Viure per contar-ho, i un quadre a les Rocky Mountains
Escrit per Ignasi Mascaró | 23 Feb, 2007A vegades coneixes gent que ha trobat la veritat i se la guarda, viuen al balcó de la majoria silenciosa. Et diran que no la tenen, la veritat, que la cerquen, i que no senten la necessitat de contar-la: conversen, contemplen els estels, consideren, viuen: no cerquen, troben, en actitud quasi religiosa, de les religions que són vivència i no relat.
Repara, Gibette, aquell que se’n va de viatge amb la càmera digital pel coll i no és professional : apareixerà la foto de la seva vida i ha d’estar preparat, a l’aguait del que podrà immortalitzar i mostrar. Alguns veuen el món a través d’una òptica, com el qui tot contemplant un paisatge d’insòlita bellesa pensa que ja té un poema per publicar, i el qui celebra el comentari enginyós o la notícia que li ha resolt un problema: ja tenc l’article de la setmana. Viuen per contar-ho, una forma de por al silenci, pànic a l’absència. També n’hi ha que han vist, i han conegut, han fet i han callat: el dret al silenci en el desordre de les paraules.
Francesc Florit parlava a la rev. "Es Carrer de Menorca" de temps obscurs i romàntics, el present que vivim, en Xec no és dels qui la guarden, la seva (o seua, com li agrada escriure) veritat, la diu i la discuteix: Ignasi, no he entès el que deies, o, bé: no estic d’acord amb el que has escrit, ah! açò està bé, algú que et manifesta perplexitat o discrepància , jo també ho faig amb ell, discrepàncies en el fons, i en la forma. No ho crec, no vivim temps obscurs, no més que altres dies maleïts i segles de ferro, ni romàntics, és una qüestió de mirada. Amb la realitat vista d’aprop la mirada, voraç i nerviosa, es fa tèrbola, convulsa, quins temps que ens ha tocat de viure! i així Hesíode, Tucídides, i Averrois, i...
El ius abeundi, el dret a la distància, cal fer rotació: de guàrdia i de permís. La biografies mostren aproximacions de zoom, que van succeir a èpoques de gran angular. Francesc Sintes, també aquí, reclutat en l’actual guerra, a qui vaig conèixer fa anys arran de comentar un article meu on - segons ell- havia tingut el coratge de criticar els palestins, o una cosa així. Francesc és un home llegit, la seva opinió sol interessar-me, no per llegit, sinó per lliure, per refrescant, perquè tant li és si el fan de dretes o d’esquerres, cristià, jueu o maçó. Amb la veritat guardada al llarg d’anys, i ara vessa de per tot, en explosió mediàtica. I just sortit de l’amagador em confessa: “Trob que m’he d’aturar”, acaba de treure l’escopeta i ja té por d’acabar la munició. No ho sé, però si acaba la corda… silenci, Frankie, agafa’t un permís, el pare Abad ho entendrà, torna al claustre, i deixa la porta amb un badall.
Hi afegiré un quadre de magnitud i d’escenografia salvatge: al western “Jeremiah Johnson” (Sidney Pollack,1972) el protagonista (Robert Redford), ha aconseguit sobreviure a la duresa dels hiverns a les muntanyes rocoses i als atacs dels indis, viu de la caça i conviu amb una índia i un infant, s’ha fet amic dels peus-negres, però el persegueixen els crow, la seva guerra no ha acabat a un racó de món, tot és primitiu, adversa intensitat, bellesa no humanitzada. Apareix aleshores un destacament de l’exèrcit, la civilització en guerra, que li demanen de conduir-los al rescat d’una caravana que s’ha perdut, de mala gana hi accedeix, cavalquen en silenci en territori hostil, travessen perillosament un cementeri indi, territori sagrat, i a un cert moment es produeix el següent diàleg:
J. Johnson: I com va la guerra?
Oficial: Quina guerra?
J. Johnson: Entre els Estats Units i Mèxic.
Oficial: Fa deu anys que va acabar.
J. Johnson: I qui va guanyar?
(silenci)
Gràcies per la part que em toca, Mestre. Els dubtes sempre hi són... la por... Fins ara vencia la timedesa amb l'extravagància i ara ho faig per escrit i a sota d'una foto. El sistema antic em va suposar d'adquirir fama de sonat --en això a Alaior hi havia acord-- i ara no sé ben bé què n'he tret. Em sembla que ets dels pocs que em comprenen --o vas fer a la primera-- i això diu molt de la teva capacitat i sagacitat. No sé quanta gent entra a la resta de blocs d'Illencs, però em sorprèn que (diumenge farà 100 dies que vaig permetre les visites a un claustre que de sempre havia guardat clausura) m'hagin llegit --segons el comptador intern del bloc-- més de 4500 articles.
Això em fa pànic. No don per tant, i no és modèstia. Aquesta setmana he penjat dos articles amb errades. En el bloc les he corregides, però a la premsa ja no s'hi pot fer res. L'escopeta falla. Com us insinuava (a tu i en Joan), vull obrir una reflexió sobre els americans. De cop, perdré un 80% de lloadors i més igual, però tampoc no et pensis que em sigui del tot indiferent. Sortosament, em resulta suportable ser un heterodox.
Veuràs que no dic res, per prudència i per ara, de la maçoneria.
Ets la tercera persona que em dedica un comentari, en un mitjà de comunicació escrit (Es Carrer), però has estat el primer a escriure el meu nom. Gràcies, de veritat. Ho necessitava.