitzes es darrers mesos ho entens tot.
Els meus déus penats, i llars també, saben com m’agrada d’escoltar framents de vides no conegudes, no m’importa la cara, sovint cares que no tornaré a veure. Saben ells, els meus déus, les hores passades en territori guiri, anònimament perdut entre llengües bàrbares allà deçà del Rin i del Danubi. Record el dia que sent:
- One day I’ll kill him! (un dia el mataré)
Ui!, quina por! testimoni d’un assassinat, witness of a murder, però aquest “el mataré”! , entès el cas, tenia el mateix valor col·loquial com quan deim que “aquesta vegada si torna a arribar tard el mataré”, llicències no literals. Novel·les fragmentades, esbossos de vida que no mires.
Ja aprop de migdia, quan els aragonesos, conformats amb el transvassament d’aigua de l’Ebre diuen i desdiuen, ella tota aquàtica diu:
- I és tan guapa aquesta punyetera!
és aquí on em vaig girar en un gest computable en mil·lisegons…Ui! m’han vist?
No, no m’han vist. Elles dues reprenen. La història deu ser terrible, dolor humà infinit, mals d’amor…Despista, Mascaró, el cap ficat dins el diari, a veure quin western fan avui a IB3…, putes! ja l’he vist, sempre fan les mateixes: el marshall està venut al cacic, que va arribar abans de
- Què bé que estàs tu, no ho saps bé.
Ho diu a l’altra, la que escolta les penes i parla poc.
M’alç per anar a pagar, em sent un intrús, una mica incòmode, i en tornar, darrera les ulleres de sol me les mir, no les conec, per sort, entre vint-i-cinc i trenta anys, esper no tornar-les a veure, però: tornarà ell a casa? podrà ella perdonar-lo? què trobau què pot passar?. O sí les veuré, però aleshores la cosa ja s’haurà arranjat, ell, un cap verd, haurà vist que tenia una joia a casa, que ella no s’ho mereixia i que tot havia estat una fantasia. O, tal vegada no. Jo què sé! tot és tan impredictible, el futur de Rijkaard, de Rajoy...O tal vegada sí. Sí, què?. El sol ja m’arribava als genolls, el temps ho cura tot, però és tard i no tenc dinar fet.
Uf, sort que no has posat es nom des bar perquè juraria que sé qui eren elles dues... (i ell també)