Llibres que maten

Escrit per Ignasi Mascaró | 12 Mai, 2008

    Vegeu, si no és molèstia, la cita següent de Luciano Canfora, Ideología de los estudios clásicos. És breu, una mica retòrica, però a veure si hi esteu d'acord, diu així, traduïda:


    És un tret característic de la nostra edat materialista que la nostra educació científica s’orienta quasi exclusivament a les disciplines materials. Encara que és del tot necessari en una època en què predominen les tècniques, tanmateix és perillós que en una nació l’educació tengui aquests únics fonaments.(…) No s’ha de permetre que en l’ensenyament es menysprei l’estudi de l’antiguitat. La història de Roma, és i seguirà essent la millor de les guies, per ara i per qualsevol època. Igualment l’ideal hel·lènic ha de ser preservat en la seva bellesa exemplar…”.

    La cita és de Mein Kampf, el llibre que Hitler va dictar a R. Hess el 1924, estant a la presó: un compendi del gran protocol polític, retòrica incendiària de la guerra que vindria, de la fàbrica de l’odi i la destrucció. Un llibre –diuen- mal escrit, d’una violència verbal extrema. Onze milions d’exemplars venuts, o distribuïts, fins el 1944.

    No fa molts d’anys, a casa d’uns amics a un poblet de Baviera, rastrejant , amb permís, per la llibreria vaig tenir a les mans un original de Mein Kampf, el record en un format bíblia, el vaig fullejar sense cap interès i el vaig deixar. Després de la guerra, molts alemanys van córrer a llançar el llibre, altres, tot maleint-lo, el van amagar, castigat a una segona fila del prestatge. Moltíssims el tenien, de fet, el règim el regalava a les parelles quan es casaven; el llibre, que sàpiga, no contenia particularment consells de bona entesa matrimonial.

    L’obra citada de L. Canfora (Akal, 1991), molt substanciosa, és dedica a les lectures politiques del passat grecoromà, tot sovint he tornat a les seves pàgines, una cita, una referència. Com ocorre amb les cites bíbliques, tothom troba en els clàssics grecollatins la part que li interessa; Mussolini reviu l’Imperi, i la simbologia, i ocupa una part del nordàfrica, com un nou Scipione l’Africano, perquè el territori ja havia estat romà! Manipulació de l’Eneida de Virgili : “tu regere imperio populos…” (En. VI, 851). Les “humanitats” triomfen en època feixista. Hitler parla d’una Nova Esparta, el nazisme és filohel·lènic i no tant filoromà (tret de la gran arquitectura, Albert Speer, teatres i estadis, etc.), en tot cas el mèrit de Roma és haver vençut Carthago, els púnics, semites, africans, negroides. L’Atenes democràtica no és font recomanable: una coneguda cita de Mein Kampf diu:

    “Abans un camell passarà pel forat d’una agulla, que un home excepcional sigui elegit en eleccions democràtiques”.

    I si anàvem més enrera les fonts d’inspiració són nombroses.La Revolució Francesa, després del gran buit històric, acaba en República, femenina, la Independència Americana discuteix sobre esclavitud, i la historiografia soviètica teoritza la crisi de l’economia esclavista i es recrea post eventum en la revolta desclaus d' Espàrtac. No voldria, ni podria, esbossar aquí un tema tan complex que, tanmateix, ens conduiria a entendre – és un dels aspectes que m’interessen- per què la reinvindicació de les humanitats i la cultura clàssica ha estat històricament usurpada majoritàriament pel pensament conservador. Segons Luciano Canfora Mein Kampf és ple de referències a la Cultura Clàssica. Un bon motiu per llegir el llibre, si bé està d’interès historiogràfic i per gent amb mentalitat ignífuga.

