Hi ha dos tipus d’homes casats: uns han participat a la qualcada de sant Joan com a Caixer Casat, i uns altres no. Els primers són una casta privilegiada tocats d’eternitat en la memòria, i exigirien un tractat particular. Dels altres n’hi ha de dos tipus: uns han enganyat la seva dona i uns altres no. Entre els fidels n’hi ha de dues castes: uns perquè no han volgut i uns altres perquè no han pogut. Entre els que no han volgut, uns viuen una fidelitat conflictiva i uns altres són apòstols del matrimoni. Entre els que no han pogut, uns ho han intentat i uns altres no. Entre els que ho han intentat cal classificar-los: uns expliquen les arrels antropològiques de la promiscuïtat, i els altres es foten de fam….

Aquests! són ells!, ara hi som! fidelíssims pares de família, que treballen tota la setmana, i els dissabtes surten a sopar, i demanen un vi bo (perquè solen entendre-hi), o fan un sopar entre amics, sempre els mateixos, i acaben contant xistes verds, i fan bromes de canvi de canvis de parella que mai no s’arriben a produir. Són els mateixos, fidelíssims pares de família, que s’intercaniven porquerietes per internet, power-points porno-amigots, i quasi bloquejen la xarxa. Es una xarxa masculina d’adúlters virtuals, de fet, tot és virtual.

Abans de la xarxa eren turistes de barra americana, un mirar i no tocar (tal vegada una fregadeta) que no infringia normes, visites en grup després d’un soparet, on tothom ho feia pagar a l’altre: “és ell, que va insistir que hi anàssism”. Fidelíssims pares de família que tampoc no se la volen jugar, posa que sigui un comerciant, posa que sap que ella no li ho perdonaria mai, posa que ella és silenciosament més intel.ligent…Naturalment, tot quedarà en un xiste verd, en una mirada lasciva, en un power-point d’origen incert: ja no se sap qui el va enviar/re-enviar, un client, un proveïdor…Tot és de segona mà, simplement circola.

Són homes de mitja edat (estadi anterior a que et diguin:”és que ja tens una edat…”, una edat sencera).I n’hi ha de dues castes: uns estan ben conservats i uns altres no. Entre els darrers n’hi ha de dos tipus: a uns els és igual i als altres no. Uns juren esport i salut dimarts i dijous, i els altres dilluns, dimecres i divendres. Entre els primers…

Però caldrà tornar a les fembres, sacrificades esposes d’homes esclaus i treballadors. També aquí n’hi ha de dues castes, unes voldrien ser Caixera Casada i unes altres no; entre les primeres hi ha feministes …Entre les segones, que es neguen a la feminització de la qualcada, (abandonarem temporalment l’algoritme binari) n’hi ha de ciutadellenques, bastant ciutadellenques, i molt ciutadellenques (tot és graduable, ja ho sabeu: hi ha coses prohibides, bastant prohibides, molt prohibides, i “terminantemente prohibidas”, en castellà, el grau més elevat) .

Entre aquestes darreres dones, la majoria, n’hi ha de dos tipus: unes són fidels a la tradició “que se pierde en la noche de los tiempos”, i les altres són secretament afeccionades a la roba íntima més atrevida. I aquí el lector es demanarà: què té a veure la nostrada tradició amb la roba íntima femenina? (la que que els homes, casats o fadrins, de migjorn o de tramuntana, simplement anomenam roba interior): sí, sí, té una explicació, la té, i força suggestiva, però no ara no puc allargar-me, i haurà d’esser una altra vegada. Serà quan expliqui el desenllanç femení, i reprengui els fidels esposos mal conservats, l’equip dels dimarts i dijous. La cosa té gran interès, i ultrapassa les festes de sant Joan, la nit màgica i tot allò, que no sé què vol dir, però ho demanaré a en Carlos Torrent, que segur que ho sap.