El lector no imagina les obres de Shakespeare traduïdes al bable asturià o a l'aragonès, parlars que molts catàlegs mundials, com el prestigiós L’Ethnologue, qualifiquen de llengües; potser pensarà que no ho acaben d'esser llengües, parlars històrics, obscurits ja en època medieval pel castellà triomfant que els desplaçà a la perifèria. La raó, crec, és una altra, és econòmica: l'escassa base social de la llengua ho fa inviable, tampoc Shakespeare ha estat traduït a molts idiomes minoritaris.

Facem l’exercici d’imaginar que la llengua catalana queda reduïda a Menorca, un 0.8% dels “antics parlants”, què faríem? podríem traduir Shakespeare? no ho crec(sortosament, l’anglès il.lustre ja hi està), el mercat no dóna per tant, faríem el que fem: edicions locals econòmicament ruïnoses, com bona part de la producció cultural, em direu, potser sí. Coses com l’ Institut Menorquí d’Estudis que fa d’editor, edicions ruïnoses, (i coedicions de major èxit) i Ajuntaments que editen cultura popular i receptes de bunyols, poca cosa més (i carpetes didàctiques de coses i cosetes). Dificilment podríem editar Voltaire o Charles Darwin, els llegiríem en francès, en anglès, o en castellà, com els asturians i aragonesos.

Una llengua és un producte cultural una mica particular, no té base física, i si en té està repartida en les neurones d’essers humans, els parlants. Membres dirigents d’una comunitat poden valorar i salvar el patrimoni arquitectònic sense la voluntat popular, però no poden salvar una llengua si la gent no ho vol. Al final la cosa només era: volem una llengua per sobreviure, i avui el coneixement ens diu quines són les condicions necessàries-però no suficients- per sobreviure. 1. Una llengua preparada per a la vida moderna, la comunicació, la ciència…: aquesta feina està feta. 2 .Una llengua que no sigui objecte de confrontació: aquí tenim feina. 3. Una llengua amb més mercat, econòmicament menys ruïnosa.

Recriminam amb duresa als conservadors la tebior amb què contemplen el futur de la llengua, els retreim que juguin a la dispersió dialectal, mentres dins les forces dites progressistes el panorama és un catalanisme lingüístic bandera quasi exclusiva del PSM/STEI i plataformes afins i diverses, ocupats a vigiliar la legislació i a llançar manifestos, proclames, invectives…, i entretinguts també en coses tan fàcils i lleugeres com massacrar el nostre Miquel Melià i Caules (dic nostre, perquè també ell va rebre al gràcia divina de néixer menorquí); i els altres? si només els nacionalistes de centre-esquerra s’ho creuen, si el PSOE (perdó, PSIB-PSOE) els deixen la bandera en exclusiva (“açò de la llengua és cosa del PSM”), mai no tindrem res de semblant a un consens, ja ho he dit: condició necessària, però no suficient. Fins i tot Carod Rovira finalment ho ha entès, i ho ha dit.

Els del PP ho saben, i quan acusen el PSOE de radicalitat lingüística vénen a dir: estau en mans del PSM, la llengua és cosa dels nacionalistes. I amb tot el PP va votar la llei de Normalització Lingüística, era President Canyelles i Font, Gabriel. De llavors ençà viuen turmentats pel dubte: és o no és el nostre electorat anticatalanista? La temptació valenciana guaita sempre darrera la paret; o reapareix com a guerra de guerrilles (d’on vénen els trets?, qui és l’autor del pamflet?), com en l’episodi de Maó/Mahó, políticament insidiós, intel.lectualment tosc.

El consens es fa des de dalt o des de baix? Hem d’esperar una reunió Montilla-Matas per pacificar una guerra no declarada, per engegar iniciatives comunes? Per què és normal un “Diccionario panhispánico de dudas” i, en canvi, l’equivalent “pancatalà” sonaria una crida a la revolta? per què no una única versió de doblatge de pel.lícules, per exemple, que faria la llengua més viable, menys deficitària i més competitiva?

La idea de Països Catalans, no més enllà de Comunitat Lingüística , ja aixeca suspicàcia; bastaria un marc d’acords específics, començant per descarregar simbòlicament la llengua d’empenta partidària. Que no es molestin: així com el PP difícilment deixarà d’utilizar el terrorisme, són ells el partit de Law and Order, també els nacionalistes han d’estar disposats a compartir slogan i senyera; i llavors, per què Educació i Cultura, donat el cas, ha d’esser sempre competència del conseller nacionalista? Perpetuam una idea històricament explicable, però políticament estèril.

La llengua espanyola reuneix en sessió plenària vint-i-tres Academias de la Lengua, des de Madrid fins a Buenos Aires, Bogotá, Caracas… Nosaltres no en podem reunir ni tres, “es para echarse a llorar” que diuen en castellà, bellíssima llengua. La llengua no en té mai la culpa, ni tan sols la tenia en el cas d’ aquells jueus alemanys que emigrats als USA mai més no van voler parlar la llengua dels nazis, que era també la seva.