Vegeu, si no és molèstia, la cita següent de Luciano Canfora, Ideología de los estudios clásicos. És breu, una mica retòrica, però a veure si hi esteu d'acord, diu així, traduïda:
(Segueix)Arribes amb el diari sota el braç, fas una ullada a la concurrència i t'asseus a la terrasseta, no fa vent, el sol és encara pietós i l'ombra fresqueta, penges la jaqueta, quina nosa!, demanes un cortado, (i jo per què no he après a dir un tallat?, no, no em surt, generació que va passar del cenicero al cendrer, i de…)
No t'has assegut i sents:
- Sa putada que m'ha fet no l'hi perdonaré mai.
(Segueix)La meva generació ha conegut un tipus de cristià (ells es deien simplement catòlics) que vivien la fe amb gran turment. Fe i doctrina en el món i contra el món, el diable i la carn, honestetat i rectitud desigualment repartides, flagel·lació, renúncia i consol en el dolor. Religió pura, un intercanvi amb els déus (un únic déu vertader, en tal cas), moral i rituals a canvi de consolació, d'alegria més tost poca, menys a l'Espanya en blanc i negre i amb olor de calcetí, la perllongada boira i grisor del règim.
(Segueix)Té tots els ingredients d'un best-seller, i a més és una bona novel·la (no he dit, adversativament,…'però és una bona novel·la'), Les bienveillantes (Les benignes, Las Benévolas), de Jonathan Littell. Quasi mil pàgines que he devorat en temps rècord, que no sol succeir-me des de fa anys, fent honor potser, pobre de mi, al comentari maliciós de Josep Pla quan li diu al periodista “Los que leen novelas después de los 30 años, son unos cretinos, ¿no le parece?”.
(Segueix)La cosa, germans, està així:
No, amics,
Té gràcia i força interès, aquí, el meu company de quàdriga, Jordi Català, que escrivia la septimana passada: Proposo que parem de crear, parem i gaudim tot el que hi ha hagut fins ara, estic amb tu. Molt jove ell, i ja té por de no ser-hi a temps, qui només amb un ull tant hi veu, tot construint-se un personatge d'ampla visió, pessimista, observant la vida més ajagut que dret, i amb voluntat d'estil propi.
(Segueix)Gent molt principal s'hi han referit, i jo hi diré la meva. A
Posa, Alexandre, que tens un company de quaranta anys refets, considera que en poc temps es van morir son pare i sa mare, mesos entre que un se'n va, i a l'altre -com diuen- se'l va endur la tristor, diuen que sol passar, llanguits es deixen morir de buidor després de dècades d'amor, els fills, dies de trenta hores, alegries ben qualcuna i patata bullida en temps de demancada.
(Segueix)És una idea simple, i te n'adones un dia, de sobte: parla P.J.Ramírez per la ràdio, fa elogis desmesurats d'algú que conec bé, pura i bruta ensabonada, i vaig pensar: als mentiders no els descobriràs en la mentida, sinó en l'adulació. L'adulació és fàcil i sol tenir beneficis, col·loquialment en deim falsetat, quasi el pitjor que deim d'una persona: "és fals", més punyent que dir-li cabró o fill de puta.
(Segueix)D'ençà d'uns mesos un llibre de prop de mil set-centes pàgines m'acompanya entre d'altres ocupacions, lectures, músiques, jocs de sofà i sofrits amb molta ceba. Enllà d'un OPUS MAGNUM, hi ha un OPUS MAIUS, i així és el Tratado d'Agustín García Calvo, una obra enciclopèdica, de sons, mètriques, melodies i danses del poble: un passeig per les arts poètiques del món.
(Segueix)Fa uns pocs mesos, en constituir-se el Parlament de les Illes Balears fetes les eleccions, la cerimònia, seguint la norma, exigia un mesa d'edat, que en tal ocasió va recaure en el menorquí Tòfol Huguet, el més vell de la nova cambra, amb 62 anys, si no vaig errat. Em va semblar quasi un escàndol, l'extrema jovenesa dels nostres polítics, però la cosa no ve d'ara.
(Segueix)Crec que de sempre m'he fixat en les veus humanes, són per a mi objecte de bellesa, de forma conscient. Sol fixar-m'hi, (fixar fa pensar en els ulls, no en les orelles), guard en la memòria les veus de la gent, i algunes em fascinen.
(Segueix)L'experiència d'aquests mesos a la blogosfera ha tingut gran interès per a mi, però he de confessar que no poques vegades he tingut la temptació d'abandonar. Som un mal blogger, es diu així, no? M'ha semblat veure que els blogs tenen unes regles que a mi que em costava de seguir.
