No ho puc evitar, sovint els matins en aixecar-me, pens, Masca, què bé que vius! I pens sense turment (o amb turment?) en aquella idea que diu que uns han adaptat la vida a les idees, i altres han conformat les idees a la vida. Masca, què bé que vius! No tenc, em sembla, un tarannà penitent, som profundament pessimista (més que no es pensen els qui encara em consideren dels seus: jo ja no sé qui són els meus) però la vida em somriu en la lletjor de cada dia. De fet no ho entenc. La realitat m’impulsa a la rebel.lió, però la vida m’empeny al silenci.

Ja fa temps, arran d'un article meu sobre el renou, el bon amic Emili de Balantzó s'afegia a la meva protesta i em convidava a organitzar-nos. Contra què? contra el renou industrial? no, més modestament, contra la música universal, contra la música-renou als espais d'oci, contra...Tenc nous arguments, Emili, i sumarem a T.G. en la campanya, desesperat per les motos que li interrompen la conversa (potser en el moment crucial de la seducció i abans d'entrar a matar).