Polifem i el quadre buit
Escrit per Ignasi Mascaró | 23 Des, 2007Té gràcia i força interès, aquí, el meu company de quàdriga, Jordi Català, que escrivia la septimana passada: Proposo que parem de crear, parem i gaudim tot el que hi ha hagut fins ara, estic amb tu. Molt jove ell, i ja té por de no ser-hi a temps, qui només amb un ull tant hi veu, tot construint-se un personatge d'ampla visió, pessimista, observant la vida més ajagut que dret, i amb voluntat d'estil propi.
Aixi ho entenc: que l’artista viu una certa pressió de creativitat, no pot estar aturat, perquè la pausa pot vista com a crisi, perquè no es pot permetre l’alè d’un replà, perquè en viu, perquè és addicte i funcionari de l’art i l’escriptura, perquè si calla li prendran la plaça, perquè té por de si mateix, l’horror silentii.
El jazz té quasi 100 anys, un gran corpus musical que pot alimentar l’esperit de moltes generacions, només amb el que tenim ja podem gaudir vetlades infinites fins a la colonització de l’espai exterior. Tocar un estàndard no hauria d’esser un demèrit, és homenatge a la tradició, ara ja inabastable. La música clàssica és gran corpus quasi clos: assistim a un concert sabent que hi haurà Mozart, Beethoven,Schumann, Sibelius…, i l’òpera el mateix, i el Prado, i l’Ermitage, i els clàssics grecollatins, i els perses… George, col·lega, ja et pots espavilar, obre l’ull de polifem, librum carpe antiquum, t’esperen grans moments.
Sonny Rollins (Harlem, 1930) jazzman, saxo tenor, famós pels seus llarguíssims silencis, un dia atura i es retira a les muntanyes de la intimitat: no té res a dir? està cansat? se sent confós? silencis de vida negra i precària, perquè el músic no té altres mitjans de vida, silencis honestos de llegenda. I un dia retorna, i passa per Barcelona. Quinze anys entre novel.la i novel.la, tres anys entre quadre i quadre, i vint anys farà de la darrera pel.lícula…, i què es deia?. La creativitat és vida, creació perpètua contra la mort… (oh! què filosòfic!, McKay) però la mala obra és la petita mort en vida, i un avorriment.
Notandum'st.
[Jordi, George, Català, comparteix amb mi la secció Rufus Quàdriga, a la rev. "Es Carrer de Menorca", jove estudiant a alguna universitat espanyola, d’alguna carrera que no és ni astrofísica ni gemmologia. Criminologia tampoc. Aire entre distret i discret, ploma fina i un futur imperfecte al davant. La seva foto és un retall d’ull, el dret, l’esquerra o el del mig, no ho sé. ]
El creador viu part d'ell mateix en la seva obra. Sí, estic d'acord amb aquesta necessitat, que pot arribar a ésser vital, de crear. Però, al mateix temps, també compartesc el pessimisme, la manca de temps per gaudir-ne de tot allò que ja hi ha creat, de tota la fam de conèixement que podem sentir i desenvolupar com a consumidors d'art, de saber. "Tempus fugit", entre els dits, com a petits grans de sorra.