El poder de la mala llet
Escrit per Ignasi Mascaró | 29 Set, 2007- Contava un dia l’ex-senador socialista Antoni Villalonga algunes intimitats partidàries de la seva època, i en referir-se a Alfonso Guerra, record la frase, diu : “Te’l miraves directe als ulls i ja estaves llest”, era l’ època de “quien se mueve no sale en la foto”; l’Arfonzo que escoltava transportat la cinquena de Gustav Mahler, era el mateix que insultava de la forma més desentranyada.
En el cas de Guerra allò era massa evident, una recepta feta de venjança històrica, ressentiment, i triomfador sortit del lumpen. Tenir davant un franquista que s’ha deixat créixer la barba -i açò ocorre en tres mesos, cara forrada i disfressada- no devia ser fàcil, me'n faig càrrec.
El poder, amic McAllister, està fet de moltes coses, i una d’elles és la mala llet. No és que el vicepresident no comandàs, com sol dir-se- amb mà de ferro, ho feia: control absolut del partit, però és que, a més, era únic a descol.locar un perdiodista, a fer un comentari punyent, a tenir esclats d’ira, a tirar a ferir, a la persona, a ofendre greument, gràcia andalusa i mala llet cabrona: una persona temible, d’irritació tempestuosa i imprevisible, conscient de ser temuda, etimològicament formidable.
El poder de la mala llet habita arreu, te’l pots trobar al lloc de treball, aquella persona, mal company que potser s’eternitza en pràctiques insolidaràries, o directament punibles, a qui ningú mai no li cridarà l’atenció, perquè posats a cridar serà ell qui ho farà, i si cal perdrà els papers, energumen, histèric, reaccions excessives… i qui vol un disgust? ningú, per tant, millor deixar-lo, un cabronet, sempre impune i amb qui ningú no vol enfrontar-se, ningú no vol un disgust. També hi són en família pel que he vist i conten, famílies molt unides, tot el que volgueu, però sempre n’hi ha un amb qui cal evitar de discutir, mal caràcter i mala llet, consentit davant i criticat darrera: un forma de poder, molt solitari, certament, o pitjor: aïllats en la mala llet, acaben sols i al final sempre perden.
poder en minúscula (anc que sigui inici de paràgraf) perquè l’autèntic Poder, ara en majúscula, es pot permetre d’esser amable, seductor, carinyós, educat i fill de puta.
Molt bò!! quina gràcia en serio, has descrit perfectament el meu cap a la feina, que a més és el meu germà... Només me sap greu que de tant en tant crec assemblar-m'hi.
P.S: ara que tenim aquesta nova assignatura, "l' educació per a la ciutadania", fora bò de tractar temes com aquest (i molts més clar), de saber dominar el caràcter (temperament). Estaría bé que s'ensenyàs (en la mesura del possible) a afrontar discussions i situacions violentes en general, sense perdre els nervis. No tenc ni la més mínima idea de si es poden ensenyar aquestes coses, ni de si es pot corregir el caràcter d'una persona, però de lo que no en tenc cap mena de dubte es que ni a mi ni a molts altres no ens ho han intentat ensenyar.