Un hivern molt normal
Escrit per Ignasi Mascaró | 27 Jun, 2007Record la nit agitada que Mònica Terribas va entrevistar Jaume Matas, no hi havia arguments nous. El mallorquí havia abandonat el vaixell a la deriva, però no se’l veia nerviós, els qui en saben ho diuen: ja feia temps que volia anar-se’n. Un Jaume Matas somrient fins al final (un somrís universal estil Ricci, remember, folks?.) Ràpidament surt la gran qüestió, un partit que ha obtingut el 47 % dels vots no té opció de governar…” Demana l’entrevistadora: “No li sembla legítim, que el 53%...?”
“Sí, sí, és legítim -respon el president- però no me pareix…(pausa), jo crec que no és… (pausa), no és normal!” Normal? què vol dir normal aquí? vol dir alguna cosa? No, no vol dir absolutament res.Tampoc sé què vol dir una llengua normal, un matrimoni normal, o un armari normal. La dificultat de Jaume Matas per trobar un adjectiu que expressi el seu disgust no és menyspreable ni menor. És legal, és legítim, no és frau de llei, aleshores? quin és el problema? el problema és que no hi ha res més maltractat que la idea d’una cultura de pacte i negociació.
Si el pacte el faig jo diré el que acab d’escriure: que ens manca cultura de pacte…Si l’acord el fa l’adversari diré que és una olla de caragols de sis partits, o, dit en castellà de València: “No es más que un chalaneo y reparto de sillones ….”.
En efecte, el bipartidisme recorre Europa des de fa dècades, i els sistemes electorals hi han ajudat molt. Tal vegada hem perdut la perspectiva de les qüestions de qualitat democràtica d’un sistema. Tots els sistemes són correccions d’un ideal probablement impossible: sufragi universal, districte únic, fora límit d’accés, sistema proporcional pur. Un país ingovernable!, segurament, calen correccions; però, aleshores, per què tanta poesia que hi hem posat als orígens de la democràcia, la plaça pública, el fòrum i l’àgora, el caràcter mediterrani, la conversa i el consens, un capitell corinti i Pèricles presidint l’assemblea del poble? Mentidetes per als alumnes de 3er. d'ESO.
El cas d’Israel, 120 diputats, districte únic, límit d’accés 2 % dels vots (1.5 % fins la 15na. legislatura, el 1999), 18 anys per votar, 21 per ser elegit. L’única democràcia (els alemanys deuen anar segons) que no ha tingut mai un govern de majoria absoluta d’ençà de la fundació el 1948, sempre governs de coalició. Setze i disset partits al parlament, un merder, inestabilitat com a sistema, un preu alt per a una certa puresa democràtica. Admirable, el sistema parlamentari, però no gens el sistema judicial, pel que sé, sotmès a grans dèficits democràtics. I aquí s’atura la meva admiració per l'Estat dels hebreus.
No sé com dir-ho, les democràcies comporten drets moralment neutres, però necessaris i indefugibles. El sistema parlamentari israelià no diu res de la seva política, són regles de joc, tècniques que tenen fonament en drets individuals, res més. Així era en el món monàstic, inventor de moltes tècniques electorals (us divertireu llegint el sistema electoral de l’orde benedictina), i així en les societats estatals.
Reparau com n’és de descoratjador de veure que els sistemes es basen en la desconfiança i el pessimisme més antropològic: no s’entendran! històricament un gran argument per a les dictadures, les pures i les disfressades: el ciutadà-infant, el súbdit democràtic. No ho recordau, no ho heu llegit?: Espanya, 1976: ¿Cree Ud. que los españoles estamos preparados para la democracia?"
Si hi ha d’haver merder, em disculpareu, que n’hi hagi, de l’autèntic: el que no resulta suportable és un altíssima temperatura política a compte de no res, un “much ado about nothing” una legislatura i una altra. Que parlin! que discutesquin! que es barallin! ho suportarem. El que és insuportable és una altra cosa: sistemes electorals obsolets, crispació mediàtica, dirigisme, seguidisme, líders carismàtics divinitzats, partits a la búlgara, democràcia congelada: Zapatero n’ és a una passa curta.
La democràcia també és renou, i silenci les dictadures. El sistema capitalista ho pot aguantar, però fa veure que no: ho vol tot, fins i tot l’estabilitat del Govern, que en realitat no la necessita, res d’important està en perill en l’economia, Mr. Gates; ni cal anar a votar.
I així, malgrat tot, no obstant, mentrestant i altres adverbis: molta sort al 53 %, és legal, és legítim, i tal vegada és normal, tal com van anar els quatre hiverns anteriors.
En Matas si que troba "normal" és anar-se'n ara a fer feina a Washington o Miami a alguna empresa d'en Florentino Pérez. Li deu haver ofert un lloc en agraiment pels serveis prestats?
Notícia a Diari de Balears