Os gatos
Escrit per Ignasi Mascaró | 26 Jun, 2008- Tenc una vesina estrangera que és la reina dels moixos, un
moix, sabran els continentals, és un gat. Us ho explicaré. Resident de
temporada i altres estades breus i espesses, just arribada la vesina convoca la
moixada al jardinet, els parla, els fa moixonies, els alimenta. He vist replecs
de fins a quinze moixos, allò feia com a por.
Sents a dir a vegades que els estrangers s’estimen l’animalet de la casa més que no el vesí. Puc dir que no és el cas, bona amiga i vesina, ella, les seves atencions a la raça petita dels felins no li neguen bon veinatge, amistat i generositat. Ben cert és que he conegut altres exemples que responen al tòpic, tant com per veure ben clar que el que sovint es presentat com a tolerància és pura i indissimulada indiferència: el vesí estranger no vol saber res de tu, és així de tolerant. Tot l’amor se’n va amb el jardinet, i el moixet.
En una d’aquestes, la meva vesina se’n tornà a les boires del nord a la correguda, maletes i aeroport tot una mica de pressa. N’Ignasi, que tampoc no és mal vesí (també fa de majoral, li obre la casa, que se’n vagi la humitat un dia de solet) obre la porta setmanes després i troba dos moixos morts: la mataré! vaig pensar. No vaig arribar a l’assassinat- n’hauríeu tingut notícia- però un bon arrifoll se’l va endur l’estrangera, la qui parla, fa moixonies i alimenta els moixos de la barriada.
El meu amic J.L. Villalonga, bon coneixedor de les qüestions ecològiques, afirma que els moixos són el primer problema ambiental de Menorca,
-Tant?, li deman.
- Sí, sí, una proliferació descontrolada que amenaça moltes coses, a poble, al camp….
- No ho sabia, que fos
tan greu.
Tenc una belluma de com funciona la cosa: la família té un fillet petit, i entre el joguets, un més , alimenten un moixet, què mono! però un dia se’n cansen, o els fuig, o va de trot i ensuma moixes calentes, i de la tòrrida relació en naixeran moixets, molts, i molts. Que fan destrossa, en el sembrat, en els jardins, entrant per la finestra…Per no dir d’aquella conducta innata de fer un clotet en la terra tova, deixar-hi defecacions pudentíssimes, i tapar-ho amb gran cura, amb la poteta, obra mestra de les conductes genètiques. Però un desastre, un pati esdevingut un cagador, el meu, el teu i el seu.
Fa pocs anys la cosa va ser notícia al diari una volta acaba la temporada turística, parlava el diari de Cala’n Bosch, Ciutadella, de la vagància descontrolada d’un exèrcit guerriller de moixos, orfes de sobte en anar-se’n els turistes, que com resta dit, s’estimen molt els moixets, però és un amor de catorze pernoctacions a mitja pensió. Jo mateix m’he vist en l’obligació d’haver-ne d’escalivar qualcun, ho direm així, practicant per al cas habilitats de foner baleàric, ah! la raça! i no entrarem en detall, que tampoc no vull que em malmireu.
El tema, escrit aquí i arrancat ja fa setmanes, m’agafa havent llegit la notícia que el Consell Infantil Municipal ha tractat la qüestió. Ah, els animals de companyia…Però com que sé que la cosa no va de psicopedagogies de la soletat (i l’Escola d’Estiu, orfe d'imaginació, no podria tractar el tema dels moixos abandonats? de la solitud plena i sense moixos…) Ni va tampoc de moix-príncep de la casa, de poeta-líric-amb-cusset, ni del debat moixos o cans i altres dualitats ja tòpiques de psicologia de la personalitat.
I mentrestant, fa dos dies, m’han destrossat una figuereta de moro que just s’alçava dos pams (justament aquesta varietat quasi no tenen espines). Què faig? què he de fer, amics? Parlaré amb la vesina i li diré: Gertrud, tu que votes Die Grünen, amb tanta fam que hi ha al món…O no seria un bon començament? Desesperat em tenen els moixets, un dia d’aquests fotré una endemesa, i d’atenuants una col·lecció, m’informen els meus advocats (és diu així, no? en plural).
L’altra cara és més coneguda, però no menys inquietat, és el cave canem sota la forma de cuidado con el perro, perro que muerde,… en defensa de l’amo encastellat en bardissa ben alta, per no ser vist pel vesí, l’enemic.
Així és la ciutat horizontal, insostenible, d’àmplies parce·les amb piscina, de vesins que no es visiten, o ni es coneixen, de colònies sense nom i sense Festa, de cans formidables i moixos apàtrides. On l’únic interès és que una dona de seixanta-cinc anys de turgències caigudes se’n pot anar a comprar al super, on tot és caríssim, embolicada amb un pareo de colors llampants: viure a una urbanització dóna aquestes llibertats. Tornem al poble, Gibette, al carrer net i a la xafarderia, a la dreta són catalans, i a l’esquerra- m'han dit- parlen italià, oh! què polit! El carrer és estret, però serem molt feliços.
Abocadors de les misèries i frustracions nostres -muts de retrets!-, en veus algun a prop de l'amo. El llom convex de tant de pes, de tanta merda contagiada.Pobres animals domèstics!