La infàmia nostra de cada dia
Escrit per Ignasi Mascaró | 4 Jun, 2006- Fa quatre o cinc anys sortí a la premsa menorquina la notícia que un comissari de policia de Ciutadella havia estat denunciat per un delicte greu de corrupció. No sé per què, però davant la rialleta universal el primer que vaig pensar és: “I si no és ver?”. Un funcionari corrupte és quelcom ben quotidià, i un policia davant la justícia té el seu morbo, de fet, és quelcom que et reconcilia amb la Llei. El perseguidor atrapat, absolutament cinematogràfic. Però, i si no és ver? I si el policia era innocent? Qui voldrà plànyer un policia?
I finalment declarat innocent, després de judicis, testimonis, apel.lacions…Però el mal ja estava fet, el mal sempre està fet. Dificilment reparable. El comissari ara està retirat, i no fa mala cara quan el veig passar. Probablement està dolgut, el temps ho cura tot, diuen. No ho sé.
El comissari, o qualsevol persona denunciada, sap qui el denuncia, pot defensar-se, qui no pot defensar-se és qui es víctima d’una infàmia escampada, anònimament cruel, injusta, propagada amb impunitat irresponsable, si és innocent repetir el que has sentit, el que t’han dit, el que conten, el que diuen que diuen, sense reparar la indefensió de la víctima que lluita contra un fantasma. Persones adultes que es comporten com a infants, quan l’infant és només projecte moral de persona que sovint es comporta com un canalla, canalles fins a l’adolescència, i alguns més enllà.
Imagina, amic lector, lectora, que ets víctima d’una infàmia, imagina que diuen que tu…, imagina que la cosa és lletja. Escolta bé: lletja no és que hagis enganyat el teu soci de l’empresa, no ho és que hagis enganyat l’Ajuntament, lleig no és que t’hagis fet ric amb males arts, no! Açò encara té un premi social, diran que ets molt llest, tal vegada una mica pillet, un tigre dels negocis…Però aniries amb la cara alta, hauries fet el que ha fet tanta gent sense ignomínia.
Parlam d’una cosa lletja, que tu i jo sabem que no és ver, que no has fet, ah! Qui ho diu? El poble! Però qui? No ho sé, diuen, conten… Ni tu ni jo som professionals, dels qui estan acostumats a ser infamats, els de l’espectacle, la premsa dita rosa, el viure de dir, de fer, de ser criticat, de protestar, d’escampar merda per la TV i alhora dir que tot és una merda. Ni tu ni jo, amic lector – que has estat objecte d’una infàmia- vivim de la brutor de contar la brutor dels altres, ni tu ni jo…Tu ets encara sensible, no t’has embrutit.
Infàmia no és xafarderia, xafarderia és passar el temps, i la xafarderia, com un ganivet, serveix per tallar un bistec en dues llenques, o per clavar-lo per l’esquena a una cantonada fosca. La llengua és informació, és conversa, diàleg, broma, és divertiment, és matar el temps. Per a alguns matar el temps és xerrar dels altres,i per a alguns xerrar (ni parlar ni rallar) dels altres és emprar un ganivet.
Ja ho tenia escrit: la xafarderia és altament addictiva, és quasi patològica, ho pens seriosament, tot i estar d’acord amb Jörg Blech, l’autor de “Los inventores de enfermedades”, és a dir, en contra dels qui viuen d’inventar síndromes mentals, d’etiquetar malalties, i acte seguit prescriure la pastilleta (píndola amb patent, i que cal pagar, naturalment: Ed. Destino, 2003, el llibre es subtitola:”Cómo nos convierten en pacientes”, un best-seller a Alemanya, pàtria de moltes patents farmacològiques).
Per tant, no m’he de contradir, no és una malatia, deixem-ho en què la xafarderia és una ocupació de la vida quotidiana que pot crear fàcilment addicció, i que sovint és altament destructiva, malèvola. La xafarderia és un universal antropòlògic, tots els pobles són xafarders, no cal que ho hagi escrit Donald Brown, l’ expert en “universals culturals”, en parlàvem ahir, encara hi és dins el rebost. Diria més, hi ha un altre universal: tothom creu que el seu poble és particularment xafarder: ho diu el ciutadellenc, el ferrerienc, l’alaiorenc… Mentida! No hi ha pobles xarfarders, hi ha persones xafarderes, arreu. Unes més que les altres, i algunes no gens. Els extrems es toquen mortalment: alguns són tan poc xafarders que, en realitat, exhibeixen la més absoluta desatenció pels altres; aparenten tolerància escandinava pel vesí, en realitat és indiferència.
No abominarem de la xafarderia innocent, la diferència és clara, és la xafarderia de la gent que t’importa. La xafarderia en família, per exemple: abandones la reunió familiar i saps que en tancar la porta parlaran de tu, però la família t’estima, així ho vols creure. Les famílies s’estimen ¡, fins que un dia es barallen eternament per un canterano de mòguin d’herència, també ho hem vist. En fi, tampoc no ho sé molt, jo què dimonis sé del que passa a les altres families?
Adictes a la xafarderia, atents al que passa, si no saben ho demanen, escolten, ho saben i fan veure que no saben, orella al vol: hi ha una certa buidor en aquestes vides, fer sempre mirant el que fan els altres. Coneixen a tothom, i de conèixer a tothom a saber-ho tot de tothom només hi ha una passa, i alguns la fan. El ganivet de la xafarderia, és a dir, la maledicència, la infàmia: “diuen si…” Ah! , fixat-hi bé, germanet; no és “diuen que…”, és “diuen si…”, En realitat no sap, repeteix quelcom que diuen que diuen, és transmissió en subjuntiu.
Es una persona adulta, és moral, potser és catòlic…Aaah! Però la maledicència s’ha criticat poc des de la trona, admeti-ho, Sr. Bisbe, tot s’ho ha endut la luxúria, el cos objecte de pecat, que ha acabat demonitzant els plaers innocents. Alguns, Herr Ratzinger, Santedat, s’haurien de tallar la llengua, literalment, si és que l’evangelista Marc no ho deia alegòricament. Amb la llengua van fer mal, molt de mal. És aquell passatge, Doctor Òptim, on diu…
Adictes a la xafarderia, i víctimes de la xafarderia, sol succeir: m’han fet mal, i ara veuràs! En política és molt freqüent, el regne de la sospita, tenint en compte que sospitar d’un regidor no està mal vist: tots contra tots. Perquè la maledicència ha ha estat una forma de Poder, un no-fer per por-de. Un poder anònim, corrosiu, amb centres de difusió indetectables, impune. En política és diferent, si ho dius demà et poden convocar al jutjat. També els coneixem als xafarders de la política, disfressats de comentarista, de contertuli, de documentalista...Disfressa que amaga fracàs, addicció que tapa avorriment vital, malvolença que vessa buidor.
No parlàvem aquí de falsetat o mentides escrites, que tenen la seva defensa: ho va dir, ho va escriure al diari i no era ver, i el jutge així ho dictar. El comissari que esmentàvem va poder defensar-se, va sofrir molt, però va guanyar.
I així l’ànima ferida voldria fugir, però l’endemà troba forces en l’orgull, i pensa:no tot és miserable, el ca m’estima, el cel encara és blau, i ahir em va telefonar un amic. És així, amic lector, maltractat una temporada, que l’ànima turmentada acaba estimant la seva terra, és bruta i malèvola, opulent i mediocre, joganera i canalla, però no se’n vol anar, s’enyoraria tant!
No facis i no diran,
ni et faran tornar vermella
que ses mates tenen ulls
i ses parets tenen orelles.