Els nostres morts
Escrit per Ignasi Mascaró | 18 Nov, 2007Posa, Alexandre, que tens un company de quaranta anys refets, considera que en poc temps es van morir son pare i sa mare, mesos entre que un se'n va, i a l'altre -com diuen- se'l va endur la tristor, diuen que sol passar, llanguits es deixen morir de buidor després de dècades d'amor, els fills, dies de trenta hores, alegries ben qualcuna i patata bullida en temps de demancada.
Al meu amic li agradava parlar de son pare, alt i sec, home de poques paraules, el veig i no el vaig conèixer, les penes dormisquen molt endins, i en parlar tot és una sentència. I no sabien escriure.
Conta el meu company, com si parlàs d’una excursió un diumenge de solet, que li agrada anar al cementeri a veure son pare i sa mare, no sé què hi fa, ho va contar un dia com un qui no diu res: una volteta, un passeig silenciós, un ramell, un comentari. Que sàpiga el meu amic no és un home religiós, no he dit allò de “particularment religiós”, creient, que sàpiga no n’és gens de religiós, però els seus morts molt estimats reposen al cementeri catòlic de Ciutadella, i allà va veure’ls, què hi fa, jo ho he dit, no ho sé, no ho demanaré.
Un cementeri amb molta vida, el de Ciutadella, una necròpolis urbana que ve de camí, alegre, emblanquinada, flors i ramells, sempre hi ha gent de visita. Jo mateix hi sol entrar alguna vegada en l’any, vaig a veure els meus, i de camí no puc evitar una mirada a l’esquerra: just entrant hi reposa, en saleta familiar, el “Ilustrísimo canónigo Magistral D. Joan Florit Tarassa”, conegut com el canonge Florit, un personatge!; conten que, sabent on seria enterrat, ja anunciava: “Sí, aprop de la porta, i quan sonin les trompetes seré el primer”; no us dic l'atropell i les empentes si al cononge, home voluminós i ben revingut, li haguessin dit que al cel l’esperava una safra de pastissets, perquè el nostre canonge, a més de gran predicador d’encesa oratòria, era conegut per la seva golafreria. I no lluny del canonge, en làpida llisa i més modesta, un amic mort en la trentena, i més enllà...
El meu company no espera ni trompetes ni pastissets. Li agrada però estar aprop dels seus, és una proximitat física amb el no-res, com els records en fotografia que adornen la taula del menjador, aquella que només desmuntam el dia de Nadal, una feinada. Rituals de mort, parlam de rituals de mort, he imaginat que tot acomença aquí. Vols estar aprop dels teus que t’has estimat, una làpida, urna daurada de cendres, però és ell, són ells. Imagines, aleshores com en fou de fàcil per a alguns en temps d'intempèrìe imaginar el millor per als teus, pensar que no han mort, que potser hi ha una altra vida, eterna per ells, mortal en la memòria humana. Algú, Ell, Potent, Invisible, potser el mateix que retrona en la tempesta, temor i respecte, pregària i sacrifici, estàtua i adoració.
Degué començar així, i ben segur que no dic res que no estigui escrit en prosa acadèmica, sé que hi ha molta literatura, n'he llegida un tast, però m’agrada mirar per mi mateix, tot sovint llegir, llegir molt, distreu de la pròpia mirada. Reparau amb quina facilitat els arqueòlegs parlen de rituals de mort, com especulen en trobar objectes que acompanyen les restes. Sol esser una especulació fàcil, arriscada, açò de llegir un cadàver. Arqueòlegs que han estudiat les més exòtiques comunitats tribals i sovint no han reparat el que tenen al costat.
(La segona part ja la coneixeu, no cal insistir-hi: aquest ELL, Potent, Invisible, és el consolador de les nostres desgràcies, conforma’t, tu, Job, Pere, Sebastià, Ariel, Susanna…, t’espera un Paradís Eternal. La segona part entre parèntesi.)
I és així que entens la desesperació, el desig nafrat i profund dels qui volen saber on estan enterrats el seus, morts i mal tapats amb ignomínia, damnada la memòria, vencedors i vençuts : costa tant d’entendre-ho?
Hi ha un "mort nostre" del qual bastants parlem avui (19.11.07). Serà estrany, i alhora obligat, estar-hi a les 20 hores, a la Plaça Sant Jaume de Barcelona, en un, diguem-ne, homenatge que se li fa. No sabem quina mercaderia política ens hi trobarem, però hi estarem.
Intentarem, doncs, dir adéu a en Gregorio, que alguns volgueren "Gregori"; l'home que començà una llarga vida política "essent capità" (vençut, però no derrotat), i "assaltant cels" (equívocs), per acabar la seva vida silentment i modestament.