    La setmana passada el canal franco-alemany ARTE va dedicar dos reportatges al llibre. La seva possessió és legal a Alemanya, però no pot ser editat ni traduït, només es troba a antiquaris (i a la WWW, naturalment). Després de la guerra l’Estat Lliure de Baviera (Freistadt Bayern) va confiscar els drets al partit nazi NSDAP, que administrava els drets editorials personals (un 10%) d’Adolf Hitler, censat com a persona jurídica a un carrer desconegut de Múnic. Els drets no s’extingiran fins el 2015. Mentrestant, el llibre (My Battle, Mon Combat, Mi Lucha,…) circula, i s’edita fora d’Europa, en una curiosa, i esperable, casuística: és lliure, per raons diverses cal pensar, a Israel i als països àrabs, i a molts d’altres, sense que Baviera, fora d' Europa, emprengui accions legals.

    La idea de prohibir un llibre té com poques coses una càrrega simbòlica com indicador de llibertat. En el reportatge un entrevistador, per sorpresa, treu el tema al Ministre de l’Interior de Baviera, l’home, encorregut, demana d’interrompre l’entrevista, és evident que no sap què ha de dir (ho ha de consultar?, la qüestió és delicada). Després d’un tall indissimulat en el muntatge, el ministre argumenta la prohibició per respecte a les víctimes de la barbàrie nazi. El reportatge acaba amb les declaracions d’un membre de la comunitat jueva alemanya: no, el llibre ha d’esser lliure, la gent ha de saber que hi ha llibres que maten (es gibt Bücher, die töten).

    Per cert, la cita de Mein Kampf, més amunt, que reivindicava els estudis clàssics, seguia així:

    Però mai no hem d’oblidar les característiques racials dels pobles triomfadors (...)"


21 comentaris i 0 retroenllaços

    Escrit per Forest Er 13 Mai 2008, 09:14

    Ignasi,

    I paraules "Sprachregelungen", que maten.

    Quin recull d'aquestes, particularment en "Les bienveillants" (J. Littell) que ens recomenares...!

    "Abtransportiert" ( "Traslladat més enllà" )
    "Angleichung" ("Assimilació")
    "Endlösung" ( "Solució final" )
    "Einsatz" ("Avenç")
    "Entsprechend behandelt" ( "Tracte adeqüat" )
    "Executivemassnahmen" ("Mesures executives")
    "Sonderbehandlung" ( "Tractament especial" )
    "Wohnsitzverlegung" ("Canvi de domicili")

    Formulades com a exquisites "bürokratisches Amtdeutsch", no? , i que, un cop desplegades, causaren genocidis de debò.

    Escrit per òliba 13 Mai 2008, 12:20

    Els ganivets en mans no-assassines no maten.
    El ganivet de serra espera el pa.

    Escrit per I.Mascaró 13 Mai 2008, 12:45

    Ostres, Forest! i sense cap falta! Tot un compendi de lèxic eufemístic nazi. Ja deien que Goebels és el gran creador de la propaganda, i del dir una cosa per l'altra. Em sembla que no te n'has deixada cap de les importants.

    N'hi ha un que no neix com eufemisme, però acaba sent-to: anomenar "espai vital" (Lebensraum) no el territori on vius, sinó el que conqueriràs, els pobles que assassinaràs...

    Escrit per t.p. 14 Mai 2008, 16:12

    Nasi, lo màxim dels eufemismes és que els fabricants anomenin a un determinat moble "el inodoro", no ho trobes?

    Escrit per I.Mascaró 14 Mai 2008, 17:43

    Sí, molta raó tens. Jo mateix, assegut intempestivament en tan perforada càtreda, hi llegia avui el suplement dels dimecres de "La Vanguàrdia", un excel·lent fulletó. La mort, i altres necessàries coses, ens igualen.

    Escrit per Forest Er 16 Mai 2008, 09:56

    I en acabar, Ignasi, tot buidant la cisterneta d' "el inodoro", ves a saber a quin lloc de l'Univers va a parar el "tema"...! (com diria Jorge Wagensberg).

    I ja tenim "Merdes que maten", en virtud de les sevícies de l'entropia !

