És una idea simple, i te n'adones un dia, de sobte: parla P.J.Ramírez per la ràdio, fa elogis desmesurats d'algú que conec bé, pura i bruta ensabonada, i vaig pensar: als mentiders no els descobriràs en la mentida, sinó en l'adulació. L'adulació és fàcil i sol tenir beneficis, col·loquialment en deim falsetat, quasi el pitjor que deim d'una persona: "és fals", més punyent que dir-li cabró o fill de puta.

Hi ha un elogi professional que en deim publicitat, poc creïble, d’un cotxe, d’una pel.licula o panegíric de contraportada: aquí la hipèrbole està consensuada i els adjectius brollen de tres en tres, brillant, innovador, vibrant.

Hi ha un altre elogi que és més tribal: A elogia a B, B canta les excel·lències de C, a l’espera que C un dia citarà elogiosament a A i B, mentres D està a l’espera de les lloances de…És un gran sistema de cooperació, interessat, gratificant, primitiu però eficaç: A,B,C i D s’asseguren recíprocament la immortalitat i la presència en el panteó comunitari de l’èlite en arts liberals; tot apareix amical, cofoi, però a vegades és també servil. No hi ha crítica, hi ha lloança o silenci, panegíric sostingut, esterilitat, autocomplaença. És un sistema que funciona a la vila i a les grans societats urbanes: aquí es diu provincianisme subaltern, allà es diuinteressos d’empresa: tu existeixes, i tu no. Glòria-a-déu per als nostres, l’oblit per a l’adversari, o directament l’ostracisme.

L’elogi sincer és l’elogi sencer, és l’elegria que ajuda a viure: “Maria, fas uns macarrons boníssims”, “Andreu, duus uns calçons molt polits, amb aquesta retxeta…”. I l’endemà serà: “Tenc por que no hi posis massa all”. I després serà: “no m’ha agradat el final, crec que clous malament la història”. L’altra setmana dirà: Ignasi, no he entès res del que has escrit”, o “Francis, no et treu gens aquesta pintura tan dolça que fas”. Ara hi som, Fitz-Williams, embafat que dius que estàs de tant d’ elogi greixós, barroc, erm, panxa-agraït i esperable. E stavolta, caro Achille, non parlavamo di politica.