Homenatge a un llapis petit
Escrit per Ignasi Mascaró | 9 Mar, 2006M'agraden els llàpissos, faig bona lletra, l'agafes, hi jugues, escrius, matarots, ara el trauré, ara l'estojaré. Són de mal estojar els llàpissos, sovint guaiten punta dreta a la butxaca on hi hauria d'haver un mocador estampat de playboy camí d'un party. Hi hagué un temps en què els llàpissos ho eren tot, generació de plumilla i la primera estilogràfica, càrrega lenta i manual, l'època d'assajar la firma, una signatura (ho direm bé) que no valia un velló. I després, ja adult, tampoc no pesava res: per signar una hipoteca, o per subscriure manifestos que tampoc no valien res, perquè érem els de sempre.
No tindré en compte les actes de finals de curs: aprovat, suspès, ... Bé, l’aprovaré, que conec molt son pare i sa mare, i ja n’han passat prou. I tanmateix, aquesta columna no parlarà d’educació, ni d’alumnes.
I és així que fa un parell de setmanes (farem una excepció) un alumne, davant meu, escrivia amb un llapis minvat fins a 15 centímetres, oooh! ho vaig trobar preciós, quasi em va emocionar, ben de ver. Aquest llapis petit és tota una actitud davant la vida. No ho record, devia ser una traducció improvisada d’una faula grega on la guineu fa una putada a la gallina, com sempre. Un llapis petit en mans d’un home gran, posem que nom Jacques, en francès, que resultarà modern. En Jacques, que fa 1,90 m., 18 anys just celebrats, 15 centímetres de llapis voltats de fil de goma a fi que no patini en la mà gran, un llapis consumit fins al final.
No va de bromes, amic lector: vosaltres heu vist darrerament un llapis petit? No! els llàpissos moren no sabem com, però no tornen petits, a mig camí desapareixen, tirats, rosegats i esculpits de nervis. No hi ha alumnes amb llàpissos petits; i a les oficines, aquell recipient enmig de la taula de reunions (les oficines on a l’entrada hi ha un ficus, què original!) sempre és ple de llàpissos sencers, nous i aguditzats que intimiden: i els petits?
No cal posar-hi més poesia de la necessària. Els llàpissos ja no són el que eren, no són matèria natural, fa temps que són pasta graduable: HB, 2B, 6B, EE, ...Però un llapis petit, en mans d’un home gran , és pura metàfora de la sostenibilitat. Planeta sostenible, austeritat intel.ligent i festiva, un llapis petit i un abric que durarà molts d’anys, perquè vindrà fred, molt de fred, m’ho han dit gent que en sap. Caldrà abrigar-se, pels segles que vénen; a mi els segles que vénen m’agafaran ben abrigat, un abric negre de Springfield, de rebaixes.
Pensant-ho bé, un altre que en sap em diu que el planeta morirà de calor, no de fred, morirà torrat, refrit de gasos, inhabitable. En Jacques ho sap, o viu com si ho sapigués, i el llapis de 15 centímetres, petit (o minoritzat, que diria un sociolingüista militant i funcionari de carrera) la setmana qui ve escriurà l’episodi on la serp fa una putada a la tortuga, com sempre. Ens resta l’esperança que amb un llapis tot és provisori: ho esborrarem i ho provarem d’una altra manera.
Doncs jo en tinc un munt de llàpissos petits! Els consumeixo en un temps rècord i els uso per a dibuixar. Empro una guillotina per a desvastar la fusta, i un paper d'esmeril per a afilar-los. Utilitzo una eina fantàstica que es diu apura-llàpissos, que és una extensió, un mànec que subjecta el llàpis gastat. Sense exgarerar, amb aquest enginy, els llàpissos es poden aprofitar fins a límits insospitats (menys d'un centimetre).
Per una altra banda, els llàpissos encara son el que eren. Tenen una vida molt recent, i son el resultat d'un estira i afluixa comercial entre Anglaterra i França, a finals del segle XVIII, on va vèncer Anglaterra gràcies a les seves mines de grafit. Des de sempre han estat graduats, i des de sempre s'han composat de pols de grafit i caolí cuit, en diferents quantitats segons l'ús assignat.