Quid moraris, i què esperes?
Escrit per Ignasi Mascaró | 25 Jul, 2006No ho puc evitar, sovint els matins en aixecar-me, pens, Masca, què bé que vius! I pens sense turment (o amb turment?) en aquella idea que diu que uns han adaptat la vida a les idees, i altres han conformat les idees a la vida. Masca, què bé que vius! No tenc, em sembla, un tarannà penitent, som profundament pessimista (més que no es pensen els qui encara em consideren dels seus: jo ja no sé qui són els meus) però la vida em somriu en la lletjor de cada dia. De fet no ho entenc. La realitat m’impulsa a la rebel.lió, però la vida m’empeny al silenci.
No tenc ni piscina, ni aire acondicionat, ni barca,…què polit tenir una barca i posar-li un nom! Tenc un ventilador cenital de comissaria mexicana, de les pel.lícules, un ventilador eficient (Soler & Palau, naturalment) que em refresca les paraules i els silencis, un pati salvatge i un pi antic i gegantí, que de moment no ha merescut cap poema. El capet està en pau, i el cor també, potser hauria de dir-hi cosa, però no tenc res a dir que no s’hagi dit. No tenc la necessitat d’escriure, segurament no som escriptor vocacional, no vull patir per escriure, ha d’esser un joc.
Sortit ja del blog-dietari confessable, afegiré que tampoc
no vull patir la vergonya d’anar de viatge a Senegal i quan algú em demani
quins problemes té el meu poble li hagi de dir: el meu poble està molt afectat,
perquè han tancat un teatre; el meu poble té una greu crisi perquè una onada de
quatre metres va destruir seixanta barques; i el Batle, talment un nou Rudolf
Giuliani, va rompre a plorar desconsolat; a la ciutat on visc sovint els
col.legis amenacen amb tancar perquè la calefacció s’ha espanyat…on visc la
gent té cotxes d’anar pel desert. Els té per córrer
A vegades el cos et demana escriure pamflets que diguin que
ni Ajuntament, ni Ibatur ni Consell ni històries,
El cos em diu que si has decidit tenir un fill, i només un, no ho facis pagar a la precarietat laboral, tens dret a només tenir-ne un, com tens dret a no tenir-ne cap; tens dret a voler viure i tenir temps; tens dret a un pis, a una llanxa amb fora borda…, però saps que tenir només un fill és ple de perills, la tutora no t’ho ha dit, però ho pensa. Tens dret a tot el que desitgis, però tot té un preu.
Que la vida és cara, caríssima, hipoteca a 30 anys, els llibres de l’hereu de la casa, moto, mp3, ordinador, càmera digital, DVD,…i la setmana que ve una altre “cumple", bereneta i regal: estàs amargada, pero no ho pots aturar, i ventura de l’àvia que fa de canguro, està cansada l’àvia, però no ho diu. A Senegal també estan cansades les àvies, de traginar. A Senegal els fillets no ploren, no els donaran res a canvi. Tot açò ja ho saps, però, de moment, que ho paguin els mestres.
I els ho hauré de contar, avergonyit: al meu poble una tona d’aigua és més barata que tres tomàtigues subvencionades per Brusel.les (Brusel.les? sabeu on és?), una tona d’aigua és més barata que un cafè.
Finalment els hauré de confessar que no estic segur de tenir la solució a res. Però seguiré signant manifestos, i assistint a manifestacions.
La vida em riu, què bé que vius, Masca! Lluny d’aquell Miser, Catulle, quid moraris emori? “Catul, desgraciat, què esperes per morir-te?” No, no, el pessimisme autèntic ha reviscut en jovialitat, Heiterkeit, deia l’Amic. Esdevingut orgull silenciós i pudorós: modera, idò, les solemnes i grandiloqüents invectives polítiques: Masca, què bé que vius?. Sí, quina sort, m’agrada tot, si està ben fet i les tomàtigues eren de Ciutadella.
Què bé que escrius, Masca !