No sé, amics de la congregació, si us heu detingut mai a considerar quina animalada era allò de pecar de pensament (paraula, obra, omissió).En tenir temps investigaré les arrels teològiques d’aquesta monstruositat. No he vingut a escriure una conya fàcil, la cosa és força actual. Entre pecar de pensament i reproduir als mitjans el que has dit en privat només hi ha una passa. Us imaginau que el molt catòlic Joan Carles de Borbó s’hagués de confessar (enteneu donar explicacions) del que pensa, o ha dit en privat, del professor de Georgetown José Maria Aznar López?

El “manda güebos” de F. Trillo no va tenir conseqüències, i moltes altres pífies d’aquest to, però moltes altres n’han tingut. No parlam d’indiscrecions gracioses, sinó del que un dia un micròfon direccional de llarg abast va captar de conversa privada i compromesa. La convivència és possible pel que feim o deixam de fer, no pel que pensam. D’altra manera: no vull saber què pensen els meus amics de mi, no suportaria el disgust. La vida comporta una quota de mentida, sense la qual la vida seria invivible, dit en redudància inevitable. És així en l’entorn interpersonal, i ho és en l’àgora democràtica.

Aquí la qüestió és complir la llei, tant se val el que pensi o si n’estic convençut; una llei, s’entén, sortida d’un Estat democràtic.No m’han d’acusar del que en pensi, o si vull maleir i renegar contra el legislador i la seva sogra. Imaginem una situació possible: un micròfon indiscret capta el regidor de l’ajuntament que diu en conversa privada “ a esos negros los mandaba yo de vuelta, pero a nado, ¡joder! que nos están tomando el pelo…!” escàndol, demandes de dimissió…L’escàndol l’entenc, posem que sigui el mateix regidor que fa poc ha rebut una delegació d’infants sahrawis i ha fet una cant a la solidaritat, el nord i el sud, i tot allò. Mala sort, l’han aplegat, però en aquestes situacions sempre hi ha un regust que em deixa mala boca.

O que apleguin les paraules privades del teniente coronel Bermúdez destinat a les Illes Canàries en un comentari que en diuen xenòfob. És clar, més m’agradaria que el militar fos algú ben convençut de la llei, però aquí el que importa és que complesqui el Convenio de Salvamento Marítimo de 1989, ratificado…etc etc., no el que senti en la profunditat del seu cor, i a un mal moment se li escapi en forma de pensament en veu alta; d’açò ja se n’ocupava la religió en la seva versió més dura i veterotestamèntaria, és a dir, un món incivilitzat. Jo mateix, complidor (generalment) de lleis que no m’agraden, que em semblen injustes. Millor que els meus amics no sàpiguen què hi ha en la profunditat del meu cor, potser no els agradaria, allà encara hi habita l’animal, però açò només ho saben els déus, i els déus no parlen. Seria més humà, dic humà, un món on tots ens confessàssim més rèptils del que aparentam, l’obra bona seria aleshores més lluminosa i germinal, i no hauríem de suportar tanta sobèrbia moral. I punt, que ara ja semblava una homilia.

Em desespera veure que sovint els polítics en comptes de perseguir el frau fiscal bilionari dels ciutadans, o la infracció urbanística massiva, es dediquen a espiar-se entre ells i a acusar l’adversari d’haver canviat les bigues del menjador sense llicència municipal d’obra menor. És aquest mateix esperit suïcida i miserable, i políticament estèril, que els porta a escrutar el pensament, ah! i un dia l’apleguen: vostè Sr. regidor (diputat, ministre…) ha fet una comentari xenòfob! dimissió! dimissió! És clar, el qui l’acusa deu ser un angelet, que mai no té mals pensaments.

Per cert, hermano, brother, ndugu, en swahili, Salvamento Marítimo no és la llei del bon samarità. No m’acabava de creure que una llei civil de l’Estat m’obligàs a practicar l’altruïsme. Cap llei no m’obliga a assitir a un indigent que dorm al carrer de la ciutat (i si ho faig no serà obligat per cap llei civil), i n’hi ha molts, i en moren molts, solitàriament embolcallats amb cartró i diari antic; però aleshores, per què m’obliga al rescat d’una cayuco de senegalesos? He recercat una mica i, si ho he entès bé, m’ha quedat clar que és una llei que té uns origens històrics interessats: salvament i recompensa, abusos històrics de naufragis provocats, vaixells traïdorament atrets a la costa perillosa.

Art. 10. Todo capitán tiene el deber de prestar auxilio a cualquier persona que se halle en peligro de desaparecer en el mar…

Art. 12.Condiciones para que haya derecho a recompensa …

Una llei amb molta història, i que finalment potser inspira el codi penal amb penes per “omisión de socorro en carretera”; però aquí la idea històrica d’un premi possible (les restes del naufragi) s’ha esvaït: ara es tracta d’”incentivar” (contra una pena petita) el bon samarità que podria salvar el gran bé de la vida humana en situació crítica damunt l’asfalt.

De recompensa cap, amb els senegalesos, però és aquesta la història. Amb arguments medioambientals afegits a la llei en època moderna, salvaments que evitaran vessaments, contaminació, etc.

De tant en tant tenc un bon pensament, que el meu govern, sense gaire prestigi internacional, desconcertat en tantes coses, improvisant en altres, mai no rebut per Walker Bush, govern al qual sovint neguen el dret a tenir veu pròpia, és un govern amb un cor humanitari. Tanmateix, mon frère, irmâo en portuguès, com resta escrit més amunt, amb el cor no es fa política, només remotament l’inspira, per bé i per mal, en la salut i en la malatia, en la sort i en la desgràcia…I ja us podeu besar.