de nautes i naufragis
Escrit per Ignasi Mascaró | 2 Ago, 2007L'experiència d'aquests mesos a la blogosfera ha tingut gran interès per a mi, però he de confessar que no poques vegades he tingut la temptació d'abandonar. Som un mal blogger, es diu així, no? M'ha semblat veure que els blogs tenen unes regles que a mi que em costava de seguir.
D’un blog en pots fer un dietari, no és el meu cas: no tenc tant a dir, la meva vida és vulgar, i de moltes coses, com va dir una alumna de primer de batxiller (i va sorprendre a tothom) “no tenc una opinió formada” (l’expressió no pertany a la seva generació) lluny, idò, de formar l’opinió dels altres. No som líder d’opinió, ni ho vull esser, aquest paper ja el fan altres millor que jo, tot i que alguna vegada sent vergonya per la grandiloqüència del llenguatge que empren, pompositat, cites de grans autors, tot tan messiànic i redemptor…: en açò, potser només en açò, som deixeble de Josep Pla.
Els dietaris poden tenir interès, però s’han de tenir condicions que jo no tenc, el primer de tot temps. Ah, el temps! (ara invocaria un hexàmetre llatí, aquell que diu…). El dietari té almenys una exigència: que estigui ben escrit, que tengui voluntat literària, l’interès intrínsec, la densitat del que s’hi relata, és una altra història, no és la història: l’ocell que passa, la posta de sol que feia quan vaig asseure’m a escriure, l’oi que em fa el que ha dit el President, el sopar d’ahir vespre a París, o la incertesa de futur dels afganesos. Temps que tenguis, o que hi vulguis invertir. Aíxi, el Quadern Gris de Josep Ma. Quintana, un home que reuneix insòlitament condicions que rarament es troben juntes: intel.ligència, temps, doblers: acurada la forma, temperada l’expressió, atent, narratiu, un ús controlat de la primera persona i dosificació d’exabruptes.
Un blog es pot convertir en un xat, de fet, s’hi ha convertit en algun cas, també aquí he fracassat. Record una “Victòria” que em deia quelcom entre fictici i emprenyat: “i per què no contesteeees…”? tenia raó, he maldat d’aprendre’n. Vol dir que t’asseus, alliberes la parida, y ahí va eso, que diuen en espanyol internacional. Els nautes del mateix vaixell escriuen coses força interessants i que no sempre puc resseguir: pugnen i repugnen, contesten i rebenten, sí i no, què he dit i què has volgut dir, i ara li reprenc, a les 10 h. estic d’acord, i les 15.26 (sense dinar), em sembla que t’equivoques...
I els rebentadors, tenen un nom, com era? que eren multitud a la primeria, alguns s’han desanimat, i altres, atesa la formació leninista d’alguns bloggers (¡compañeros, no respondáis a la provocación!) han fet arrera. Així i tot, l’anonimat ha fet estralls en aquesta casa, i en totes. Carn de psiquiatra, però no necessàriament, perquè jo mateix he intervingut alguna vegada amb nom de dona digitalment disfressat de lagarterana, potser empegueït de tant de mascle que habita, vestit, disfressat o travestit, darrera www.illencs.com. At ubi sunt mulieres? que en arameu vol dir: i on són les dones?I, malgrat tot, entenc la màscara de l’audiència.
Anem als jugadors titolars, aquí no he acabat d’entendre el sentit i la gràcia de la disfressa, ja
Un joc que ja entenc amb més dificultat en un àmbit majoritàriament d’opinadors, perquè saber qui tens davant té tant de feina feta com de prejudici, però haver d’arribar a la sisena contrarrèplica per dir: ah! tu , pel que escrius, deus ser antropòleg, o pintor, o funcionari, o...no li veig la gràcia. Sí és coqueteria, fantabulós, visca la coqueteria masculina! sempre tan reprimida. Si és covardia, també, visca la covardia, i morin els valents! Però hauré d’insistir, som un mal blogger, tal vegada no he entès el joc.
Uep, aquesta descripció de l'anomenada "bloggosfera" m'ha sobtat, és cert que tot una juguesca al darrera de cada forma comunicativa via web, les mentides al xat, la vanitat al blogs i la lleugeresa amb que s'escriuen paraules i paraules que mai no es tindria coratge de pronunciar. És allà on dius (o deia l'alumne) que no té opinió formada i que molts (com jo) que tampoc la tenen li causen vergonya de la grandiloquència que fan servir... Aquest és un aspecte que he observat a multitud de bloggs, i si sapigués escriure un poc més, o no me fes vergonya hauria escrit un article així com ara; La bloggosfera i l'eclosió de la vanitat, que tractaria sobre aquesta globalització dels egos individuals; vull dir que avui per avui multitud de persones amb vides corrents i sense massa interés per a la majoria, s'han creat un blog o un fotolog, pengen videos al youtube i tota mena d'excentricitats, tot per experimentar una potencial sensació de grandesa que només s'aguanta per la possibilitat de que els milions de persones que fan servir internet els puguin "conèixer". Bé, jo com que no som blogger ni escriptor ni res que se li assembli, ara he fet com ells i he deixat aquí un intent de pinzella de s'opinió que molts me mereixen....