Aquests bojos tan nostres
Escrit per Ignasi Mascaró | 6 Des, 2006Record que era al carrer Sta. Clara, de Ciutadella (Menorca), ell davant i son pare darrera, com sol succeir, el qui té més seny va darrera, dóna la cara i redreça el camí torçut. Joan, nomia aquell al.lot, ja un home, tocat de cap, botjot; es pega una cop al front amb la mà plana i s’exclama: “Demà dissabte, ja!”, i algú que passava li diu: “Joan, demà som divendres”, i son pare, cap baix hi afegeix: “Sí ja ha ho sap! ho fa aposta, perquè vol que li diguin cosa”. Un de tants, sota el nom ara genèric de discapacitats, folls, psicòtics a diversa escala, mentalment transtornats, paisatge del nostres pobles.
Cada poble té els seus, són coneguts. La meva infància ciutadellenca (que no tenia pati, però tenia carrer) incloïa en “Pepe es loco”, un home alt i sec amb els calçons amunt, cabell curt, aturat enmig del carrer i fregant-se les mans en aquell gest de “Bé m’ha anat!,” o aquell altre gest admonitori o d’amenaça amb una mà plana en moviment “Ai! veuràs mon pare!”. Aquell home, en la seva pacífica insània, aterria els infants, l’empraven per fer por. No en sé res d’aquell d’home, pare, germans, família…, tampoc no ho he demanat, però no era fàcil la vida aleshores, no ho era per a ningú. Els nostres bojos habiten la petita ciutat, els coneixem, estan atesos, tenen terra, tenen comunitat, entren als bars, saluden i són escomesos, ara demanen un cafè, ara un cigarret, cansaaats que són! però no són estranys, habiten carrers trescats amb cares conegudes, i açò, vull creure, també és qualitat de vida.
Ja s’entén que res de tot açò deu ser igual a la gran ciutat, reclosos a un pis, o tancats a residències amb jardí, moviments controlats, però sempre estranys al món exterior, impertinents, incòmodes al vianant circumspecte, deixalles humanes. Un dia van quedar sense família, però el progrés de la humanitat els ha donat un sostre, tutela, un plat de vianda al migdia (un plat de duralex, aquella matèria novíssima al seu moment i que ara habita a asils i residències en exclusiva) i quatre cèntims per sortir al carrer, i aquí els trobaràs.
De l’escola ni en parlem, que no va de broma. Molts d’ells ni sortien de casa, desgràcia amagada i empegueïda, i els qui anaven escola…No he oblidat un d’ells de nom N.B., que ara viu a Maó, una mica tontet aleshores, lleugerament endarrerit, un al.lot que ara estaria atès i donaria guerra (uf! ni hi vull pensar!) va sobreviure els anys d’escola i maltractes diversos, es va espavilar, s’ha casat i ha fet avant amb certa fortuna; me’l vaig trobar la setmana passada després de molts d'anys, aire feliç i panxeta d'anys i cervesa, i mira per on, em diu a mitjan conversa: “I tu, Nasi, fas els anys dia 20 de…” Ja ho veus, i deien que era curtet. Però el meu record és un altre, el dia que el Mestre -no direm el nom, que ja està perdonat- el tenia a una racó de l’aula i quasi el va matar a coces i becollades, mentre aquell al.lot –teníem vuit o nou anys- ajonollat, intentava protegir-se dels cops amb els braços damunt el cap, tot cridant un ai ai esfereïdor d'animal encorralat. Què havia fet? havia robat, deien, llàpissos i llibretes a s’Impremta des Racó, no eren ni caramel.los. Els temps eren cruels amb els incapaços i els febles.
Jo els tractaria bé, ho dic de forma interessada, perquè no saps mai com acabaràs, tant de llegir llibres, que no serveixen per a res; que no surti un dia a pescar amb una canya al safreig de la plaça, i que després no sàpiga tornar a casa; ah! i som molt cafeter.
Guardo la foto-fixa a la memòria.
Un malpatit de mestre, donant un jac a un retardat profund fins que sumés.