Et Inopinanter

Os gatos

Tenc una vesina estrangera que �s la reina dels moixos, un moix, sabran els continentals, �s un gat. Us ho explicar�. Resident de temporada i altres estades breus i espesses, just arribada la vesina convoca la moixada al jardinet, els parla, els fa moixonies, els alimenta. He vist replecs de fins a quinze moixos, all� feia com a por.

Sents a dir a vegades que els estrangers s�estimen l�animalet de la casa m�s que no el ves�. Puc dir que no �s el cas, bona amiga i vesina, ella, les seves atencions a la ra�a petita dels felins no li neguen bon veinatge, amistat i generositat. Ben cert �s que he conegut altres exemples que responen al t�pic, tant com per veure ben clar que el que sovint es presentat com a toler�ncia �s pura i indissimulada indifer�ncia: el ves� estranger no vol saber res de tu, �s aix� de tolerant. Tot l�amor se�n va amb el jardinet, i el moixet.

En una d�aquestes, la meva vesina se�n torn� a les boires del nord a la correguda, maletes i aeroport tot una mica de pressa. N�Ignasi, que tampoc no �s mal ves� (tamb� fa de majoral, li obre la casa, que se�n vagi la humitat un dia de solet) obre la porta setmanes despr�s i troba dos moixos morts: la matar�! vaig pensar. No vaig arribar a l�assassinat- n�haur�eu tingut not�cia- per� un bon arrifoll se�l va endur l�estrangera, la qui parla, fa moixonies i alimenta els moixos de la barriada.

El meu amic J.L. Villalonga, bon coneixedor de les q�estions ecol�giques, afirma que els moixos s�n el primer problema ambiental de Menorca,

-Tant?, li deman.

- S�, s�, una proliferaci� descontrolada que amena�a moltes coses, a poble, al camp�.

- No ho sabia, que fos tan greu.

Tenc una belluma de com funciona la cosa: la fam�lia t� un fillet petit, i entre el joguets, un m�s , alimenten un moixet, qu� mono! per� un dia se�n cansen, o els fuig, o va de trot i ensuma moixes calentes, i de la t�rrida relaci� en naixeran moixets, molts, i molts. Que fan destrossa, en el sembrat, en els jardins, entrant per la finestra�Per no dir d�aquella conducta innata de fer un clotet en la terra tova, deixar-hi defecacions pudent�ssimes, i tapar-ho amb gran cura, amb la poteta, obra mestra de les conductes gen�tiques. Per� un desastre, un pati esdevingut un cagador, el meu, el teu i el seu.

Fa pocs anys la cosa va ser not�cia al diari una volta acaba la temporada tur�stica, parlava el diari de Cala�n Bosch, Ciutadella, de la vag�ncia descontrolada d�un ex�rcit guerriller de moixos, orfes de sobte en anar-se�n els turistes, que com resta dit, s�estimen molt els moixets, per� �s un amor de catorze pernoctacions a mitja pensi�. Jo mateix m�he vist en l�obligaci� d�haver-ne d�escalivar qualcun, ho direm aix�, practicant per al cas habilitats de foner bale�ric, ah! la ra�a! i no entrarem en detall, que tampoc no vull que em malmireu.

El tema, escrit aqu� i arrancat ja fa setmanes, m�agafa havent llegit la not�cia que el Consell Infantil Municipal ha tractat la q�esti�. Ah, els animals de companyia�Per� com que s� que la cosa no va de psicopedagogies de la soletat (i l�Escola d�Estiu, orfe d'imaginaci�, no podria tractar el tema dels moixos abandonats? de la solitud plena i sense moixos�) Ni va tampoc de moix-pr�ncep de la casa, de poeta-l�ric-amb-cusset, ni del debat moixos o cans i altres dualitats ja t�piques de psicologia de la personalitat.

I mentrestant, fa dos dies, m�han destrossat una figuereta de moro que just s�al�ava dos pams (justament aquesta varietat quasi no tenen espines). Qu� faig? qu� he de fer, amics? Parlar� amb la vesina i li dir�: Gertrud, tu que votes Die Gr�nen, amb tanta fam que hi ha al m�n�O no seria un bon comen�ament? Desesperat em tenen els moixets, un dia d�aquests fotr� una endemesa, i d�atenuants una col�lecci�, m�informen els meus advocats (�s diu aix�, no? en plural).

