L'efecte incendi
Escrit per Ignasi Mascaró | 17 Nov, 2006- Les visions apocalíptiques poden tenir conseqüències contraproduents, diguem-li "efecte incendi". Quan s’ha produït un incendi i el foc està als inicis, els bombers intervenen perquè han avaluat que hi són a temps; però pot ocórrer que pensin que el foc ja està massa estès i que no hi ha res a fer, més que deixar que acabi de cremar. Substituïu bombers per energia, pobles, llengües, planeta. Per tant, mobilització versus quietisme.
Les visions catastrofistes de certs processos corren el perill de provocar la inacció. És possible que la Qüestió Ecològica sigui víctima de l’efecte incendi, de la idea que ja és massa tard, les mesures a prendre no hi seran a temps, i millor preparar-se per habitar altres planetes. L’incendi el van anunciar ja fa dècades, però el Govern Mundial que hi podia posar remei només va existir per declarar guerres i cremar petroli. L’efecte incendi habita en el cor dels humans. És terrible veure que els USA just ara s’ho comencen a pensar, i és clar, estan obligats a ser optimistes, són ells el Govern Mundial, el foc encara el podem extingir, anem a parlar amb els mil tres-cents milions de xinesos.
El discurs ecologista ha tingut d’antic tota una fauna de detractors: el predador pur i dur (“si fos pel GOB no faríem res mai”), el bon vivant hedonista que te conta el viatge que ha fet a París (ja hi hem estat, a París), l’anarcoide diví, el llibertí exhibicionista que l’únic que veu en l’ecologisme és el vertent de renúncia, la mística conservacionista, el puritanisme i les noves religions: un i altre, defensors i detractors, els que he dibuixat aquí, són caricatura. Però el foc crema.
No tenc res en contra dels qui han decidit no sobreviure ni perpetuar-se, és una opció vital que no necesssita discurs, vénen a dir: som predadors per naturalesa, no esperaré que el sol s’apagui d’aquí a 500.000 milions d’anys, durarà el que duri, que acabi de cremar. Els entenc, i alguns són coherents, no creuen ni en l’altra vida ni en aquesta, només en la seva. Altres, pensant en la idea d’un trànsit breu per la biosfera (els sapiens vam arribar ahir-despús-ahir, i despareixerem en pocs segles) tendim a pensar: va ser breu, però ho podíem haver fet millor amb un cervell de 1.300 cm cúbics. Estètica profunda, estètica política (la Política era açò!), en comptes del que ens ve davant: condicions dures de vida, canvi climàtic, més desigualtat, planeta inhabitable, precarietat.
I en el futur un fantasma: molt esteses les flames, podria aparèixer una tirania que ens salvi de nosaltres mateixos; que imposi condicions de sostenibilitat a uns humans que individualment hem actuat de forma irracional. Formes quasi tiràniques de govern que imposin mesures dràstiques per apagar el foc, impopulars, economia de supervivència, formes de vida austeres sense coartada trascendent: salvar la Biosfera, assassinar la Política: és açò el que volem? Mentrestant, encara pot aparèixer algú que digui:ah! o hi havia foc?
M'identifico un poc en cada estereotip, fins em reconec en el que tu representes i em preocupa el temps que no tenim per una empresa tant difícil. Eduquem els nostres fills a reconèixer el foc i a no gronxar-se en l'indubtable bellesa de l'incendi.