Desprogramar l'aldarull
Escrit per Ignasi Mascaró | 24 Mar, 2006- Jordi Pujol molt rarament perdia els nervis, prudent, intel.lectualment de llarga mirada, estèticament tosc, retòrica patriòtica però mai demagog en la política quotidiana. Un capo del Nord. En una d'aquestes, ho recordareu, queixant-se de la poca atenció del govern central, va exclamar-se: "És clar, com que nosaltres no hem mort a ningú, no ens acaben de fer cas!" Ràpidament l'endemà va disculpar-se, telefonada personal al Lehendakari, etc. Però ho havia dit. Matant, o amb algú darrera que mata s'aconsegueixen coses, cosetes. O armant asvalot.
Quatre al.lotots, un dia els van donar una bandera, una ikurriña, un programa, lliçons d'història i prehistòria, i uns quants litres de gasolina, però no els van dir qui era l’enemic. Els iuniors –pensaven els seniors- ja el trobaran. I el trobaven, pegar foc aquí, rompre allà, comerços, autobusos, intimidació de carrer. Matar no mataven, açò ho feien els seniors, els estrategues. Mataven per l’esquena, eren així de covards, no hi havia suïcides. I així van programar una joventut amb ganes de revolta, software amb llicència. En nom de la pàtria secularment oprimida.
Joves a la recerca desesperada d’una causa, i la van trobar.Trobar sentit a la vida no és qualsevol cosa, dóna plenitud, infón optimisme, és causa viscuda amb fraternitat, bars i locals, esport, gastronomia i virilitat, tot un univers amb mística de cladestinitat, el coratge del resistent, demà, demà sortim: cremar cotxes, destrossar…i , sobretot, ser perseguit per la policia, quina enveja! quina emoció! Absolutament amfetamínic; joves amb el Che Guevara a l’habitació, clavat a l’esquerra de l’ordinador. Ho podran contar : Papà, nosaltres també hem estat perseguits per la policia.
I a tota aquesta èpica caldrà desprogramar-la. En la nova situació, amb la desfeta d’ETA, la paraula no és cautela, no és prudència la invocació, la paraula és por! Por al buit. El meu cap se’n va als primers paràgrafs, joves amb causa violenta que caldrà desprogramar, però també se’n va a la dreta que té por a la Pau, que serà d’Acebes sense ETA? Pobre home! També caldrà desprogramar al Miguel Angel, abatut, interiorment buit. Programat per gestionar la por a l’enemic, si cal invisible, què serà d’un PP amb Causa General contra el terrorisme?
Altres incerteses són fàcils d’imaginar, i difícils de resoldre; un dia el terrorista entrarà a la comissaria i dirà: “Buenos días, me llamo Gorka … y soy el que mató al coronel… en Noviembre de…” , què farà la policia? Una incertesa entre moltes. Terrorisme de Primer Món, i per cert: farien bé a no lliurar les armes a la policia espanyola, sinó a regalar-les, o vendre-les barates, a alguna causa justa dels autèntics desposseïts de la terra, que n’hi ha, i molts, a altres longituds i latituds, pobles que no lluiten per viure independents, lluiten per viure. Que els les regalin, amb la pólvora ben seca, i se’n vagin de vacances a la costa francesa.
ETA ha perdut, i no era una guerra, la guerra té lleis. Els qui van creure que era una guerra són a la presó, tot i que açò només ocorri a Europa. A Europa els qui fan drecera van a la presó: al terrorista no el pots matar, l’has de detenir, amb un advocat al costat, i per açò, i altres coses, Barrionuevo, Vera, i altres, juguen a parxís a la setena galeria. Costa d’imaginar que Europa comparteix civilització amb els USA, amb Guantánamo, amb l’Israel que destrueix les cases de la família del suposat terrorista (o li hem de dir resistent segons Ginebra 1948?) a cop de míssil… quina animalada moral i jurídica!
Ja ho veieu, germans, molts n’han viscut de la guerra. I ETA mateix, ara darrer, extorsionava de pressa i a la correguda per acabar d’omplir el sac: després de tants d’anys no canvies d’ofici en quatre dies, els d’ETA, com nosaltres, tenen el vici de dinar i sopar cada dia. Escoltes sense feina, policia desactivada, polítics sense pregunta parlamentària, editorials sense tema, joves sense causa. Quina buidor, però quina alegria!
En una altra ocasió, el President Pujol era entrevistat a TV3, li demanen si creu que la pau a Euskadi té un preu. Silenci,… parpella baixa, cella alta, mmmm! hmmm, mmmm…finalment fa dues capades i respon:” Sí, té un preu, però no sé quin”. Fa cinc o sis anys, d’açò.
Després de dies de llegir, escoltar i inclús embafar-me d'aquest tema crec que estic davant d'una reflexió brillant i coherent. Enhorabona.
Gràcies per desenbafar-me.