(Segueix)De tant en tant la gent s'atura, mira cap enrera i diu: sí, però, vivim millor o pitjor? i comença generalment un exercici de nostàlgies, enyorances tribals, fàcils, transversals, tothom hi està d'acord: aquelles platges verges, aquelles berenetes, aquelles converses, aquelles tomàtiques..tot és lluny, arcàdic, 'aquelles', irremeiablement perdut no se sap per què , o si els xinesos en tenen també la culpa.
(Segueix)Record la nit agitada que Mònica Terribas va entrevistar Jaume Matas, no hi havia arguments nous. El mallorquí havia abandonat el vaixell a la deriva, però no se’l veia nerviós, els qui en saben ho diuen: ja feia temps que volia anar-se’n. Un Jaume Matas somrient fins al final (un somrís universal estil Ricci, remember, folks?.) Ràpidament surt la gran qüestió, un partit que ha obtingut el 47 % dels vots no té opció de governar…” Demana l’entrevistadora: “No li sembla legítim, que el 53%...?”
(Segueix)Un dia, devia ser a la tercera copa (perdó) quan ens vam asseure a jugar a truc, érem quatre, dos menorquins, un mallorquí i un valencià , i calia arribar a un acord en les regles; ja ho sabia que els mallorquins juguen diferent, el que no sabia - vaig saber aleshores- és que el truc menorquí s'assembla més al valencià, expressions incloses, truc i retruc…¡Qué interesante! que diu el meu alias (ara m'he passat a: ¡Es fascinante!).
(Segueix)Fa mitj'hora, aquí mateix, a la terra, que tens una estona, atures la màquina i te'n vas a fer un enviat, un missatge, 'un recado, an errand'. I és així que he entrat al super-diskont, dins el poble, un'hora amable, el súper mig buit, faré via...Però ah! allà la música sonava altíssima, mal apostrofada, insolent.
(Segueix)Entren a classe els meus alumnes insòlitament inquiets, han assistit a una sessió sobre religions sota forma de taula rodona, convocats pel profesor de filosofia. Segueix el debat, obert, efervescent.
(Segueix)Les malediccions històriques: si cerques la paraula völkisch a un diccionari alemany (Volk, poble, völkisch, popular) el llibre adverteix sobre l’ús, així el Duden: “… millor emprar populär o volkstümlich, per evitar el sentit de nació i raça que va tenir en temps dels nazis” .
(Segueix)Esglèsia del poble de Sant Lluís (Menorca, Mediterrània Occidental...), escolpit al frontispici: "...Divo Ludovico..." al diví Lluís, regnava el Rei Lluís... Llarga vida al Rei!
(Segueix)A vegades coneixes gent que ha trobat la veritat i se la guarda, viuen al balcó de la majoria silenciosa. Et diran que no la tenen, la veritat, que la cerquen, i que no senten la necessitat de contar-la: conversen, contemplen els estels, consideren, viuen: no cerquen, troben, en actitud quasi religiosa, de les religions que són vivència i no relat.
(Segueix)Conta la història o la llegenda que un dia Tolkien passejant va veure un làpida escrita en una llengua que li era desconeguda, Adeiladwyd 1887, però va sentir que era la llengua més bella que mai havia vist. Així ho conta l'autor del "Senyor dels anells", i afegeix que fou "a revelation of beauty, it pierced my linguistic heart” una revelació de bellesa que traspassà el cor".
(Segueix)Aquests dies una revista electrònica dedicada a la traducció celebra el seu num.100, és una publicació on line que no he abandonat, entre tants productes efímers que circulen, que neixen, naufraguen i moren, o que abandones, perquè el dia només té 1440 minuts. Puntoycoma (http://ec.europa.eu/translation/bulletins/puntoycoma/) va néixer com el butlletí del servei de traductors d'espanyol de
El lector no imagina les obres de Shakespeare traduïdes al bable asturià o a l'aragonès, parlars que molts catàlegs mundials, com el prestigiós L’Ethnologue, qualifiquen de llengües; potser pensarà que no ho acaben d'esser llengües, parlars històrics, obscurits ja en època medieval pel castellà triomfant que els desplaçà a la perifèria. La raó, crec, és una altra, és econòmica: l'escassa base social de la llengua ho fa inviable, tampoc Shakespeare ha estat traduït a molts idiomes minoritaris.
