L'enemic interior o preludi de controvèrsia
Escrit per Ignasi Mascaró | 30 Des, 2005- Segurament un grec clàssic que ens visitàs consideraria que el que tenim no és una democràcia. El nostre Pèricles, fill de Xantip, no entendria que donem confiança quatre anys als nostres electes delegats. Ah! amic Pèricles, és que no són delegats, són representants, hem d'estar quatre anys a poder castigar-los. Però fàcilment li retrauríem a Pèricles, espòs d'Aspàsia, que a la seva bella Atenes els ciutadans en assemblea només són una minoria de la població. Són raons conegudes.
I així, en conversa damunt un peu de columna, confrontaríem els models. Per a uns - instal.lem-nos en el present- la proximitat és garantia de qualitat, ningú no pot decidir per la Ciutat autodeterminada. Però l’experiència és que la Polis, temptada de corrupció, sovint necessita un àrbitre neutral, justícia llunyana i externa, per evitar el nepotisme, la venalitat, el clientelisme. Sí, però en puresa democràtica- diran uns altres,- ens l’hem de jugar. La Ciutat (la comarca, la Comunitat, l’Arxipèlag...) és sobirana.
La justícia (i la policia municipal) tan pròxima, i tan amiga! El sargento Bermúdez, de la Guàrdia Civil, es va retirar l’any passat, trenta anys a la ciutat, sense amics, reclòs a la Casa Cuartel. El sargento Bermúdez feia respecte. No sé si hi ha cap norma que impedesqui que el jutge de Ciutadella sigui ciutadellenc, però a mi m’agradaria més que no ho fos. A Atenes, almenys, els jutges eren 500, i 280 van votar contra Sòcrates: la majoria també s’equivoca. Des de quin principi la Ciutat necessita un tutor enllà de les fronteres? Pèricles, l’amic d’Anaxàgoras, se’n faria creus: qui són els tebans per decidir per nosaltres?
On anava? Ja hi som: estic content que algú hagi impedit la barbaritat contra el port de Ciutadella, ho podria dir amb major solemnitat, però no és el cas (jo també hi era a la plaça de la Catedral, dissabte passat, a un raconet, els vieux hi érem de convidats). Però aquí hi ha cosa que no m’acaba de fer, perdonau que refredi l’alegria.
En democràcia madura hauria preferit una idea pactada, o un referèndum en condicions de molt ampla majoria qualificada (ja sé que els referèndums estan molt estrictament regulats, Pèricles, l’Arcont amb helm, tampoc no ho entendria). Demà Madrid podria exercir la tutela (digau-li competències) contra nosaltres, i els nacionalistes transversals dirien: qui és Madrid per decidir...? Es a dir, ara la tutela em fa nosa, però després em dóna la raó, i deixa de fer-me'n. Estic content –ho torn a dir; sempre hem sabut quines eren les regles: nosaltres decidirem fins aquí, i Madrid decidirà fins allà. Però l’argument es gira fàcilment en contra.
Fet i fet, la controvèrsia és ara mateix una exercici quasi de saló, però inquietant. La dreta ciutadellenca (i la menorquina de mala gana) no crec que empri aquest argument: el PP ara mateix està ocupat en ofensives antiestatutàries, no el pot emprar sense enrogir d’un vermell cardenal. La càrrega de la cavalleria serà contra l’enemic interior que es nega al progrés (els progressistes són ells), que impedeix el futur esplendorós de l’economia ciutadellenca, etc.etc. que aquest projecte havia de propiciar. Ho pagarà la maonesa, de llinatge Barceló. Som uns traïdors, com sempre, no mereixem el carnet de ciutadellencs, el que dúiem a mos per entrar a La Vall en temps del Marquès, déu el tengui.
En tot cas, Ignasi, això no l’hi estranyaria gens a Pèricles, de la nostra època: segueixen governant els mateixos sofistes que, com rapsodes, aduladors, actuen baix el dictat del seu benefici personal, eclipsant al poble amb fastuosos arguments. Abans, com avui, la política és pura retòrica, tot estil i ni una mica de sinceritat.