    Escrit per ximm 16 Mai 2008, 11:55

    .../...En alemany, el verb es pot situar i se situa en la major part dels casos al final de la frase, per molt recargolada i intrincadament sostinguda que sigui. El significat conté la respiració reprimida abans de l'allliberament dinàmic final. Açò suggereix per si sol una anologia amb l'acte sexual. Interrupció i satisfacció orgàsmica. Només una analogia, una al·legoria de la sintaxi, però pot aportar una mica de llum a les profunditats psíquiques i neurològiques en què les estructures lingüístiques estimulen i descarreguen la sexualitat.../...

    Escrit per òliba 16 Mai 2008, 12:05

    N'Ignasi hauria de deixar ben clar si utilitza tissú trifàsic, apte per l'ecosistema menorquí. Altra cosa és que després de llegir segons-què, com som de contaminants amb les nostres transcendències.

    Escrit per I.Mascaró 16 Mai 2008, 13:24

    Com sovint ocorre amb la poesia: no sé si he entès, res, però, sona tan bé!

    Però potser li reprendré en tenir temps amb la cosa del verb al final...

    Me n'he d'anar, som esperat, m'esperen; però no em puc estar de pensar en la conferència que farà avui al Cercle Art. en Xavier Moll, músic i musicòleg, ofici ben poc practicat en aquestes terres, on hi floreixen més tost músics i melòmans.

    Escrit per ximm 16 Mai 2008, 14:11

    I a Xavier Moll (quan érem amics) li he sentit dir aquella dita que diu: come poco y cena menos. Mon pare me'n parlava (anys avinguts) de quan sonaven ambdós la guiterra dalt el campanar del Roser i estrenaven notes, acords i cançons... Altrament, D'Ignasi Mascaró el que més m'agrada és aqueixa combinació (lèxica, morfològica i sintàctica))) de pedanteria i petulància... La poesia, al capdavall, és una creença...al servei de no sabem qui.

    Escrit per mingus 16 Mai 2008, 21:58

    Ala Damià, cony... ho és una mania que li tens...

    Escrit per òliba 21 Mai 2008, 13:06

    La poesia no és cap creença, "ximm"!. De n'Ignasi Mascaró penso en aquell homenatge a un llapis petit(fa temps)i molts altres escrits i me remoc a la cadira pel que dieu. Professoral i pedagògic de voluntat gamberra (no sempre aconseguida!)és una delícia llegir-lo.

    Escrit per ximm 21 Mai 2008, 14:18

    No tenc cap dubte que n'Ignasi és de les plomes més interessants en la premsa escrita o cibernètica que s'origina a l'illa. Tant és així que si em mir es Diari i veig un seu article, serà la primera cosa que llegesqui, fins i tot, maldaré de fer-me amb el retall de la pàgina que engrossirà les carpetes que he anat replegant dels seus escrits. En un país normal i no pas normalitzador com el nostre, els articles de n'Ignasi s'haurien editat en versió llibresca, tampoc no en tenc cap dubte d'aquest deute... Hom pot llegir-lo i sentir el dring expositiu d'una escriptura hedonista o també minimalista, consider aquests dos conceptes anteriors els més aconseguits de la seva narrativa...
    Mingus, talvegada, sí que és una mania, emperò, vondria que fos una mania positiva i amb el guinavet-a-mos de la provocació:

    Casi-casi et pot fer fotre,
    Quelet, aixuixí explicar,
    i si jo et tenc que arribar
    i no donaràs mala sòta.
    Que el puc punxir i el puc travessar
    que, tanmateix, ell no bota!

    Òliba, n'hauríem de parlar: sense creença, la poesia no és possible...

    Me'n vaig que es canalons s'aferraran.

    Escrit per òliba 21 Mai 2008, 15:15

    La poesia no és una creença. La poesia "és".

    Escrit per I.Mascaró 21 Mai 2008, 18:28

    Què diré? que em reconesc en alguna cosa que deis, i dels articles publicats...

    Deixau-m'ho dir, contar: n'hi ha un d'article aquí mateix, "Un casa sense llibres" (Abril.2006) que m'estim particularment, perquè hi surt la família de n'Antoni Moll. Avui mateix he estat una bona estona amb ell, conta, escolta, recita, ballen accents i versos. Antoni Moll, ciutadellenc i poeta, amb casa a Barcelona, vuitanta-dos anys, sia dit per al lector no menorquí.