(Segueix)Record que era al carrer Sta. Clara, de Ciutadella (Menorca), ell davant i son pare darrera, com sol succeir, el qui té més seny va darrera, dóna la cara i redreça el camí torçut. Joan, nomia aquell al.lot, ja un home, tocat de cap, botjot; es pega una cop al front amb la mà plana i s’exclama: “Demà dissabte, ja!”, i algú que passava li diu: “Joan, demà som divendres”, i son pare, cap baix hi afegeix: “Sí ja ha ho sap! ho fa aposta, perquè vol que li diguin cosa”. Un de tants, sota el nom ara genèric de discapacitats, folls, psicòtics a diversa escala, mentalment transtornats, paisatge del nostres pobles.
(Segueix)Veiem un cas real: T.N., uns 50 anys, mallorquí de Palma, arquitecte, és fill de pares mallorquins, el català ha estat sempre la llengua familiar, amb els pares, i amb les seves tres germanes, és el major. Essent estudiant a Barcelona va conèixer una jove valenciana que parlava castellà, M., i en aquesta llengua van començar a relacionar-se; es van casar i viuen a Palma. T.N. i M. han tingut dues filles Pa. i Ma.
Al principi el pare s’adreçava a les filles en català, i la mare en castellà; lentament, però, ambdós van passar a parlar exclusivament castellà. Les germanes del pare tendien a parlar a les nebodes en català, almenys una d’elles, Pi. de forma conscient. Només l’àvia paterna, la mare de l’arquitecte, MM, tendia a fer-ho en castellà.
(Segueix)No sé, amics de la congregació, si us heu detingut mai a considerar quina animalada era allò de pecar de pensament (paraula, obra, omissió).En tenir temps investigaré les arrels teològiques d’aquesta monstruositat. No he vingut a escriure una conya fàcil, la cosa és força actual. Entre pecar de pensament i reproduir als mitjans el que has dit en privat només hi ha una passa. Us imaginau que el molt catòlic Joan Carles de Borbó s’hagués de confessar (enteneu donar explicacions) del que pensa, o ha dit en privat, del professor de Georgetown José Maria Aznar López?
(Segueix)1.Documental a les 3.30, i no era de nyus ni cocodrils a l'aguait. Una antropòloga, camisa caqui de dotze butxaques com-déu-mana, tribu primitiva entre cometes, ritual de sacrifici d'un animal domèstic (vulgarment matances: què seria d'un antropòleg sense parlar de rituals, de moments màgics…?). Estirem la sintaxi: a un cert moment de l’escena sacrificial l'antropòloga s'escarrufa davant la matança, ganivetades, sang…mira la càmera i diu: "Uf, crec que m’hauré de replantejar això de menjar carn". Devia pensar la laureada universitària que la carn penja dels arbres, o una cosa així.
(Segueix)La majoria de nosaltres no hem vist sang vessada amb
violència (el que els llatins anomenaven CRUOR, distint de SANGUIS, la pura
substància mèdica), tret d’un petit tall, un accident domèstic. Perdonau la
truculència: la majoria de nosaltres no suportaríem un escenari de braços
tallats i sagnants, de ferides obertes,…Alguns-diuen- s’hi arriben a acostumar,
altres no mai. Així eren les guerres en el món antic, lluita cos a cos, espases
i destrals que tallen, que escapcen i travessen, un infern: mort instantània,
lenta agonia. Creuen molts que els jocs de gladiadors a
No ho puc evitar, sovint els matins en aixecar-me, pens, Masca, què bé que vius! I pens sense turment (o amb turment?) en aquella idea que diu que uns han adaptat la vida a les idees, i altres han conformat les idees a la vida. Masca, què bé que vius! No tenc, em sembla, un tarannà penitent, som profundament pessimista (més que no es pensen els qui encara em consideren dels seus: jo ja no sé qui són els meus) però la vida em somriu en la lletjor de cada dia. De fet no ho entenc. La realitat m’impulsa a la rebel.lió, però la vida m’empeny al silenci.
(Segueix)Ja fa temps, arran d'un article meu sobre el renou, el bon amic Emili de Balantzó s'afegia a la meva protesta i em convidava a organitzar-nos. Contra què? contra el renou industrial? no, més modestament, contra la música universal, contra la música-renou als espais d'oci, contra...Tenc nous arguments, Emili, i sumarem a T.G. en la campanya, desesperat per les motos que li interrompen la conversa (potser en el moment crucial de la seducció i abans d'entrar a matar).
(Segueix)Hi ha dos tipus d’homes casats: uns han participat a la qualcada de sant Joan com a Caixer Casat, i uns altres no. Els primers són una casta privilegiada tocats d’eternitat en la memòria, i exigirien un tractat particular. Dels altres n’hi ha de dos tipus: uns han enganyat la seva dona i uns altres no. Entre els fidels n’hi ha de dues castes: uns perquè no han volgut i uns altres perquè no han pogut. Entre els que no han volgut, uns viuen una fidelitat conflictiva i uns altres són apòstols del matrimoni. Entre els que no han pogut, uns ho han intentat i uns altres no. Entre els que ho han intentat cal classificar-los: uns expliquen les arrels antropològiques de la promiscuïtat, i els altres es foten de fam….
