La societat adolescent
Escrit per Ignasi Mascaró | 15 Oct, 2006- Probablement és inútil, hi ha unes etapes que s'han de passar, i de res no servirà convalidar els errors. L'Espanya 2006 dibuixa una societat amb una classe mitjana on hi abunden els nous rics, definicions de manual: accés recent a la riquesa, ostentació, esforços per mantenir l'ostentació, voluntat de distinció. Voluntat inútil, perquè tothom aquí pretén el mateix: casa aïllada amb jardinet, barbacoa, piscina, barqueta, amarrament, un monovolum,... Un futur insostenible, on els qui ja ho tenen, critiquen els qui hi aspiren.
I un dia se’n van de viatge a Holanda i descobreixen que la gent va amb bicicleta model antic, viuen de lloguer i mengen molta verdura; els holandesos ja hi han passat per la malaltia. Forma part del trànsit les pretensions de voler fer Maó-Ciutadella en 20 minuts (és la darrera batalla de l’ideòleg Camps i Casasnovas, que sense abandonar el Llibre de les Hores i l’aspiració a la santedat, lidera un exèrcit de tretze joves, o potser són catorze; una dreta rearmada, cansada d’escriure espístules morals ha passat a l’atac, sigui el desdoblament de la carretera o les làpides 1936, tot és molt estantís, gruixat i cridaner). Hi ha etapes que s’han de passar, i no s’hi valen dreceres. Hi ha moltes versions del que en diuen fugir cap endavant.
Conta Hannah Arendt que després de Hitler i la guerra, als alemanys els va atacar una mena de follia per la reconstrucció, ho diu en una parauleta que seria com “obsessió per estar ocupats”, estar ocupats per no pensar, en el passat, en la culpa col.lectiva, en el que havien vist sense voler veure. Finalment un miracle econòmic que, dècades després, els ha portat a la crisi: no calien tantes carreteres, per exemple; però estan fetes, i s’han de mantenir. Justament a Alemanya neix el capitalisme verd, la versió burgesa i fina de la sostenibilitat; tenen aigua, però és de baixa qualitat, tenen boscos, però interiorment buits, esclarits i malalts. Ningú més ecologista que un alemany, però el mal ja està fet. Ningú més hedonista que un alemany, que ha après a menjar bé de vacances a la Itàlia del Nord; el rude germànic ha esdevingut un gourmet refinat, que entén de vins i guarda les formes amb exquisitesa de cavaller britànic. Delikatessen, és alemany, i és paraula antiga, democratitzada avui en el consum de masses, luxe de segona divisió.
Ja és massa tard. Els exèrcits estan en peu de guerra, créixer i créixer fa estralls a tempos distints, a un l’agafa d’adolescent en una llarga llista d’errors a cometre, i a l’altre l’atrapa d’adult amb els errors ja comesos, però ja està sentenciat que els uns no aprenen dels altres. Ara toca una carretera ampla, de fet és una cursa cega. Exèrcits en peu de guerra: el qui fabrica armes vol guerres, el constructor vol obres, i el fabricant d' anti-virus informàtics desitja la proliferació de virus (potser són la mateixa persona). Dinàmiques cegues sense centres de control, és una mica desesperant: els errors s’han de cometre i penedir-se’n després, quan serà tard i caldrà cercar i construir un culpable.
I per cert, amic Damià, pensant-hi bé, només tenc un argument que, tot i l’altíssim cost ecològic, justificaria fer un desdoblament Ciutadella-Maó, una raó poderosa: fer de Menorca un Municipi: que deixi de tenir importància si el port està a un cap o l’altre, si l’aeoroport està a un costat o l’altre, si el Gran Auditori està a Llevant o Ponent, o el Palau de congressos, o el Gran Hospital, o el Gran Estadi, o la Universitat, o el Psiquiàtric, o la Presó, o el Golf, o el Bisbe… etc. Un desdoblament a canvi d’un gran pacte, de fer, i sobretot de deixar de fer.
Una raó poderosa, però inútil, i ara, possiblement, ja massa tard. Un gran pacte no el vol ningú, què seria de la batalla política? qui entretindria el personal? L’adolescent vol guerra, i l’adult ja ho dona per perdut: el bisbe us el podeu quedar.
Manhattan té les dimensions de Menorca, però allà hi viuen vuit milions de persones. Aquí, sent molts manco, no en podrem entendre?