Crec que de sempre m'he fixat en les veus humanes, són per a mi objecte de bellesa, de forma conscient. Sol fixar-m'hi, (fixar fa pensar en els ulls, no en les orelles), guard en la memòria les veus de la gent, i algunes em fascinen.

Les veus humanes, la veu quotidiana en conversa banal, tenen la seva potència silenciosa, suggereixen, t’acompanyen, t’acaronen, et castiguen, t’apropen o t’allunyen. La gent, tret d’àmbits professionals, no sol elogiar la veu resada i no cantada de les persones, com les mans, els ulls… (o el culet, més inconfessable, posats a recórrer geografia humana).

A l’Institut tenc una col.lega valenciana amb una veu, què diré?, increible!- ella no ho sap-, bé, ara sí, perquè el dia que l’hi vaig dir allò semblava un elogi que pretenia ser original, però no, ben de ver que ho deia. Naturalment la veu és una substància dificilment aïllable de la melodia, de continguts, de gestos i tantes coses. Ara mateix no m’agrada cap de les veus-locutors de TV-3, i em té encensat la veu de Maria Casado, als informatius de cap de setmana de TVE-1, una rosseta joveníssima amb registre de veu quasi masculí.

Entre els homes públics Xabier Arzalluz, una veu, i sobretot, una prosòdia elegantíssima: el ritme de frase, els intervals, les pauses…ja ho deia, tot aïllant si és possible els continguts. I aniré més enllà, no us espanteu, crec que no molts han sentit la veu resada i conversada d’Adolf Hitler, només l’han sentida en els clímaxs més furiosos i energúmens anunciant la destrucció de…, Hitler tenia una veu interessant, a mi em recorda la de Sean Connery, com he pogut sentir força vegades a documentals. I així faria la meva llista: Gregory Peck, Gary Cooper, Harrison Ford, George Clooney, Bette Davis, Dorothy Malone…: les veus originals, naturalment, però també entre els dobladors tenc grans amors.

I més aprop, se’n va anar el periodista Pere Bagur, la millor veu -i altres virtuts- de les últimes dècades; o el bisbe Piris, una veu preciosa, i encara més aprop n’Isaac Melis, cantautor que fou, un al.ligàtor de Jazz Obert. Però, aprop aprop, la mare d’un vesí amb una veu de pito que em farà guanyar el cel de Job, i no en fiava. Ah!, McCloy, la vida és així, blanc i negre, dolç i salat, divisible i indivisible, dret i indret, tegral i integral, fantil i infantil, cestuós i incestuós…, i m’aturaré. La resta d’antònims, existents o preexistents, possibles o impossibles, ja els hi afegireu amb la vostra pròpia veu, la pròpia o la impròpia,…

(Addita, o afegits, a l’art. publicat a Es Carrer de Menorca, avui, dia de Sant Barthomeu gloriós)