Le petit tour
Escrit per Ignasi Mascaró | 11 Ago, 2008Conec un jove dins la trentena llarga, que va estudiar a la universitat, Història de l'Art, cinc anys a Barcelona intensament viscuts, acadèmicament aprofitats, i avui té un bar. No viu la seva situació com un fracàs, de fet va insisitir poc a exercir d'universitari: M'he format bé - em va dir no fa gaire- i som feliç així. Ui- va afegir ràpidament, empegueït- açò de feliç és un dir.
Ho entenc, deu fer por dir que ets feliç sense entrar en un debat intempestiu perconduït fins a la matinada. Pel que sé, pel que conta, no és esclau del negoci, en viu, tracta bé els clients i cuida la música que hi sona, però només a la nit. Arrabassa el temps lliure que pot per llegir o fer soparets amb els amics, i per pintar: un itinerari prou comú, vocació primerenca per Belles Arts i finalment Història de l’Art. No cal, diries, haver estudiat a la universitat per descobrir certes coses, però a alguns els ajuda, saber és entendre el món, la resta ja depèn de moltes coses: si seràs un sofridor o un fruïdor, un salvador del món o un bon amic, o les dues coses. Jas, convida la casa, i què me’n dius d’en Brondo? va plorar aquesta vegada?
Un home tranquil el meu amic -diria- tampoc no el conec tant, si li agraden els cans o els moixos, si per davant o per darrera, si amb sucre o sense. Gràcies, i convida aquella jove.
No és mala cosa un bar. Formar-se no és barat, sortir a estudiar enllà de la mar té un alt preu, els llibres són cars, decisions en una època en què de fa temps una làurea universitària no t’incorpora a cap classe privilegiada, ni distinció social ni plataforma de desclassament. Res de tot açò, sortir a estudiar és el petit tour, uns anys fora de la barqueta per a obrir els ulls, fer nous amics, viure precàriament i perillosament. Faràs excepció, estimada Rachel, dels fills hereus, que estudiaran amb diligència i sense cometre errors a l’espera d’heretar una farmàcia, un despatx lluminós d’èxit, una fàbrica.
I ara considera, benvolgut Mathews, l’exèrcit de músics i artistes que han florit els darrers anys a les illes habitades, dotzenes de menorquins educats en l’art de la música i la disciplina de l’instrument, què en farem? Un dia sí i l’altre també et conten d’un jove, un al·lotet, que estudia a Londres, violí, saxo, guitarra, piano, concursos i premis, esforços suprems per entrar a l’èlite de la música, una digna aspiració sens dubte, però pocs ho aconseguiran, i què serà d’ells? voldran viure de la seva feina, i en un llarg mentrestant faran “música d’hotel” de quan Eva Maria cercava al sol de la platja. Hauran de viure una certa degradació. Alguns ho viuram amb amargor.
La música pot ser també un oci de qualitat, però no és aquesta la perspectiva d’un jove estudiant, és clar que no. Estudiar Història de l’Art per educar la mirada no és la perspectiva d’un instrumentista de vint anys, en tot cas ho serà més tard, quan s’han tancat moltes portes i s’han obert no poques finestres. Posem el cas d’un amic que és flautista, però no és la professió, sinó purament un divertimento, a cops en solitari, i la setmana vinent una trobada entre amics a quatre flautes, i potser un dia a l’any una festa i un concertet d’estiu entre albergínies plenes i una coca dolça. El petit tour t’educa, però potser no et donarà el pa de cada dia. Conta el biògraf de Nietzsche com li agradava de passar les vetlades llegint partitures, no em consta que el filòsof mai hagués volgut ser músic. L’equivalent no és escoltar un CD, llegir una partitura d’orquestra, i “sentir-la”, vol una bona formació. Pintar quadres, dibuixar, fer mobles, modelar escultures, fer-ho sorollosament en solitari; pintarà un quadre i el contemplarà i l’acompanyarà molts d’anys, no veig en canvi el poeta rellegint el poema acabat: quan el dard és a l’arc ha de partir.
No és bona consolació dedicar-se a estudiar intensament un instrument pensant que en les runes dels anys t’asseuràs cap al tard al piano de casa llegint Chopin, i tanmateix és un quadre bell, exquisit, aristocratitzant. La idea d’una formació en la jovenesa que inspira una senectut plena. Sí, però és quasi novel·lesc, cinematogràfic, distingidament elevat. En realitat ni hi ha casa ni hi ha piano, i probablement la subrogació de la hipoteca no ha estat una bona idea. No pensava en açò el jove que volia estudiar Belles Arts i va acabar tenint un bar, si és que mai va pensar el futur, que no és mala cosa, un programa vital que no va més enllà de viure amb una certa dignitat. I convida aquella parella, són mallorquins?
Molt Bona!
Sempre he cregut que el petit tour, allò que alguns professors recomanen, és l'inici. Molts diuen que serà una de les millors experiències i no s'equivoquen. Però jo sempre he pensat que la decisió més important no és la que es pren en decidir anar-hi sinó la decisió que s'ha de prendre quan s'acaba l'etapa acadèmica. Tornar o no. Acabar el tour i rependre la vida més o manco allà on l'havies deixada. I pot ser feixuc.
M'ha agradat especialment el referent als músics. Crec que aquests havien de decidir anar fins al final o no abans de partir. Si volen viure de la música la majoria ho tenen malament aquí. Si no volen anar amb l'Eva a la platja.
M'explic. No es el mateix aquell músic que decideix tornar i quasi rompre el somni d'estar a l'èlite ( que supòs la majoria han tingut)que aquell jove de Frankfurt que vaig conèixer un cop que havia venut el poc que tenia, havia comprat una furgoneta i recorria els EEUU tocant guitarra i harmònica, alguns cops acompanyat per algun autoestopista que havia conegut a la ruta 66.
En fi, supòs que l'important és anar fins al final. Si "l'èxit" arriba o no és una altra cosa.