El lector no imagina les obres de Shakespeare traduïdes al bable asturià o a l'aragonès, parlars que molts catàlegs mundials, com el prestigiós L’Ethnologue, qualifiquen de llengües; potser pensarà que no ho acaben d'esser llengües, parlars històrics, obscurits ja en època medieval pel castellà triomfant que els desplaçà a la perifèria. La raó, crec, és una altra, és econòmica: l'escassa base social de la llengua ho fa inviable, tampoc Shakespeare ha estat traduït a molts idiomes minoritaris.

Record que era al carrer Sta. Clara, de Ciutadella (Menorca), ell davant i son pare darrera, com sol succeir, el qui té més seny va darrera, dóna la cara i redreça el camí torçut. Joan, nomia aquell al.lot, ja un home, tocat de cap, botjot; es pega una cop al front amb la mà plana i s’exclama: “Demà dissabte, ja!”, i algú que passava li diu: “Joan, demà som divendres”, i son pare, cap baix hi afegeix: “Sí ja ha ho sap! ho fa aposta, perquè vol que li diguin cosa”. Un de tants, sota el nom ara genèric de discapacitats, folls, psicòtics a diversa escala, mentalment transtornats, paisatge del nostres pobles.