Maximilien, Doktor Aue
Escrit per Ignasi Mascaró | 26 Mar, 2008Té tots els ingredients d'un best-seller, i a més és una bona novel·la (no he dit, adversativament,…'però és una bona novel·la'), Les bienveillantes (Les benignes, Las Benévolas), de Jonathan Littell. Quasi mil pàgines que he devorat en temps rècord, que no sol succeir-me des de fa anys, fent honor potser, pobre de mi, al comentari maliciós de Josep Pla quan li diu al periodista “Los que leen novelas después de los 30 años, son unos cretinos, ¿no le parece?”.
Moltes novel·les se m’han fet llargues, dormides, o senzillament repudiades. Mai no m’ha costat deixar una novel·la inacabada, com mai no n’he deixat de començar.El comentari de Josep Pla, o molt semblant, també el vaig llegir a una entrevista al felanitxer Nadal Batle, rector que fou de
Una història potent que manté el ritme sense costures, molts ja en tindreu notícies: la història de Maximilien Aue, doctor Aue, un buròcrata a l’Alemanya nazi, brillant, intel·ligent, oficial de les SS assignat com a jurista al SD (Sicherheitsdienst, Sevei de Seguretat), un de tants organismes dins l’univers policial de Heinrich Himmler. Un home capaç d’entendre’s en grec clàssic amb un vell rus. Aue és l’èlite ben impregnada d’ideologia, una ben completa i acabada Weltanschauung, construïda filosòficament i fins i tot contrastada, així és el món Max Aue, doctor en Dret, bon coneixedor de la literatura francesa. S’hi argumenta la legalitat basada en el Volk, d’on deriva el Führerprinzip…La resta és per a consum de les masses, el proletariat nacionalsocialista; Aue no creu en l’antropologia racista, l'Untermensch (una pseudociència que denigra l'excel·lència de la ciència alemanya) ni creu que fos necessària per al “tractament especial” als jueus, “massa semblants a nosaltres, ells també poble elegit”, tota una provocació del doctor Aue, i de Jonathan Littell. "Tractament" que, tanmateix, podria haver-se fet millor. No hi ha grans discursos morals, el que hi ha és una gegantina construcció psicològica del personatge, a l’estil de les velles i grans novel·les. No hi ha compassió (la compassió és cristiana, és moral d’esclaus, com deia Nietzsche), només embrutiment, així és el tinent coronel-SS.
Què hi ha d’original a la novel·la? Nombroses històries s’han escrit, històries personals, nissagues familiars, amb el teló de fons de l’Alemanya nazi. Aquesta vegada és la pell que cobreix l’ànima més convençuda d’una nacionalsocialista, el braç executor, i sinistre, és clar, una salvatgia civilitzadora que havia d’esclavitzar en una Nova Esparta tot l’est europeu. Escrit en primera persona, en prosa plana, sense pretensions estilístiques, acció constant, linial amb no pocs flashbacks.La història és un pur horror, de brutalitat crua, explícita i banalitzada, afegiu-hi la tempestuosa vida personal, Aue és homosexual, que ha comès incest amb la seva germana, que odia la seva mare... El sexe hi és molt present, torbadorament excitant, calent i brut, contat amb les paraules que toquen.
Hi ha moltes més coses. Les novel·les de mil pàgines solen incloure nombrosos excursus que no arriben a històries paral·leles en l’arquitectura global de la narració. Sobre filosofia, literatura, música…Una novel·la que suposa una immensa documentació, que quasi la fa una novel·la històrica, amb una llarga galeria de personatges de pas: Nietzsche, Rosenberg, von Karajan, Furtwängler, Schönberg, Ernst Jünger, Thomas Mann,…
Una edició acurada que és d’agrair, potser amb un abús de teminologia militar. Ja sabem per novel·les i pel·lícules que els SS tenien rangs propis, equivalents a l’exèrcit regular (Wehrmacht), i així pàgines i pagines de Obersturmbannführer, Obergruppenführer, etc. i no hauria estat més senzill de dir Comandant-SS, General-SS? petit destorb que s’ha d’afegir a nombrosos acrònims d'organismes que infesten i carreguen el text. Pàgina plena, per cert, hi ha diàlegs, i molts, però integrats en el cos dels paràgrafs, uf! retgira una mica, però la història ens arrossega.
No seria capaç, tractant-se d’una novel·la realista (només cap al final, present el protagonista davant el Führer, es permet l’autor una boutade surrealista) si hi ha errors de documentació, potser el següent: el cunyat de Max Aue, un músic i compositor marginat pel règim, fa una llarga consideració als seus autors més estimats, i entre ells es refereix a la música del s. XVII per a viola de gamba “una música que està encara per explotar”, diu. Error, o potser homenatge a
L'he llegida però em costa recomanar-la, primer per el volum, jo no vaig estar llegint-la en un temps rècord . Però el motiu principal és la duresa de la novel·la. Estaràs d'acord en que els episodis dels camps de concentració no són els més durs. Curiosament quan vaig haver-la acabada vaig recordar que em costava molt llegir sobre l'holocaust, amb aquest novel·la no hi vaig pensar, vaig llegir, endavant, esperant cada vegada l'horror més espantós; podríem dir però que em vaig acostumar. Sí és dur escriure-ho, però en mi com a lector es va produir una sensació similar a la d'Aue, t'acostumes al dolor, o bé cada vegada el llistó està més amunt per afectar-te, llegeixes, per això quan arribes als camps...estàs acostumat. És difícil d'explicar.
A mi no em va agradar tant com a tu, el tractament del personatge el trobo insuficient, em va faltar més text sobre les qüestions personals ( els bassons? tot i que suposo qui són el pare i la mare.
Però sí que recomanaria ferventment la novel·la a qui vulgui conèixer per dins les raons, la maquinaria, la logística de l'holocaust. També perquè el lector descobrirà que hi havia molta hipocresia en aquell mon( basta recordar com Aue diu que entra dins les SS)
Llegint una crítica, em vaig recordar: l'horror és líquid, es "secreta". He de reconèixer que aquí sí que el retrat que es fa d'Aue és força encertat, no hi ha remordiment, reflexió, però el mal hi és, es "secreta".
Respecte la terminologia militar, carrega, has de passar una mica. La llàstima en quan a l'edició en català és el gran nombre d'erros tipogràfics que hi ha, no li treu gens a Quaderns Crema.
En resum m'esperava més cosa però no em sap cap greu haver-la llegida. Estic content que t'hagi agradat tant i que precisament hagi escrit en el teu bloc, després de tant de temps sobre un llibre que hem llegit els dos. Espero que dels lectors habituals del teu bloc algú hagi llegit la novel·la, espero els vostres comentaris.
La volia de gamba: espectacular. Només l'he sentida una vegada per en Savall precisament.
Adjunt l'adreça d'un altre bloc on han parlat de la novel·la:
http://fausto.balearweb.net/post/45074
Salut