Gent molt principal s'hi han referit, i jo hi diré la meva. A la Reial Acadèmia Juan Luís Cebrián critica l'spot socialista sobre la -z-, hi assisteix el president ZP i se'l veu destrempat, sorprès per la crítica de l'aliat mediàtic. Argumenta Cebrián que l'spot contribueix a un analfabetisme alarmant, etc. S'ha de dir 'libertad', ni 'libertá' ni 'libertaz' .

Diumenge, el meu en tantes coses (en algunes no) admirat Javier Marías li reprèn (dominical de El País), argumenta ara el novel.lista que en un país de “zoquetes” no s’ha de jugar amb aquestes coses, és el final d’un article apocalíptic on lamenta la incultura general, etc. M’agradi o no l’spot sortit de la seu socialista de Ferraz (aquí sembla que la zeta és correcte) crec que els dos acadèmics, el qui ja hi seu i l’ingressurus, s’han passat de llestos i lletramorts, tot plegat és d’una severitat una mica ridícula: ¿Y por qué se ponen tan serios,digo yo?.

Mari, direttrice, seré breu: inopinadament el més important en una llengua no és l’inventari de sons que té, sinó com els combina: unes síl.labes són possibles i unes altres no. A l’espanyol li repugnen (és el mot que s’utilitza en tals casos) certes consonants finals (b, t, d, c, g, les dites consonants oclusives), i de fet l’Acadèmia ja va acceptar d’admetre carné, cabaré (per carnet, cabaret). Un topònim (ho saben els maonesos) sol provocar més resistència. Per evitar la –d- de ‘Madrid’, o de ‘solidaridad’, hi ha dos procediments (dues estratègies, que diria un pedagog): no pronunciar-la (Madrí, solidaridá) o convertir-la en un so emparentat que no repugni a la llengua: Madriz, solidaridaz. A l’italià li desagraden les mateixes consonants finals, i què fa? hi afegeix una vocal, escoltau un italià dient Irak i us semblararà que sentiu tres síl.labes, i en dir tecnica en sentireu quatre: tec’nica.

Aquesta és la dinàmica real de la llengua espanyola, returada, com totes les llengües, per l’ortografia, que sempre és conservadora. Però, què indica l’anècdota? per a mi, que a l’èlite lletrada sempre li ha agradat d’intimidar el personal i posar-se solemnes, així de gruixat ho dic. L’spot és un broma, un joc, res pus, a veure si no podrem jugar amb les paraules! jo ho faig cada dia, amb les paraules i amb l’orthographia, ¡faltaria más!: dilluns i dimarts m’indigna la deixadesa ortogràfica i lingüística dels meus alun·nes (amb ena geminada, ala!), però dijous i divendres pens que n’hem de poder fer broma, i que els glaciars no es fondran per un apòstrof fora lloc. Els dimecres, no ho he dit, … ui!

(Fins aquí el que va publicar la rev. Es Carrer, 23-11-2007).

Post-scriptum:

1.

Continua sense estretor amb uns afegitons, aliter addenda, on l’autor opina (ara opinadament, és a dir, amb major consens) que l’Imperi Mediàtic no va de bromes. Bellumes en vam veure amb l’historial que muntà el diari “El País” explicant l’accent gràfic arran de la darrera renovació: no n’hi havia per tant!: “La normativa, la reglas de la Real Academia Española…”. “El periódico global en español” és vanguàrdia i expressió d’un moment eufòric de la llengua espanyola, quelcom realment espectacular als darrers anys. Se n’alegra l’autor, i ho celebra. Bo serà que algunes llengües facin ombra, just una mica, a l’anglès global, omnipresent, omnipotent i visible. La cosa és tan seriosa, econòmicament tan immensa, culturalment tan potent, que no deu ser convenient de fer broma amb l’ortografia. I tanmateix, Ignasi, la unitat no està amenaçada, les vint-i-tres acadèmies es reuneixen, parlen, pacten, treuen llustre i creen futur. Fan enveja.

2.

Ah, la gent lletrada! la llengua, l’ortografia, el saber, el saber com a Poder. Un poder petit, p'titonet, però altament simbòlic, distintiu: “És ric –diran, o pensaran- però no sap escriure, fa faltes d’ortografia, no és dels nostres”. Totes les ortografies europees (potser tret de la italiana) són altament millorables, facilitarien l’aprenentatge i el temps que hi dedicam. Ja ho sabien els revolucionaris francesos, però aquí uns van perdre. Va romandre ‘trois’, i va perdre ‘truá’. El brumari ideològic que unificava la llengua (La terreur linguistique aux patois: Combien de dépenses n'avons-nous pas faites pour la traduction des lois des deux premières assemblées nationales dans les divers idiomes de France! Comme si c'était à nous à maintenir ces jargons barbares et ces idiomes grossiers qui ne peuvent plus servir que les fanatiques et les contre-révolutionnaires!, 1794)

Ah, llengua per a tots, i escola, però sense jugar amb l’ortografia. L’ortografia sempre ha estat molt carregada simbòlicament. No sé que com ho veus, Mascaró.