1.Documental a les 3.30, i no era de nyus ni cocodrils a l'aguait. Una antropòloga, camisa caqui de dotze butxaques com-déu-mana, tribu primitiva entre cometes, ritual de sacrifici d'un animal domèstic (vulgarment matances: què seria d'un antropòleg sense parlar de rituals, de moments màgics…?). Estirem la sintaxi: a un cert moment de l’escena sacrificial l'antropòloga s'escarrufa davant la matança, ganivetades, sang…mira la càmera i diu: "Uf, crec que m’hauré de replantejar això de menjar carn". Devia pensar la laureada universitària que la carn penja dels arbres, o una cosa així.

La majoria de nosaltres no hem vist sang vessada amb violència (el que els llatins anomenaven CRUOR, distint de SANGUIS, la pura substància mèdica), tret d’un petit tall, un accident domèstic. Perdonau la truculència: la majoria de nosaltres no suportaríem un escenari de braços tallats i sagnants, de ferides obertes,…Alguns-diuen- s’hi arriben a acostumar, altres no mai. Així eren les guerres en el món antic, lluita cos a cos, espases i destrals que tallen, que escapcen i travessen, un infern: mort instantània, lenta agonia. Creuen molts que els jocs de gladiadors a la Roma clàssica tenien una clara funció col.lateral: banalitzar la mort i el vessament de sang. L’adolescent que ho contemplava un dia prendria les armes en defensa de la Pàtria, ah! sempre la Pàtria!