D'ençà d'uns mesos un llibre de prop de mil set-centes pàgines m'acompanya entre d'altres ocupacions, lectures, músiques, jocs de sofà i sofrits amb molta ceba. Enllà d'un OPUS MAGNUM, hi ha un OPUS MAIUS, i així és el Tratado d'Agustín García Calvo, una obra enciclopèdica, de sons, mètriques, melodies i danses del poble: un passeig per les arts poètiques del món.

Fóra Don Agustín un pedant hauria titolat l’obra Tratado de Etnopoética, i si ho fos no ho seria convencionalment, perquè AGC té la seva ben particular definició de pedanteria (p. 272, i 1119). Sota el títol Tratado de rítmica y prosodia y de métrica y versificación (Ed. Lucina, Zamora, 2006) el lingüista i poeta de Zamora, l’il.lustre outsider (el llibertari, el filòsof, el traductor, l’agitador silenciós…), presenta l’obra tants d’anys anunciada, quan l’home, retirat a un viejo caserón de Zamora, ha travessat fa algun temps els vuitanta anys. L’obra d’una vida, prou llarga per al Tratado i dotzenes d’assaigs, proses i versos, llibres i llibrets, actes i recitacions públiques, articles i divertiments. Més que res divertiments; pugnant encara cap a la recta final del llibre, m’he avançat al darrer paràgraf, on diu:

1. (…) y vaya un recado también para los poetas, mis contemporáneos, que no entienden que uno se entretenga con niñerías como ésta de jugar con los esquemas del ritmo y de los versos, porque creen que de lo que se trata es de decir lo que uno piensa o siente, lo que tiene que decir, vamos, y creen en el poder de uno de espresar [sic] lo que quiere y hasta de comunicarlo: así son de serios; y se piensan que, sin jugar, se puede hacer algo que valga algo. No saben ellos que el principal estorbo es uno mismo, y que, jugando con los esquemas métricos y los del verso, se le puede tener a uno distraído, para que, en tanto, escurriéndose por lo bajo, pueda acaso, sin querer, decirse algo de verdad, hacerlo.

El Tratado és una obra de gran erudició, i, tanmateix, no és un producte convencionalment acadèmic: dos cossos tipogràfics substitueixen el que serien notes a peu de pàgina, és d’agrair, encoratjador a primera ullada, i en llibret de banda totes les referències bibliogràfiques. Una primera part explicativa: prosòdia, accent, ritme, mètrica, versos, música, entonació…Definicions aplicades llavors a entendre la mètrica grecollatina, un treball minuciós i acuradíssim que arriba a ser impenetrable, amb un AGC que inventa els seus propis grafismes. Desfent idees molt arrelades, quasi veient el vell professor dansant un hexàmetre mentre desmunta conceptes de llarga herència. Dit just passant, en lletra petita, AGC reinterpreta la idea dels quatre (famosos) tons en Xinès mandarí, és una deconstrucció brillant, però no ho sembla, pasaba por ahí, i ho diu. Un llibre dens i sense concessions, aquí m’interessa, açò no ho entenc, aquesta part potser més tard, oh! quina meravella!, i més enllà ressona quasi tendre, sempre en prosa musical, i adesiara dards enverinats de vell, de vell i llibertari.

El Tratado d’AGC no és de lectura fàcil, però té moments força emocionants, en adonar-te de la intensíssima vivència poètica de don Agustín, el cor commogut del poeta. Ja sabreu que l’autor té una prosa que no és d’aquest segle, un castellà profund, antic i vivent, castellano viejo, frase llarga de lectura en veu alta, no t’hi pots distreure, et caldrà tornar enrera, fora punts…, i al final opus perfectum, un producte únic, estil d’una elegància arcaitzant que t’embolcalla. Tot amb les seves pròpies llicències ortogràfiques: la ispiración del pueblo y la tradición culta.

A AGC no se li ocorre definir què és poesia, eso ya lo sabe el pueblo, diria ell. Dues idees recorren el llibre amb presència constant: una és que cal separar els fets de la llengua i la gramàtica, dels usos estètics i artístics, una confusió sempre a l’aguait (…); l’altre és més antropològica: tot neix amb la dansa, la festa i la cançó, tot és música, un univers preliterari (subliterari, diu altres vegades) que un un dia cau en mans de la Cultura y el Poder, i la Poesia degrada en Literatura. El secret d’AGC, em sembla, és haver integrat molt bé ritme, mètrica i música (també el gran Roman Jakobson ho havia fet), bon coneixedor de les arts musicals pel que he vist, tot i que s’hi refereix com a “música de barras”, metàfora llibertària de tantes coses, em sembla que ho entenc: els versos, com la música occidental fins al Renaixement, són seqüencies ritmades, però no pautades, i així és fins al cant gregorià, que té ritme, accents, fins i tot accents jerarquitzats, però no té compassos, no té barres: la Cultura, el Poder (los de abajo, i tot allò): la distinció entre melopea i música.

Arriba el moment d’endinsar-se en l’exploració de les més diverses cultures poètiques: la grega i la llatina, eslava, finesa, catalana, cèltica, persa, hebrea, àrab, xinesa, aymara, etc, etc. Temptatives d’explicar la fabricació de versos, molts d’ells ja “literaris”, és a dir, passats per la Cultura i el Poder i, a més –s’ajonolla aquí l’autor- amb un coneixement deficient o indirecte de la llengua. Els universals poètics enllà dels condicionants que la llengua concreta imposa, la idea conductora: la poesia, el Arte, utiliza estéticamente lo que la lengua tiene naturalmente.

Però cal sentir els versos, i ironitzar una mica dels temeraris imitadors de tankas i haikus que no s’han preocupat de sentir-los, creient que es tractava simplement d’un 5-7-5, sense saber què és un haiku melòdicament: Pero ¿cómo se les ocurre…? Aquí AGC no és cruel, n'és més les moltes vegades que es refereix als estafadors del “verso libre”, esos reguerillos de prosa tipográficamente arreglados en columnas.

El sofrit rexova i reblaneix caldoset, mentres tenc davant les pàgines prometedores que parlen de com el vers clàssic passa a la poesia medieval, com les sil.labes llargues es fan accents, com el vers gregorià rieventa el passat. M’espera un hivern ben calent, no sé si ni tan sols, amic Apol.loni, temps tindré per als jocs de sofà i la lira de set cordes. Ja sé una cosa, tenia raó el qui va dir que els professors són molts, e innombrables e innumerables, però els Mestres escassos. Don Agustín, Maestro, cúidese.