La majoria de nosaltres no hem vist sang vessada amb violència (el que els llatins anomenaven CRUOR, distint de SANGUIS, la pura substància mèdica), tret d’un petit tall, un accident domèstic. Perdonau la truculència: la majoria de nosaltres no suportaríem un escenari de braços tallats i sagnants, de ferides obertes,…Alguns-diuen- s’hi arriben a acostumar, altres no mai. Així eren les guerres en el món antic, lluita cos a cos, espases i destrals que tallen, que escapcen i travessen, un infern: mort instantània, lenta agonia. Creuen molts que els jocs de gladiadors a la Roma clàssica tenien una clara funció col.lateral: banalitzar la mort i el vessament de sang. L’adolescent que ho contemplava un dia prendria les armes en defensa de la Pàtria, ah! sempre la Pàtria!

De tant en tant els homes d’uniforme abandonen les files i es dediquen a les grans causes. Aquest és el cas del tinent coronel Dave Grossman, amb fama sobtada pel llibre “On Killing”, 1995, premi Pulitzer, i de molts altres treballs de llavors ençà, un psicòleg militar. El punt de partida és aparentment simple, però ben documentat: matar, contemplant la cara de l’altre, sempre ha estat difícil. L’estudi de Grossman sobre la guerra civil americana (1861-65) conclou que els combatents, més que mala punteria, practicaven l’”objecció de consciència”, era així a partir d’una determinada distància en què era possible veure l’objectiu; conclusió sobre la base de batalles ben registrades: files de soldats, capacitat de tir, nombre de baixes, etc. És a dir: veien la cara de l’altre i no tiraven a matar. Però l’aparició de l’artilleria facilitarà les coses: serà possible matar a distància i a un preu psicològic més barat.

Ambdues coses conviuen avui. En el mateix dia en què vam poder veure imatges de caçabombarders israelians (aquella sofisticada precisió enregistrada des del propi avió, target en creu que apunta i dispara) , un soldat d’infanteria confessava a un periodista: “Quan tenc l’enemic en el visor del fusell, dispar i tanc el ulls”, un soldadet que potser fa sis setmanes estudiava Història de l’Art a la universitat Tel Aviv. Cal doncs embrutir l’esperit, i ràpidament; tot un programa contra l’escrúpol en la seva resposta més física, i més important, tot un programa mental de construcció de l’enemic.

Ho sabia bé el Reichsführer SS Himmler, quan el jove ros entrava a les SS dins la primera setmana era obligat a matar algú, la resta del programa ja feia temps que estava marxa: els jueus són la desgràcia del poble alemany, etc.També en saben els israelians d’indústria de creació de consciència: tothom és potencialment terrorista, no hi ha civils. Matar ja no és tan dificil quan ho has fet tantes vegades, tampoc no ho és per a l’adolescent palestí que ha vist tanta mort, a cap dels dos els calen els jocs de gladiadors. Orient Proper és l’escenari de la més absoluta i destructiva banalització de la mort violenta, i en portam dècades. Fa deu anys, Ruanda, Burundi, tutsis, hutus…, matances a milers a cop de matxete, ferotge salvatgia, a mans d’adolescents que ara, en fase de rehabilitació, conten el que van fer amb una fredor esfereïdora.

Ja veieu que no he vingut a parlar de bons i dolents, sinó d’armes, de programari mental, de mort. Robert Fisk, el llegendari corresponsal de guerra (cròniques a “La Vanguàrdia”) no es cansa de dir que els qui ordenen la guerra no l’han vista en directe, és un argument psicologista sempre perillós en política, però, és que potser parlam de Política? I tanmateix som dels qui pensen que “saber és haver vist” (n’ he parlat a una altra banda), l’absoluta primacia, el caràcter determinant de la visió directa de les coses, l’única que ens sumou les entranyes i ens sacseja el cervell.

Què empeny un soldat a matar? coses molt diverses: el convenciment, la defensa a l’agressió, el fanatisme, la por al càstig, el desig de glòria, la recerca de recompensa…A la pel.lícula “El motí de la Bounty” el capità Bligh (Trevor Howard) sopa amb els seus oficials (recordau, Marlon Brando, com el segon a bord Fletcher Christian), disgustats pels mètodes despietats del capità envers la tripulació, aleshores diu el capità: “Però, per què creuen vostès que la tripulació obeeix? per la por, només la por que els pengi al pal més alt”. En efecte, a la marina els codis de justicia militar eren expeditius, la deserció no era posiible a alta mar, només el motí.

El drama de Vietnam, vist així, és el retorn a la brutalitat de la lluita cos a cos atrapats dins la selva, quan l’art de la guerra (warfare és menys incòmode) ja porta segles d’artilleria i mort “incruenta” a distància. Una guerra que embruteix ràpidament: Coronel Walter Kurtz (Conrad, Apocalypse now de F.F. Coppola), revoltat primer contra l’alt comandament americà, i finalment esdevingut un petit déu arbitrari i venjador: un viatge a l’infern, el riu Congo, o la frontera amb Cambodja. Kurtz sap que el capità Willard (Martin Sheen) ha vingut a matar-lo, i en el monòleg final diu, permeteu-me l’original:

I've seen horrors... horrors that you've seen. But you have no right to call me a murderer. You have a right to kill me. You have a right to do that... but you have no right to judge me. It's impossible for words to describe what is necessary to those who do not know what horror means. Horror. Horror has a face...

(He vist horrors, horrors que tu has vist. Però no tens cap dret a anomenar-me assassí, tens dret a matar-me, pots fer-ho, però no tens dret a jutjar-me; és impossible trobar les paraules justes per als qui no saben què vol dir horror. Horror, l’horror és una cara…)

I al final, ja amb veu inaudible, un murmuri greu i arrossegat que anuncia Corleone, Brando-Kurtz conclou amb psicòtica lucidesa:

You have to have men who are moral... and at the same time who are able to utilize their primordial instincts to kill without feeling... without passion... without judgment... without judgment. For it is judgment that defeats us.

(Ens calen homes morals…però que alhora facin ús dels instints primitius per matar sense sentiment, sense passió, sense judici….és justament el judici que ens derrota.)

La guerra ha fabricat un monstre, l’escena és tota fosca, darkness de Conrad. Però consti aquí, O’Driscoll, dear, que no som pacifista, almenys no en la versió dolça, simplista, intemporal i beata d’espelma, levitació ètica i pregària. Amb tots els respectes.