Sempre m'ha interessat quan algú demana, reclama, exigeix un referèndum, aquella cosa retòrica de «donar la veu al poble». Els referèndums (o referenda, l'altre plural possible) toquen sempre el cor del sistema: creu vostè realment en la veu de la gent? quan i com li donaria la veu? Diuen que els Referèndums només es convoquen per guanyar-los, naturalment. Poques coses m'interessen tant com aquesta: posaria vostè a votació popular la pena de mort per als terroristes? Sotmetria a l'assemblea del poble tirar baix La Catedral i fer un gran aparcament? Acceptaria un referèndum sobre l'obligatorietat de la llengua catalana en el sistema educatiu? I per què no votar sobre la Monarquia?

Molts vivim pensant que hauria d’esser possible, l’utopia és que algun dia el poble seria prou madur, adult, per decidir-ho tot (tampoc no caldria fer-ho cada setmana, que ja seria vici). Sabem que el sistema, però, funciona amb un dirigents que sempre "saben més", versió contemporània de la imposició il.lustrada. L’utopia és que el poble vulgui pagar impostos, i que accepti la redistribució. El constitucionalista (art. 87, 3.) ho tenia clar: no! sobre açò no podem votar. Naturalment, el joc és que tu governes i jo me deix governar, jo protestaré i fotré a parir els governants, i el governant farà veure que s’encadalitza; jo sé que tu m’enganyes, però faré veure que no ho sé, però tu saps que jo ho sé.

El joc pervers és que jo no deixaré de contaminar el planeta, esperaré que els governants m’ho impedesquin, m’amenacin amb sancions, em tanquin a la presó. S’hi viu tan bé essent conduït, guiat, recomfortat! Què n’és de dolç el càstig!

Ells no hi creuen, i nosaltres tampoc, siguem sincers: ningú de nosaltres (en realitat no sé qui són els altres) va demanar un referèndum contra el Gran Dic de la discòrdia: sabíem – sospitàvem- que perdríem. Aleshores, esteim com el 1933, quan les esquerres de la República van perdre les eleccions, i alguns començaven a pensar que s’havia de retirar el vot a les dones. El sufragi universal havia arribat amb la Constitució de 1931, per a majors de 23 anys. Argumentaven que la condició femenina tradicionalment analfabeta, sotmesa a la influència del clergat, representava un vot conservador (els ciutadellencs són molt conservadors, i hem d’anar alerta a l’hora de convocar-los); els textos originals són d’allò més sucós; és clar que allò era encara en bona mesura l’esquerra de "Abajo la democracia y vivan los soviets!". No, esperarem, no tenim encara l’hegemonia ideològica, no votem encara: i quan la tindrem?

L’esquerra ho sap, i el PP ho sap. El referèndum del PP voltant Espanya és un joc doblement pervers i indigne. Res més pervers que fer un referèndum després de provocar un incendi mediàtic contra l’Estat Autonòmic, contra Catalunya. Algú s’imagina convocar un referèndum sobre la pena de mort després d’un assassinat d’ETA? Idò és més o menys el que han fet, Rajoy, un home llest –diuen- , sí llest, i embrutit. El que menys importa és si el referèndum és legal, si té cap viabilitat. El que importa és el clima creat al país. Justament ells, que encara reneguen perquè a les passades eleccions generals no hi va haver un autèntic "dia de reflexió": aquell dia en què suposadament asserenam els ànims, i feim veure que som adults, madurs, savis, i que un segle d’aquests ja podrem votar sobre qualsevol cosa, sense reserves ni sospites. Pregunta: Accepta que els asturians puguin no sentir-se espanyols i vulguin independitzar-se? Accepta que la Constitució ho contempli? I el sistema no estarà en perill; però Plató, el republicà, ja tremola.