(Segueix)Tenc un amic que no fa molt em va confessar la seva afecció esporàdica per les prostitutes de luxe; va insistir en la modalidat, de luxe. Serveis força cars, segons sembla, però molt satisfactoris. Em va sorprendre, no li coneixia aquestes ocupacions de l'esperit, sí d'altres, intel.lectualment força fecundes i sense preservatiu, ni mental ni de goma. És fadrí, i diria que prou dotat per a les relacions socials. Per tant, res de tòpics d’homes recocolits a la recerca de l'únic sexe que poden trobar. Un caprici, com el d'un gran reserva en dia d'aniversari: si hi entens, si el pots pagar.
(Segueix)M'agraden els llàpissos, faig bona lletra, l'agafes, hi jugues, escrius, matarots, ara el trauré, ara l'estojaré. Són de mal estojar els llàpissos, sovint guaiten punta dreta a la butxaca on hi hauria d'haver un mocador estampat de playboy camí d'un party. Hi hagué un temps en què els llàpissos ho eren tot, generació de plumilla i la primera estilogràfica, càrrega lenta i manual, l'època d'assajar la firma, una signatura (ho direm bé) que no valia un velló. I després, ja adult, tampoc no pesava res: per signar una hipoteca, o per subscriure manifestos que tampoc no valien res, perquè érem els de sempre.
(Segueix)Alguns deguéreu veure l'entrevista de Mònica Terribes (la millor entrevistadora de la UE ampliada) a Mariano Rajoy, desembarcat a Catalònia per dir als catalans que l'Estatut empitjorarà les seves vides, cosa sobre la qual no tenc opinions molt definides. Molt bé, està en en el seu dret, no he llegit el projecte d'Estatut, ja el llegiré en estar cuit. Entre ardents confessions de liberalisme, va aparèixer, naturalment, la persecució de la llengua castellana: no en parlarem ara. A un cert moment el de Galícia criticà durament que hom pretengui que el coneixement del català sigui un deure. Protestava el liberal contra les imposicions, però ah! què diu un liberal de l'article de l'art. 3.1 de la Constitució espanyola: "Todos los españoles tienen el deber de conocerla". Sap el liberal que molt poques constitucions del món parlen del deure de conèixer la llengua del País?
(Segueix)Sempre m'ha interessat quan algú demana, reclama, exigeix un referèndum, aquella cosa retòrica de «donar la veu al poble». Els referèndums (o referenda, l'altre plural possible) toquen sempre el cor del sistema: creu vostè realment en la veu de la gent? quan i com li donaria la veu? Diuen que els Referèndums només es convoquen per guanyar-los, naturalment. Poques coses m'interessen tant com aquesta: posaria vostè a votació popular la pena de mort per als terroristes? Sotmetria a l'assemblea del poble tirar baix La Catedral i fer un gran aparcament? Acceptaria un referèndum sobre l'obligatorietat de la llengua catalana en el sistema educatiu? I per què no votar sobre la Monarquia?
(Segueix)Com que la cosa de l'Estatut de Les Illes no va gaire bé (no sabem què volem, així de clar) com que som un país sense ambició...Comencem per la teulada, comencem per noms i simbols. Les Illes, que són cinc es diran el PENTANÈS (en grec vol dir cinc Illes, recordau: Pel.loponès, Polinèsia, Micronèsia...), us agrada? o seria millor LA PENTANÈSIA? és sonor, no m'ho negaràs, Leocàdia, amor. Anem als himnes, ja ho deia Filòcrates de Siracusa: els himnes canten a la pàtria, estrenyen les files i condueixen els pobles a la guerra. Coratge, ambició,... E mentrestant, començau a pensar qui és l'enemic, hem de mester un enemic històric, irreconcialiable. E doncs, l'himne ja ho sabeu...
(Segueix)Algú s'imagina una manifestació protestant perquè Menorca no té muntanyes de 1000 m.? Sortir al carrer protestant perquè el nostre català només té singular i plural? O perquè no té dual, maleïda llengua? moltes en tenen. Aquí la meva protesta perquè en dir "cantaven molt bé", no sabem si eren homes, dones, tot mesclat...no! les formes verbals no tenen gènere. Menorca no té rius, tampoc no té cèrvols salvatges, i és molt humit: a on he d'anar a protestar
(Segueix)