Els meus amics, els de dretes
Escrit per Ignasi Mascaró | 3 Des, 2005- Quan espols la llibreria, sempre de mala gana, allà dormen llengües, diccionaris molt visitats, novel.la i poesia, atles..., arriba el prestatge de filosofia i política. Allà les ratetes hi trobaran Lenin, Marcuse, Adorno, Freud, com correspon a un itinerari biogràfic vulgar i de manual. Però hi abunden llibres sobre el pensament de dretes, molts. No sé ben bé perquè. Aniré al psiquiatra, que m'ho expliqui.
L’home d’esquerres que conec sol moure’s plàcidament en territori amic, llegeix la columna amiga, el darrer assaig dels nostres (ah!- deia un- jo ja no sé si som dels nostres!), Chomsky, i un parell de webs que en diuen alternatives. En una paraula, teràpia de grup, tot bastant previsible. Enfortir el grup, carregar-se d’arguments, i en acabar, bé! i ara què feim? sempre suposant que cal fer cosa, nosaltres, milloradors del món.
El repte és aquella imatge de TVE al funeral del Generalísimo, que hem vist tantes vegades; una desfilada davant el fèretre, i entre pells i desolació, apareix aquell home vestit amb mono blau, s’atura i saluda com ho feien els de la Legión, los novios de la muerte, amb la mà horitzontal cap al pols, clavat, quadrat, no se’n vol anar, emocionat, mi General, i l’han d’empènyer, empeny la cua d’espanyols orfes de llum. Un “pringao” amb mono blau, mi General...
Aquests és el repte, entendre perquè el pensament conservador s’ha disfressat de liberal, i cerca una fonamentació religiosa que no solia necessitar. Entendre perquè els liberals, justament ells, i en contra de les lleis sagrades del mercat, practiquen el proteccionisme religiós en aliança estratègica. Ja ho veis, dit amb terminologia marxiana. Entendre perquè els liberals són els qrans lectors i intèrprets de la l’anomenada Doctrina Social de l’Esglèsia, cercant- i trobant- una fonamentació que no trobaran a l’evangeli.
Ah, Marx! la darrera frontera. L’home d’esquerres, finalment, ha confessat la vergonya de l’holocaust estalinià, malda salvar fragments de Lenin, i de moment encara viu bé amb Gramsci: no assaltarem el palau d’hivern, guanyarem l’hegemonia de les idees. La darrera frontera es dir-se marxista, Marx, dedicat tot ell a analitzar i dissecionar el pensament i els mecanismes de la dominació.
La dreta ho sap, i si odia alguna cosa no és un sindicalista subvencionat, odia les forces de la cultura, dit ara en termes anys 60. Los “titiriteros”.
Vet aquí una tasca estimulant. Explicar per què un obrer vota esquerres no té cap interès, el que té interès és explicar perquè un malanat de la terra vota els conservadors, que, aquí a casa nostra, s’estan armant perillosament. La dreta espanyola no ha teoritzat fins ahir, ara ho fa, i estan a punt de rebentar: revistes, fundacions, jornades, historiografia revisionista. La dreta està en plena potència creativa, els d’esquerres seguim llegint els columnistes de sempre, els que ens agraden, els que no ens creen problemes. La força moral, els nobles sentiments, bondat evangèlica, la nació...Però de la bandera només en resta el garrot, i no era de llenya bona.
M'ha agradat molt el teu comentari. L'esquerra, després de la caiguda del mur de Berlín, encara està estabornida buscant-se a ella mateixa. La dreta està unida sota el seu objectiu de sempre: el poder i la dominació sense escrúpols.
L'esquerra ha de treure's de damunt complexes i divisions internes un xic naftalíniques, i plantar cara i esgrimir valors, impactes mediàtics, la força del carrer, les xarxes associatives, les solidaritats, les creativitats, les innovacions, els progressos... sense por.