Ja fa temps, arran d'un article meu sobre el renou, el bon amic Emili de Balantzó s'afegia a la meva protesta i em convidava a organitzar-nos. Contra què? contra el renou industrial? no, més modestament, contra la música universal, contra la música-renou als espais d'oci, contra...Tenc nous arguments, Emili, i sumarem a T.G. en la campanya, desesperat per les motos que li interrompen la conversa (potser en el moment crucial de la seducció i abans d'entrar a matar).

De què parlam? parlam del renou evitable en forma de música inncecessària. “La música- deia el Gran Friedrich- és sempre innecessària, només el plaer és necessari, i cal treballar-lo, saber-ne, tenir criteri”. No parlam, idò, de les emisssions industrials, dels carrers sorollosos, de la conversa en veu alta, és més senzill i barat: parlam del dret a entrar a un autobús sense música, de poder fer un cafè sense música, d’una sala d’espera sense música, d’un taxi sense ràdio, d’ un supermercat sense més renou que la caixa registradora, money. Faré excepció de la sala d’espera del meu dentista: música molt suau, la gent no parla, cares afligides a l’espera d’una bona fitorada. Una seda, el meu dentista.

Parlam aquí del dret al silenci, parlam de vida autèntica, la de tota la vida: de gent que ralla, que xerra, que compra, que riu, que fa mala olor, que te dóna una empenta, que comenta i protesta en llengües que no entenem, productes humans…i aquí no hi pinta res la música, és un regal que no volem, ni la pantalla del televisor que ningú no mira. Parlam de gent, clients - pacients en realitat- que haurien de protestar i callen, ja ni se n’adonen. Però he perdut la vergonya, vaig asseure’m i li vaig dir amablement al cambrer: “Si ets tan amable de baixar una mica la música prendré un cafè i una aigua mineral, si no me n’hauré d’anar una altra banda”. Fixa-t’hi, Emili, no vaig gosar a dir-li que tragués la música, eren les 7.15 del matí, i allò semblava una discoteca, una agressió en tota regla. Un cambrer jove, naturalment, trien la seva música i la imposen al client a tot drap. Han de treballar, la música estimula el cambrer, però castiga el client.

No t’ho creuràs, Emili, et semblarà impossible, Tomeu, però la setmana passada, un cambrer em manifestà el seu malestar. Imaginau una cafeteria davant la mar, una terrassa a l’horitzó de ponent, l’enveja de tots els bars de la zona, però no, el renou és el mateix, a qualsevol hora; el partit del mundial ja havia acabat, però el televisor de la terrassa seguia encès, i de per darrera…jo què sé! 95 dB de quelcom insuportable en forma de CD. Deia el cambrer que “l’amo no té criteri, ha invertit en cadires i butaques, però no perd cinc minuts en triar la música, qualsevol cosa serveix; no té criteri”, insistia el sirvent. Renou, rumore, benvingut a la civilització.

En una altra ocasió, l’argument de l’amo era: “És que si no posam música sentirem les converses dels clients”, sense comentaris. El que passa és ben simple, en el cas d’espais públics: anys d’addicció a un fons de renou fan del silenci una estranya sensació, el que hauria de ser un plaer ha esdevingut un cert malestar: quina por! un local sense música (en realitat voldria dir: un espai amb estones sense música, no demanam més).

L’univers de la nit és una altra història, tant me fa el furor musicae, el frenesí en locals nocturns, la convulsió perllongada fins l’alba, que facin el que vulguin, són èxtasis sonors, epilèpsia motriu, i voluntàriament escollida, res a dir, visca la llibertat, “a eso iban” (si no molesten els vesins). Jo mateix, permeteu-me, m’agrada esporàdicament l’efecte euforitzant de la peça preferida a altíssim volum, una copa de grau…però ah! són plaers privats, i ja he maldat de mirar que els vesins no hi són. Per tant, res en contra de les follies privades. El de la moto, que se’n vagi al desert, i TG podrà rematar suaument la proposta.

Veig venir el qui dirà que parlam de refinaments de l’esperit, no, no, de cap manera, parlam de salut, parlam de quelcom que insensibilitza i destrueix silenciosament a cops de renou. Visitau www.ruido.com, els pacients s’han organitzat. Però tornem a l’univers de la llibertat; alguns coneixereu la imatge de l’adolescent que estudia i treballa amb un casc i mp3 a tot volum, jo no podria, potser vostè tampoc, però és el seu problema, o el de son pare, que vulgui atendre fets demostrats: sobredosi de percepcions, atenció minvada, pèrdua progressiva de l’oïda…ah! és inquietant, però aquí, no parlàvem d’açò, no he vingut a salvar el món.

Estimam el silenci, justament perquè estimam la música. En fi, Emili, aquest article ja l’havia escrit, i tot segueix igual. Pitjor, el silenci és un bé de luxe, i benaurats els qui tenen un alzina sota la qual poden cridar i protestar sense que les vaques es rebel.lin. El silenci, Emili, ja només és patrimoni de religions i espiritualitats diverses enllà de Mesopotàmia. Aquí els pringaos demanam un silenci amb déus menors i majors, els déus no parlen, o parlen privadament - segons sembla- , i almenys no fan renou.

I per acabar, començarem la nostra particular cartografia que la la Ley del ruido (Ley 37/2003, de 17-11, BOE, 18-11-2003) encomana a les administracions:

Podràs anar un bar del mercat, a Ciutadella, ciutat portuària, ple de gent, ambient de zuq, però no tenen música, ooh!. I al Born, n’hi ha un on la cosa és suau, però estic en tractes, un dia d’aquests potser els matins la trauran: com veus, la campanya ha transpassat la fase de trinxera. I en estar acalorat, aniràs al Socors ( els temples són oasis de fresca), sentiràs l’orgue i després tornaràs a la vida, la que ens agrada: bruta, gruixada, suor i els peus oberts. La música l’haurem triada, la triarem nosaltres, jazz, per exemple, dia 21 a Maó, moments memorables, amb el suport silenciós de les repúbliques.

(publicat al diari “Menorca”, 8-7-06)