Fa uns pocs mesos, en constituir-se el Parlament de les Illes Balears fetes les eleccions, la cerimònia, seguint la norma, exigia un mesa d'edat, que en tal ocasió va recaure en el menorquí Tòfol Huguet, el més vell de la nova cambra, amb 62 anys, si no vaig errat. Em va semblar quasi un escàndol, l'extrema jovenesa dels nostres polítics, però la cosa no ve d'ara.

La política, tal com la coneixem, exigeix cossos joves, resistents, bregats de fúria. Els que jo he conegut de més aprop, tret que la majoria han fet un raconet d’estalvis – tot sia dit- allò era pura mala vida, grassos i malmenjats, anar i venir, celibataris de fortuna, reunions, viatges, documents, discursos mal preparats i sobredosi de premsa. Pura mala vida, en situació de risc, físic i familiar. De tot hi ha a l’arena, també n’hi ha que s’han limitat a l’estratègia de la discreció, el perfil baix, l’obediència i la supervivència, un somrís de circumstàncies, grisor ben estudiada, dietes, comissions i una roda de premsa cada any i una intervenció cada dos.

Comanden cossos joves, castigats, ambició desfeta i i instint de killer, fer carrera, com el jugador que espera la ullada del Gran Entrenador que el fitxarà per a la lliga d’honor. Agafen el micro i matxaquen l’adversari, o així ho creuen, a l’espera que el líder els donarà un toquet a l’espatla: aquest jove té futur. O articles incendiaris (la prosa de sempre: “Sra. Barceló, no se ponga nerviosa”). És tirant a penós, però així és el sementer, fins al dia que els posen a la llista, uf! finalment, i s’ho han de guanyar, l’instint assassí, l’enrenou i la flamarada, i nervis, molts de nervis.

Al Gran Maragall li vaig sentir una vegada el següent comentari: als països nòrdics no és només l’Estat del Benestar que està molt per damunt de nosaltres, és també que allà els polítics tenen qualitat de vida, i amb açò volia dir: tenen família, tenen temps, van al cinema, s’estiren a l’herba un dia de sol, lligen llibres. Divendres passat, tres a una taula, un amic em demana si conec el regidor de cultura de l’ajuntament de Ciutadella, Sr. Manuel Muñoz, li dic que no, que simplement un dia el vaig saludar a la casa de cultura, vam fer un breu comentari i li vaig que un dia o altre l’aniria a veure: la cultura, la música, el jazz. Record que vaig afegir: no el conec, però té bona pinta, mira, escolta i, el més important, ja té més de 60 anys, vol dir que ja no té ambicions, i açò és llibertat, si no m’agrada me’n vaig. Avui un amic m’ha recordat el comentari, en llegir que el Sr. Manuel Muñoz se’n va. Res no en sabia, ni en sé, de la dimissió, conflictes, paranys, desavinences; problemes de salut sol ser la usual resposta, i certa tal vegada.

L’edat i la llibertat, la carrera acomplerta, la vanitat assadollada, la vida ja reposada, fe pública i escepticisme privat. I a més, en el cas del Sr. Muñoz, un home que va declarar al diari que “la berenjenas rellenas -este plato tan menorquín- me salen de muerte”, quina llàstima, que se’n vagi: tota una metàfora, les albergínies plenes volen temps, tot un repte en temps de política exprés, spaghetti, salsa enllaunada i tiempo de cocción seis minutos.

Potser un dia (ho va dir fa temps per la ràdio n’Antoni Orell) caldrà instituir una quota d’edat, com ara hi ha quota femenina. Les contradccions són de civilització, viure tants d’anys i estar absents del Senat, on cal idea, seny, i unes quantes coses més, totes elles reposades, que no reblanides. L’edat són minusvàlues, va deixar escrit el nostre Tul.li Ciceró, en un llibre mal llegit i banalitzat, però l’edat és alè i llibertat. Així ho esper del meu amic Emili de Balantzó, que acomplerts de llarg els tres-vints, ja no deu estar per històries, i si va malament, la millor poesia francesa l’espera darrera la porta gran: Good night and good luck!, deia George Clooney a la pel.lícula.