    Havia vingut un parell de vegades a l'Institut, en mal moment, però avui no: Toni, seu, avui tenc temps. Passeja una garrosseta que el fa vell, però té la mirada neta, els ulls tenen color i la pell estirada. Horaci, Plini, clàssics castellans, tot pot comparèixer en mitja hora.

    En acompanyar-lo a la sortida em contava de mals i malalties, però em diu "Estic en pau, estic bé". I jo li dic, "En Pau amb tu mateix i amb el món". S'atura, em mira, aixeca un ditet i em diu: "I amb déu".

    Escrit per Friedrich E. 22 Mai 2008, 16:36

    I és clar que sí, Ignasi. "A estas alturas el partido", ja no feim d'això un "principi".

    Fins aviat, "si déu vol". I lamento molt no haver conegut n'Antoni Moll.

    Escrit per òliba 22 Mai 2008, 21:45

    Friedrich E.:
    M'agrada la idea de no mantenir uns "principis" tota la vida. Solen matar la imaginació.

    Escrit per Pardaleta 24 Mai 2008, 19:56

    En clau de "DÉU",coneixereu més tard o més aviat a n'Antoni Moll.

    Escrit per òliba 04 Jun 2008, 12:45

    Els llibres no maten. Ni maten els precipicis, ni els ganivets, ni les pistoles, ni el verí.

    Escrit per Júlia 13 Jun 2008, 11:46

    Ignasi, després de saber que ets propietari d'un blog, com molts altres filòlegs, professors, il·lustrats..., hi he volgut fer una visiteta.
    Bé, només dir-te que he llegit atentament els teus escrits acompanyada den Toni Català, ja que ara, a final de curs, esteim per "cortes" i hem arribat a la conclusió que també els grans professors cometen errors ortogràfics. Però no és això el que m'interessa, sinó els teus articles.

    Gràcies per omplir aquest curs de coneixements.
    Ens veurem l'any que vé si déu vol.

    Atentament,
    Júlia Florit (alumna de cultura clàssica)

    Escrit per I.Mascaró 13 Jun 2008, 18:42

    Amic lector i lectora,

    aquesta Júlia que signa més amunt, pertany a la raça, no molt abundosa, de les intel.ligències silencioses: parlen poc, miren, escolten, i de sobte et sorprenen: n'hi ha més d'una de Júlies així, i Lauras, i Noemis, i Bernats...

    Ahir mateix, arran de la lectura d'un article a classe, i convidats a dir-hi la seva amb tan escassa incitació, va deixar escrit aquest petit inventari de plaers quotidians, diu així:

    "Aquestes són algunes coses que m'agraden: l'olor d'ensaïmada que t'abraça quan obres la porta de ca s'àvia. Les miques que cauen quan et menges una dòlça. Les corregudes dels al·lots per entrar dins l'aigua el primer. L'olor dels llibres acabats de comprar, de la gespa després de ploure, d'una espelma apagada."

    M'agrada la transparència de les ulleres de s'avi, de les seves històries, del soroll de la pluja a la finestra, dels cavalls quan galopen. M'agraden els dibuixos de fillet petit, la gama de colors dels confits de Sant Soan. La renou de tots els papers de regal en destapar-los. També m'agrada la lluentor dels ulls dels nens i les seves rialles. M'agrada sentir el noooo! quan un destrossa el castell de sorra de l'altre."

    "M'agrada que em gratin l'esquena encara que no tengui picor. Em fascinen les notes de la guitarra i el conjunt de veus quan vas a romandre- m'agrada anar a romandre-, l'olor de sal i de mar, la sorra entre els dits. M'atreuen les mirades nervioses de dos balladors abans d'aixecar el primer pas. M'agraden els moixos negres, i els blancs. M'agraden les besades amb pipius, un toquet a l'esquena després d'una bona feina, la melodia d'un tambor i flabiol, m'agraden les petites coses, m'agrada despertar-me feta un embolic de llençols, m'agrada...".

    Gràcies, Júlia, i fins ben prest.

Deixa el teu comentari








 authimage