Com que la cosa de l'Estatut de Les Illes no va gaire bé (no sabem què volem, així de clar) com que som un país sense ambició...Comencem per la teulada, comencem per noms i simbols. Les Illes, que són cinc es diran el PENTANÈS (en grec vol dir cinc Illes, recordau: Pel.loponès, Polinèsia, Micronèsia...), us agrada? o seria millor LA PENTANÈSIA? és sonor, no m'ho negaràs, Leocàdia, amor. Anem als himnes, ja ho deia Filòcrates de Siracusa: els himnes canten a la pàtria, estrenyen les files i condueixen els pobles a la guerra. Coratge, ambició,... E mentrestant, començau a pensar qui és l'enemic, hem de mester un enemic històric, irreconcialiable. E doncs, l'himne ja ho sabeu...

Només pot ser “Un Senyor damunt un ruc”, una molt noble imatge; un ruc no és un cavall, ben cert, però nosaltres tampoc no som ni Suècia ni Canadà, i a l’espera de més elevades ambicions, en honor a la proporció i l’equanimitat...

Però ho podem dignificar una mica si ho cantàvem en llatí. Potser el lector i la lectora, l’illenc i la illenca, sense apostrofar, (no està bé apostrofar les dones) no deu saber que comptam amb dues versions llatines. Una d’elles, ja té anys, és de Miquel Anglada (ha fet tres anys que l’amic se n’anà als Elisis), senzilla, més tost macarrònica, perquè així ho va voler l’autor, que coneixia bé la llengua de Tul.li Ciceró; alcem-nos, germans, diu així:

Asinus cecidit

elapsus est

ibi erat aqua

maculatus est

aiebat dominus

per totum orbem

qui non vult cadere (bis)

ambulet pede (bis)

Però n’hi ha una altra versió, menys coneguda, del nostre poeta Antoni Moll, és una versió més refinada, de la qual en tenc notícia més recent. També n’Antoni Moll, com sabreu, és un llatinista eminent, bon coneixedor, i traductor, de Quint Horaci, de Virgili Maró, de Valeri Marcial, etc. E diu aixís:

Asinus cecidit

delapsus est

in aqua lutea

respersus est

ubique dominus

dicebat sic:

tuto procedit (bis)

pedestris vir (bis)

Asini macie

hic casus fit

super auriculas

dominus it

ubique dominus...

caldria, però, completar la panòplia simbòlica. Ens cal un líder, un dirigent, un homne (sic) d'ullada aquilina i parpella baixa, darrera el qual, talment un sol home, peregrinarem a la terra promesa, d’aigües dolces i mel denominació d'origen. Ens caldria també una Muntanya Sagrada, cap a on escalarem assedegats vers el cim emboirat que amaga les essències espirituals del País. I ens caldrà un equip de futbol imbatib.ble, geminadament victoriós (un de bàsquet, i de mercenaris, no acaba de d’embellir la panòplia), o el Reial Mallorca hauria de canviar el nom.

Ah, Leocàdia estimada, i mentre hi meditam, la llengua ja la tenim, tant de bo! una mica maltractada, que es vol morir a trossos, silenciosa i entristida com moren els vegetals. Però la regarem, i arrelarà endins, i s’enfilarà, i s’enfilarà... Tota la resta pot esperar, cavall o ruc no es de mal trobar d’un segle per l’altre.