I no ho semblava
Escrit per Ignasi Mascaró | 26 Gen, 2007- Fa uns mesos, a Barcelona estant i tot dinant amb uns amics, algú va esmentar aquell Joan Veny nostre, el sapientíssim dialectòleg de Campos, Mallorca, i com és habitual, va afegir: “I és tan bona persooona!” Vaig protestar pel comentari, no perquè no pensi que el de Campos, en efecte, és bellíssima persona, sinó perquè em sap greu per tantes bones persones que no ho aparenten. Comentari, ja ho podeu imaginar, que era més facècia que crítica, rialles en acabar.
L’encant de la coneixença era açò, semblava una cosa i va ser una altra. Els amors de segona mà no tenen conseqüències: te n’havien parlat bé i un dia el vas conèixer, i la figura en carn mortal corresponia al relat, o el millorava, oh! és tan amorós! o la decepció: em va semblar un estúpid (un cregut, maldestre, en directe perd molt…). Sol ocórrer amb els homes públics, amb els coetanis de qui en coneixem l’obra, un dia el coneixeràs cos present i pot passar qualsevol cosa, tot i que la decepció pugui semblar injusta.
Em solen interessar els articles de Félix de Azúa, un cas, i m’agrada en contra dels meus (de quan sabia qui eren els meus, i escrivia com un oracle per a la tribu), lectures agonístiques: aquí m’agrada, allà m’emprenya, aquí té raó, aquí és brillant, aquí és obsessiu, s’ha passat…that’s life! No el conec, i quasi millor que no el conegui. Record que algú me’l criticava durament dient: “Félix de Azúa és un pijo de Barcelona”, argument molt profund, com veieu. (Deures per demà: llegiu aquí els quatre versos de Valeri Marcial, VI, 60; per fer drecera: Google> latin library, Martial, i després cercau una versió).
Però hi ha una part de veritat, atesa la servitud mediàtica dels artistes (de la ploma –així ho deim, encara - del pinzell o de la música) .Sé per experiència que alguns és millor no conèixer-los de cos vivent, millor quedar-se amb el llibre que tan et va interessar, i amb la foto que l’acompanya. I a més, jo què dimonis sé com eren en persona Aristòtil, Tintoretto, Haydn…?
I quina és l’altra cara? que els odis de segona mà sí que tenen conseqüències: te n’havien parlat pèssimament, de la persona, artista o artesà, públic o silenciós, i un dia el vas conèixer, i no, era normal, potser encisador, o encisadora. Dit en moral quotidiana: l’enemic del meu amic no és el meu enemic, fins que no el conegui. Les persones s’han de conèixer de primera mà, han de tenir una segona oportunitat, començant per aquell alumne que després de fer mil endemeses, dos anys després va madurar, i té dret a recomençar amb retxa nova: rellotge zero, i ara va de ver, estudiaré molt, i de gran vull ser pilot d’helicòpters.
I és per açò, O’Flaherty, que quan em presenten algú i em diu: “Ah, me n’han parlat molt, de tu” (s’entén que bé, si no no ho diria) ja faig dues passes enrera, no m’agrada: no té idea la nova coneixença del que som capaç de fer amb un ganivet de cuina, és un dir.
Per sort els artistes no coneixen els seus "clients" un a un! probablement deixarien de treballar per sempre més.