De tant en tant la gent s'atura, mira cap enrera i diu: sí, però, vivim millor o pitjor? i comença generalment un exercici de nostàlgies, enyorances tribals, fàcils, transversals, tothom hi està d'acord: aquelles platges verges, aquelles berenetes, aquelles converses, aquelles tomàtiques..tot és lluny, arcàdic, 'aquelles', irremeiablement perdut no se sap per què , o si els xinesos en tenen també la culpa.

Pensaven els antics que la humanitat havia tingut una Edat d’Or, declinada ben prest en arades refoses en espases, un déjeuner sur l’herbe esdevingut camp de batalla; en parlen hexàmetres, sonets i alta poesia fina, i en canten tangos, coples i boleros, allò de “cualquier tiempo pasado fue mejor”. És clar que vivim millor! tan evident com que ja no ho podrem tenir tot, si és que alguna vegada ho havíem desitjat. No hi ha paradís perdut, és que no hi ha hagut paradís. El vam cercar durant una època, en forma d’Eldorado, felicitat primigènia i bon sauvage, i alguns filòsofs el van prometre en forma d’utopia política que ho havia de capgirar tot.

Ara ja hem de triar, feta la destrossa diuen que caldrà adaptar-se al capitalisme verd; potser el darrer episodi en sigui un signe: molins de vent al centre de l’illa, energia sostenible i guany empresarial. No en conec els detalls- i puc equivocar-me- però el recent episodi del parc eòlic em va semblar una batalleta competencial. mostra de les contradiccions que ens esperen: ja no ho podrem tenir tot, energia renovable sense impacte paisatgístic, sense interessos empresarials, energia barata, comfort i certesa futura. La idea que històricament alguns ho han tingut sempre tot ja només podrà alimentar la ràbia, però ja deien aleshores, a la darrera glaciació leninista, que la ràbia no és constructiva i és de vol curt, la indignació et convoca a la primera manisfestació, a la segona abandones si no hi ha projecte viable.

***

Històricament era la dreta la que tenia por del futur, l’esquerra ho esperava tot dels segles venidors. La dreta temia la revolta, la revolució obrera, “famélica legión”, l’esquerra esperava el paradís dels pobres; ara és l’esquerra la que té por del futur. La por és reaccionària, i ens retorna a un temps en què el Poder és pura intimidació, força i violència, excés i desmesura. Alerta, idò, amb la injecció de la por, el temor dura poc i la gent s’hi acostuma, és l’efecte incendi aplicat al canvi climàtic: si les flames ja s’han estès massa els bombers abandonen, no hi ha res a fer! L’amenaça repetida acaba en desmobilització.

***

Al logo del GOB hi ha un milà, espècie en perill d’extinció, un predador que ha d’esser salvat per un altre predador, el gran predador per al predador, praedatori praedator, l’home. I així va començar la història. Els ecologistes apareixen per tot arreu més o menys a la mateixa època, uns per salvar els ocells, uns altres les plantes.. i així el salvador, la més indefensa de les criatures de la biosfera, esdevé el gran demiürg de la conservació.

L’ecologisme, com totes les iniciatives d’èxit, ha crescut generant enemics a cada instant, quasi al mateix ritme que impregnava les societats occidentals. A mi m’agrada aquella de B. Russell que diu: ningú no és autènticament lliure si no resulta una mica odiós als altres. I el GOB n’ha estat d’odiós! en contra han perdurat dos arguments, un, ja antic i desgastat, és que volien retornar a les cavernes, no cal aturar-s’hi; l’altre era/és, i qui l’ha votat, al GOB? com és possible que quatre dotzenes puguin decidir…? Aquí l’argument no va enlloc, la influència no es mesura en persones, és una qüestió qualitativa; en uns casos és la potència racional de l’argument, podria ser el cas del GOB en moltes ocasions; en la potència econòmica que hi ha darrera, en la capacitat de fer-se sentir…La redacció de “El Mundo” també són quatre dotzenes, per no esmentar que PIME, aquí tres dotzenes, també han exercit la seva influència sense passar per les urnes. Tampoc els bisbes han passat per les urnes: aquí i arreu cadascú fa el que pot amb els límits del codi penal.

* * *

Entrevisten a la ràdio un expert ecòleg: diagnosi, anàlisi, prospectiva… invevitablement acaba l’entrevista amb la pregunta, i bé, però..què podem fer? les respostes habituals: conscienciar-nos, modificar els hàbits personals de consum, exigir a les autoritats…Ui! exigir a les autoritats? aquest és el punt que més interessant. Canviar els hàbits? més pobres encara? diran molts, mentres Herr Steiner, a les afores de la capital del Land, és fa una casa ecològicament sostenible que ha costat un milio i mig d’€, premi d’arquitectura, una monada, és l’alta burgesia verda, típicament alemanya, caldrà acostumar-s’hi. Exigir què? gasolina a 5€, prohibida la refrigeració domèstica per sota 25 graus, preus de l’aigua en escala logarítmica, prohibida la circulació de cotxes amb un sol ocupant, etc.etc.…seran molts a exigir-ho?

No va de broma, el punt calent, l’autèntic escalfament – tots ho sabem- és que redreçar la situació exigirà polítiques quasi autoritàries, dures, que ningú no està disposat a emprendre en solitari en contra dels ciutadans, una volta ha quedat clara una cosa: el planeta, la biosfera, no en té cap problema, el tenim nosaltres, els sapiens-sapiens, la majoria dels quals han esta eternament desiguals, i ara, tal vegada, ho seran una mica més. I estic per dir que no és una qüestió política, ni moral, vist a escala humana, a escala cultural, estèticament parlant: què malament que ho hem fet! Els escarabats ja hi eren, i seguiran, benaurats ells que herederan la terra fins a la posta final de sol; es reuniran en assemblea i diran: mirat-te’ls, els humans, amb un cervell d’un quilo i mig! quina empasta!

Vénen temps de despotisme ecologista, i aquest vegada dirà: tot per al poble, amb el poble, i si cal contra el poble.

* * *

Arribats aquí som conscient que l’epístola no respira optimisme, ja ho sé. Que som a temps a apedaçar-ho? naturalment, adverbi damunt natura, la humana, capaç de tot, del pitjor i del millor. I malgrat tot, enhorabona al GOB: aquest jardinet petit i fràgil que és Menorca no seria el mateix sense ells; ho devem a un grup humà divers on hi ha científics, romàntics, gent sana, ecologistes, conservacionistes, vegetarians, rigoristes, místics i filòsofs, lluitadors, naturalistes, naturistes, kumbaiàs amb sandàlies de monjo, economistes amb jersei sindical, professors universitaris…, és a dir, una gran biodiversitat, que caldrà preservar: una veu lliure i combativa; gràcies, amics. Personalment moderaré l’emissió de gasos i paraules contaminants, aspiraré a una certa, joiosa i laica austeritat, no esperaré que algú m’ho hagi de prohibir, vull creure que és el més assenyat, al·lèrgic a les prohibicions. I és hora d’apagar el llum.

_______________

(Era un article de premsa, d'ahir mateix, arran dels 30 anys del GOB;una mica llarg, esper que us hagi bastat l'alè. Em sembla que alguna idea ja hi era en articles anteriors).