De fet, de llibres n’hi havia molts, però dormien dins una gran caixa de fusta dalt els porxos, herència austera d’un oncle nostre capellà mort a bona edat, llibres de sermonaris, textos llatins, antologies italianes, res no gens capaç de perdre l’ànima de ningú; manuscrits , una taula de despatx i una ploma americana. Al segon pis, dins una petita vitrina, reposava malferida la resta d’una talla d’un bon Jesús, rescatat in extremis d’alguna malifeta dels rojos entre agost i setembre del 1936, damunt hi havia escrit: “Popule meus, quid feci tibi, aut quid molestus fuit tibi?”No sé què se n’ha fet, ni sé perquè record una frase que al llarg d’anys ni devia entendre.

Quin privilegi criar-se en la temptació dels llibres, jugar entre prestatges! Néixer a una casa amb piano, com a ca’l vesí, que també eren molts, una imprempta de feina bona; un dia, però, se’n van anar a Barcelona i ja no van tornar; no van ser els únics al carrer: just al costat un bar, "Bar la Caña", va tancar: “cerrado hasta el martes”, no va dir quin, i encara l’esperen, conten que era a principis dels 50, un taverner en situació desesperada. Els de la imprempta, amb les presses, van deixar alguns llibres a ca mon pare, paper que també va anar a dormir dalts els porxos, llibres no venuts, llibretons, albarans…, i un bust en guix de Jaime Balmes, “ante el cual nos descubrimos”, que potser per manca de lloc, coronava un armari guarda-roba de tres cossos, i allà dalt, com un nou estilita, va viure el filòsof català fins a la dissolució d’aquella casa.

Tampoc, deia, no hi havia música, que molestava a l’amo de la casa, sempre ocupat a cavil.lar com fer avant amb un petit exèrcit de fills i economia de guerra: ”Al.lots –deia-esteim en nombres vermells”, açò i jaculatòries a la taula entre cullerada i cullerada, aixecava el cap i sospirava: “Dolcíssim cor de Jesús”, i silencis, cap baix i cullerada de brou. Era molt bo el brou en aquella casa, de tradició ferrerienca.

Amb els anys van entrar alguns llibres del germà major, empeltat de Barcelona i de cultura lluminosa, dotzenes i dotzenes de novel.les de Plaza Janés, “Bon jour tristesse”, van der Meersch, Knut Hamsun, Mauriac, Hemingway, …enciclopèdies escolars, geometria…Però el menjador seguia presidit per Pius XII, i un llibre amb un títol prehistòric que presagiava l’actual indústria d’auto-ajuda: “Cómo abandonar las preocupaciones y vivir la vida” o quelcom de semblant. A l’electricista, pobre home, aquella lectura no li va fer gaire profit, treballador i coratjut, un home recte i de paraula, i víctima alhora d’una idea tràgica de la vida i "es qui no té que esperi". Lletra escrita ben poca, aquell home, que parlava castellà amb gran dificultat, i apreciava els estudis que no va tenir, diuen que n’hi ha proves.

No n’hi havia de llibres, ni temps per llegir-los, que no fos repassar llibres de comptes i poder un dia sentenciar:”Ara començam a treure es cap dalt”. I així va ser amb els anys, els fills ben campats, i Jaume Balmes, ara normalitzat en català, que semblava dibuixar un somrís damunt el podi del guarda-roba, indefugible al passadís de dalt, testimoni de la transició.