La monja i l'executiu
Escrit per Ignasi Mascaró | 4 Mai, 2007Entren a classe els meus alumnes insòlitament inquiets, han assistit a una sessió sobre religions sota forma de taula rodona, convocats pel profesor de filosofia. Segueix el debat, obert, efervescent.
En entrar a la meva classe ja hi som, però ni em veuen, segueixen, munten el seu debat i perllonguen la controvèrsia. Passarà un quart d’hora fins que se n’adonin que els estic escoltant, hmmm! Opinen sense interrompre’s, és una cosa fresca i espontània; sempre hi ha alguna ànima més impenetrable: Rosa, i tu què dius? (No sabràs què hi ha dins aquell pit immòbil, densitat o buidor). I tu, Guillem, què penses?. Toca parlar del participi aorist, però la gramàtica pot esperar.
Em sembla entendre que els meus alumnes han arribat a dues conclusions:
1. Al qui no té religió (no la té, l’ha tinguda, l’ha abandonada…) li manca alguna cosa. Malament! deu ser la versió actualitzada que no hi ha moral fora de la religió.
2. En el fons totes les religions cerquen el mateix: la felicitat. Fantàstic!
Aquesta estranya cosa anomenada diàleg inter-religiós és poca cosa més que l’encontre físic de persones que exhibeixen felicitat, i la capacitat de seure juntes sense matar-se. Obviant, naturalment, que darrera hi ha coses tan diverses com:
a. Un déu fet home que predica el Regne de Déu, intermediat per una casta sacerdotal dita Esglèsia i que dicta normes, lligada, abans i ara, al Poder polític… (Catholic Church, són ells).
b. Espiritualitat sense religió, doctrina filòsofica sense normes ni prescripcions, ni Deuteronomis ni Levítics. Visió del més enllà, ascètica personal, viatge interior, pau… (Budisme)
c. Un profeta del desert oriental, també fill d’Abraham, que diu que li van dictar un llibre, i en nom del qual…
(...)
Però en reunir-se-són tan feliços! somrients, afables, l'un amb corbata, l’altra amb hàbit…Prova indubitable que la religió, la que sigui, és encara el més potent dels placebos. Tècnicament es diu psicologia de la religió, que és l’únic que han trasmès avui als meus alumnes, pel que veig: els efectes psicològicament beneficiosos d’adoptar una religió. S’han reunit en sessió d’auto-ajuda. Tot és ple de bones intencions, no en tenc dubte, però tot és mig veritat. Les seves respectives religions són una altra cosa, cossos doctrinals que no expliquen, teologies sofisticades, potser doctrines que ja no creuen. La cosa em resulta familiar, mutatis mutandis (aquí el llatinisme era inevitable): al llarg de segles el gremi defensava l’ensenyament del llatí com a gimnàstica mental (una llengua amb molta lògica…, i bestieses semblants), no! si estudiar llatí mareix alguna defensa no és aquesta, que en tot cas seria un efecte col.lateral; per gimnàstica mental, de la bona, millor estudiar japonès, o turc, o apatxe jicarilla. (No negaré que l’islamisme, amb les cinc pregàries diàries, i cinc tandes d’ ara dret ara ajonollat, el ritual no tengui alguns efectes saludables per a les articulacions).
Essent així, no m’estranya que els meus alumnes hagin passat del punt 2. al punt 1.: Si aquesta gent és tan feliç, a mi em manca alguna cosa, que de moment no es ven a les farmàcies (pau, felicitat, serenor, silenci…Ai, sempre el silenci!: ja ho tenc escrit altres vegades: el silenci, i tota la mística i poesia que l'envolta, s’ha fet patrimoni exclusiu de les religions, quina desgràcia!).
En fi, el qui té feina és el professor de filosofia, que hi haurà de posar algunes unces de racionalitat, i que ben segur que haurà llegit Titus Lucreci, almenys el llibre III, n’hi ha molt bones versions.
Quina sort tenen aquest al·lots d'anar del "profe" de "Filo" a n'Ignasi...! En el trànsit, alguna cosa bona coneixeran, almenys a cercar en la biblioteca qualque llibre d'en Lucreci i xuruar-ho encara que sigui "pel forro": "Aprendre a aprendre", com diuen els psicopedagogs.
Jo, fa uns anys, els hi hagués dirigit cap a aquella coseta escrita pel tedesc de Trier, quan en parlar de la religió aquest criticava en Hegel tot dient allò de "(...) l'opi del poble", etc., etc. Ara aniria en compte, no fos que des de l'AMPA se m'acusés, no ja d'encoratjar l'alumnat a abraçar una religió qualsevol, sinó d'incitació als joves al consum de drogues.