La llengua interrompuda (biografies lingüístiques)
Escrit per Ignasi Mascaró | 24 Oct, 2006Veiem un cas real: T.N., uns 50 anys, mallorquí de Palma, arquitecte, és fill de pares mallorquins, el català ha estat sempre la llengua familiar, amb els pares, i amb les seves tres germanes, és el major. Essent estudiant a Barcelona va conèixer una jove valenciana que parlava castellà, M., i en aquesta llengua van començar a relacionar-se; es van casar i viuen a Palma. T.N. i M. han tingut dues filles Pa. i Ma.
Al principi el pare s’adreçava a les filles en català, i la mare en castellà; lentament, però, ambdós van passar a parlar exclusivament castellà. Les germanes del pare tendien a parlar a les nebodes en català, almenys una d’elles, Pi. de forma conscient. Només l’àvia paterna, la mare de l’arquitecte, MM, tendia a fer-ho en castellà.
Les filles de l’arquitecte només parlen en castellà, fixació reforçada pel col.legi on han cursat la primària i la secundària. Pel que sé, estudiaran a Madrid, i difilcilment l’elecció de llengua serà reversible. Amb les filles de l’arquitecte la transmissió de la llengua s’ha interromput, i així es consumarà quan formin parella pròpia.
La mare valenciana mai no ha volgut parlar en català (en valencià, si voleu), després de més de vint anys a Mallorca. El català és per a ella i les seves filles una llengua dormida, mentalment interioritzada, lliurement abandonada i que probablement no tornarà a despertar.
“La llengua interrompuda” (1996)
és el títol d’un llibre que conta històries com aquesta; l’he
revisitat aquests dies, me’l va regalar el seu autor, Brauli Montoya,
un estudiós valencià, professor a la Universitat d’Alacant, actiu
fins fa pocs anys a la UIB. Brauli Montoya estudia la desaparició del
català a Alacant en època contemporània, a mitjan s. XIX, fins arribar
a un 11% de llengua familiar a l’actualitat; no ho fa, com sempre,
a través d’enquestes, sinó d’entrevistes personals, biografies:
on, quan, com, i per què, el valencià va deixar de parlar-se dins
una determinada família, on es va rompre la cadena de transimissió,
una treball minuciós de documentació, i que crea model de recerca.
El cas mallorquí que explicava té un element que cal remarcar: TN, el pare, ha actuat de forma inconscient, no em consta que a l’arquitecte, un votant d’esquerres, el mogui cap animadversió a la llengua dels seus pares, simplement no s’ho va pensar, no va donar importància a que la llengua familiar morís amb les seves filles. Aquest repudi, a Palma, a la metròpoli balear, és quelcom quotidià i no gens noticiable. Els parlants abandonen la llengua històrica de la seva terra; a mi, i a molts lectors, ens semblarà dramàtic, però molta gent ho fa, cada dia. És un acte lliure, aquí la llei no hi pot fer res.
Les filles de l’arquitecte, naturalment,
han estudiat tres hores setmanals de català com dicta la llei, però
açò no ha canviat res, viuen en castellà. Talment milers d’irlandesos
a les darreres dècades, tot i la independència, Ireland-Dublin.
No calia anar tan lluny, pensarà el
lector. Ben cert, a Maó, a Menorca, trobaríem nombroses històries
paral.leles; és una recerca que no s’ha fet. Tenc la sospita, tanmateix,
que no ens trobaríem sempre amb històries neutres i no marcades, al
contrari: un “recanvi” lingüístic al castellà simbòlicament
carregat, ideològicament alimentat, sociològicament distintiu.
*
Les llengües moren de dues maneres,
dins el llit o assassinades. El segon cas està prou documentat en època
contemporània, van matar la tribu sencera , i amb ella va morir una
biblioteca. No és gens difícil aquí recobrar imatges cinematogràfiques
de massacres i genocidis, el setè de cavalleria o els fusellers de
Sa Graciosa Majestat. Moren dins el llit quan els parlants van extingint-se,
no necessàriament amb violència: contaven d’una tribu amazònica
que davant l’amenaça de la invasió havien decidit no tenir fills,
moririen d’envelliment, dins el llit, esperant el dia que un sol parlant,
el darrer, ja només es comunicaria amb la divinitat.
Sé molt bé que tot açò és un discurs
més o menys naïf, d’una tendresa que no remou ni ànimes ni actituds,
està quasi al nivell profund, alhora innocent, de la poesia: a qui
li importa la mort d’una llengua? el que diàriament llegim és el
valor econòmic de les llengües, l’espanyol el darrer, una llengua
triomfant dins el món modern, que travessarà el mil.leni al costat
de l’anglès, del xinès, del hindi, de l’àrab... La resta…,
mala sort, tret d’unes dotzenes, aniran morint, i, a la vista del
progrés moral, hem de suposar que dins el llit, plàcidament.
Les llengües moren quan els seus parlants
les abandonen, i aquí el poder de les lleis és limitat.
*
Molts exemples existents , sense sortir
d’Europa, demostren que l’ensenyament no ho és tot, ni el funcionariat,
ni la retolació de “Rebaixes” (liquidació total, més tost), ni
la llengua al Parlament Europeu… si el parlant deserta. La llengua
no sobreviurà per una minoria que aguanta el foc i la flama: la llengua
a Menorca, em sembla, està lluny d’un camí de no retorn, però,
com en la Questió Ecològica, la pregunta és : de què servirà que
Menorca no emeti gasos contaminants si el vesí ho fa? que serà d’aquesta
llengua si demà desapareix del carrers de Palma, de Barcelona…? què
podem esperar d’una llengua sense mercat, ni literari ni audiovisual?
Hi ha anys que no tens ganes de guerres que no podràs guanyar tancat dins la reserva. Per una vegada, i per mudar el discurs, s’ho val de recordar que al final de tot i ha decisions individuals, que tenen motius, o simplement no en tenen, estan fets d’algun grau d’irresponsabilitat.
Fa unes setmanes entrevistaven al Jordi
Pujol joiosament jubilat i amb temps, dedicat com a voluntari a practicar
la conversa en català amb immigrants; tot explicant aquest compromís
va reproduir el comentari de la seva interlocutora, una immigrant llatinoamericana:
“M’han enganyat, perquè a mi la gent sempre em parla en castellà”,
i sentenciava el de Convergència: “És que al final, les lleis no
ho són tot”, dit per Jordi Pujol i Soley, la cosa té més interès.
Hi ha dies que en comptes de recordar persecucions, de reclamar lleis, de maleir la manca de voluntat política, d’esbrinar els mecanismes del desprestigi, d’analitzar la font de l’autoodi… (ja hi tornaré demà-passat, amb l’artilleria) el cos et demana de dir: “Toni, per què has deixat que les teves filles ja de petites abandonassin el català? (o el mallorquí, com solem dir, o menorquí…, no és aquesta la guerra! no ho és); de ver que tant te fa que els teus néts ja no parlaran la llengua dels teus pares?”
(Publicat avui mateix al "Diario Menorca")
Qui pot estar en silenci en una llengua que no és la pròpia?