De flamenc i de fusions
Escrit per Ignasi Mascaró | 18 Abr, 2007Les malediccions històriques: si cerques la paraula völkisch a un diccionari alemany (Volk, poble, völkisch, popular) el llibre adverteix sobre l’ús, així el Duden: “… millor emprar populär o volkstümlich, per evitar el sentit de nació i raça que va tenir en temps dels nazis” .
L’Observador Popular (Völkischer Beobachter) era la revista incendiària del partit nazi; paraula perduda, definitivament inservible. El cas del völkisch, tanmateix, és excepcional, seixanta anys després, i del tot insòlit que figuri a un diccionari. Alguns mots van fer quarantena, com Führer, però van tornar. Caudillo no tornarà, ni duce.
El ròssec de la història. Qui hauria imaginat que la música flamenca (les músiques flamenques) sobreviuria a la dictadura? amb dècades de coplas, coplillas, faraonas i Lola de España, mantillas i peintetas, casticisme i conyac barat, mediocritat en blanc i negre i olor de calcetí, el carro robat que no el trobaven, tablaos i tipisme d’exportació, alegria, alegria! musho arte i i taca-taca-taca. En fi, el país corria per una altra banda.
Va guanyar la música, renovada i recreada, en encontres de fusió amb músiques que, com el jazz, ja eren fusió de tradicions. La potència harmònica i ritmica del flamenc ha fet el miracle de seduir a músics de molt diversa criança, el nom ja no importa. Conec poc el flamenc, diria que l’he conegut directament en barreja i versió elaborada McLaughlin/Paco de Lucía; he vist, sentit, tanmateix que té arrels profundes, com el gypsy-swing al nord de França; un ai-ai, una cadència del cor, un crit i un gemec, dissonàncies brillants que arriben a la sofisticació com poques músiques populars, potser la samba brasilera també hi arriba: lirisme melòdic, complexitat en els acords, i frenesí en el ritme, tot alhora. Res d’ açò no podia morir, per molt que la utilització del flamenc fés pensar en un exili immerescut.
La paraula fusió no m’agrada, però és la que circola. Diria que pressuposa substàncies i essències primigènies barrejades un dia de forma més o menys afortunada: i aital cosa no existeix. Ja ho deia, el jazz era ja fusió quan va néixer. Menys m’agrada la parauleta d’ençà que ha entrat en el vocabulari dels pijo-gourmets, déu meu! quina raça més insofrible! aquí on haurien de dir que “A i B combinen molt bé”, diran que “ambdós productes resten molt ben integrats”, açò dit davant un plat de ceràmica triangular; no, perdó, açò era l’any passat, ara els plats de la pijo-gastronomia són pentàgons.
Fusió o barreja, quadrat o rodó. Martirio, aaai! aquest divendres, una dona respectada, reinventada successivament, coplas, bolero, jazz. “El jazz -declara a una revista- em dóna llibertat i improvisació, i jo li torno dramatúrgia i melodia”. En fi, amics, si tenc oportunitat de descobrir de quin color té els ulls, ja us ho diré, jo me’ls he imaginat blau-verd-binigaus.
Portar per portar, na Martirio, haguéssiu pogut dur na Mayte Martín, que aquesta sí que té una veu flamenca i sap arrecerar-se en aquells palos secs que no necessiten d'instruments; un sol ritme de mans, n'hi ha prou.