No el desperteu, mesquinet
Escrit per Ignasi Mascaró | 10 Des, 2005- El veig/la veig, té 14, 15 anys,.. està quasi sempre malhumorat, sorrut, no demana, no contesta, sí que sol demanar: "què hi ha per dinar?" i si no li agrada diu: "altra vegada!" Quan tenia sis mesets ja el van dur a la piscina: els educadors deien que ja en aquesta edat era molt important per estimular la seva socialització, la cultura del cos...Ah! i ja abans la mare anava a sessions de violí per relaxar el fetus, la joia que havia de néixer.
En té 14, calçons amples amb unes orgues d’arrugues damunt les sabates, en direm sabates, camina poc a poc i sense moure els braços, com ho fa la seva generació, ha dinat un dinar que no li agradava i s’ha tancat a l’habitació, i allà sona la música, fort, mentre els seus pares escolten declaracions a TV, posem de ZP (espero y deseo...), o de Acebes (el partido socialista ha perdido el norte...) Quan tenia 6 anyets el van dur a l’Escola Municipal de Música, va provar violí, després... Els educadors deien que és molt important l’educació musical, per estimular la creativitat.
En aquest època l’infant semblava un geni: ja començava a escriure, pintava, tocava instrument...El conferenciant neuròleg ja ho havia dit: són crucials les primeres etapes, l’expansió sinàptica, l’estimulació precoç etc. etc. Però no se n’adonaren i en quatre dies les hormones havien torçut la història, la biografia,... la inversió semblava fallida.
Poc temps després va començar classes d’anglès, calia reforçar l’anglès. Son pare, víctima d’una generació, no en sabia, però bé que ho havia provat: carpetes, casettes, cursos a distància , cursos d’aprop i d’enfora,..., però res. Ell, el fill, l’hereu, l’alegria de la casa, en sabria; ara té 15 anys i no en sap, duu a l’esquena sis any d’anglès a l’escola, i sis més de reforç fora hores, però no en sap. Farem un esforç: va ser aquell estiu que el van dur a un campament, s’havia de parlar anglès, costava una fortuna, però l’anglès és el futur: al llarg de tres setmanes va conèixer al.lotetes de per tot arreu, i quasi no va poder menjar spaghettis, maleït campament: molta verdura (vegetables, en anglès), i, a més, s’havia de fer el llit.
Naturalment se n’havia dut el mòbil, naturalment ho sabia tot de models i prestacions, naturalment, però, al campament no el podia emprar: només a la nit, ja dins el llit, l’acariciava; es va enyorar, però no ho va dir; tampoc no diu que sa mare fa la macarronada molt bona, no diu res. De fet no diu res mai, i com que no diu res l’haurem de dur a un psicòleg, aquest al.lot està traumatitzat per qualque cosa.
En una d’aquestes també va participar a un campament sahrawi, i, com sol ocórrer, va tornar impressionat: viuen de no res, i són molt feliços. Però la impressió va durar poc en aquella casa.
Van decidir que tindrien 1 fill, altres parelles, amb molt de coratge van decidir que en tindrien dos: però no se’n poden cuidar, els dos fan feina per donar un gran futur als fills: tenim ventura de les àvies! Ho han invertit tot en l’hereu, l’alegria de la casa. Ah!, ahir va riure, d’un disbarat que havia dit son pare: mon pare, açò són pedrades! Però sa mare va intervenir, abans que l’amo de la casa recordàs que ell als 14 ja feia feina, que anava a peu per tot,...i que sigui sa darrera vegada...L’alegria de la casa va rebre una telefonada i se n’anà: on vas? ara torn! Aquell dia tenia classe de repàs de mate, què seria d’aquell sant cos si no aprovava les matemàtiques?
La inversió començava a ser preocupant:no hi havia beneficis. Aquí ningú ja no entenia res. Els pares, naturalment, assistien a tota quanta conferència feien sobre el tema... I, és clar, recordaven quan, encara un infantó, una promesa...
Ahir va arribar tard escola, i li ho van demanar: ido? i respon: “Mumare m’ha deixat dormir una hora més”. Mesquinet, no el desperteu.
pobrecito de JON IDIGORAS que en pas descanse
pobresito de Otegui que los españolitos le mataron a su abuelo ( ahora entiendo porque está siempre tan enfadado )
pobresitos los xarnegos de ERC por llamarse Lopes, o Montillos.
pobresito los antidique que les vamos a meter el dique hasta lo mas hondo
feliz aquel que lejos de Cala´n Blanes trabaja el hortal regando las plantas de Maria.