L�altra cara �s m�s coneguda, per� no menys inquietat, �s el cave canem sota la forma de cuidado con el perro, perro que muerde,� en defensa de l�amo encastellat en bardissa ben alta, per no ser vist pel ves�, l�enemic.

Aix� �s la ciutat horizontal, insostenible, d��mplies parce�les amb piscina, de vesins que no es visiten, o ni es coneixen, de col�nies sense nom i sense Festa, de cans formidables i moixos ap�trides. On l��nic inter�s �s que una dona de seixanta-cinc anys de turg�ncies caigudes se�n pot anar a comprar al super, on tot �s car�ssim, embolicada amb un pareo de colors llampants: viure a una urbanitzaci� d�na aquestes llibertats. Tornem al poble, Gibette, al carrer net i a la xafarderia, a la dreta s�n catalans, i a l�esquerra- m'han dit- parlen itali�, oh! qu� polit! El carrer �s estret, per� serem molt feli�os.

Llibres que maten

Vegeu, si no �s mol�stia, la cita seg�ent de Luciano Canfora, Ideolog�a de los estudios cl�sicos. �s breu, una mica ret�rica, per� a veure si hi esteu d'acord, diu aix�, tradu�da:

��s un tret caracter�stic de la nostra edat materialista que la nostra educaci� cient�fica s�orienta quasi exclusivament a les disciplines materials. Encara que �s del tot necessari en una �poca en qu� predominen les t�cniques, tanmateix �s perill�s que en una naci� l�educaci� tengui aquests �nics fonaments.(�) No s�ha de permetre que en l�ensenyament es menysprei l�estudi de l�antiguitat. La hist�ria de Roma, �s i seguir� essent la millor de les guies, per ara i per qualsevol �poca. Igualment l�ideal hel�l�nic ha de ser preservat en la seva bellesa exemplar��.

La cita �s de Mein Kampf, el llibre que Hitler va dictar a R. Hess el 1924, estant a la pres�: un compendi del gran protocol pol�tic, ret�rica incendi�ria de la guerra que vindria, de la f�brica de l�odi i la destrucci�. Un llibre �diuen- mal escrit, d�una viol�ncia verbal extrema. Onze milions d�exemplars venuts, o distribu�ts, fins el 1944.

No fa molts d�anys, a casa d�uns amics a un poblet de Baviera, rastrejant , amb perm�s, per la llibreria vaig tenir a les mans un original de Mein Kampf, el record en un format b�blia, el vaig fullejar sense cap inter�s i el vaig deixar. Despr�s de la guerra, molts alemanys van c�rrer a llan�ar el llibre, altres, tot maleint-lo, el van amagar, castigat a una segona fila del prestatge. Molt�ssims el tenien, de fet, el r�gim el regalava a les parelles quan es casaven; el llibre, que s�piga, no contenia particularment consells de bona entesa matrimonial.

L�obra citada de L. Canfora (Akal, 1991), molt substanciosa, �s dedica a les lectures politiques del passat grecorom�, tot sovint he tornat a les seves p�gines, una cita, una refer�ncia. Com ocorre amb les cites b�bliques, tothom troba en els cl�ssics grecollatins la part que li interessa; Mussolini reviu l�Imperi, i la simbologia, i ocupa una part del nord�frica, com un nou Scipione l�Africano, perqu� el territori ja havia estat rom�! Manipulaci� de l�Eneida de Virgili : �tu regere imperio populos�� (En. VI, 851). Les �humanitats� triomfen en �poca feixista. Hitler parla d�una Nova Esparta, el nazisme �s filohel�l�nic i no tant filorom� (tret de la gran arquitectura, Albert Speer, teatres i estadis, etc.), en tot cas el m�rit de Roma �s haver ven�ut Carthago, els p�nics, semites, africans, negroides. L�Atenes democr�tica no �s font recomanable: una coneguda cita de Mein Kampf diu:

�Abans un camell passar� pel forat d�una agulla, que un home excepcional sigui elegit en eleccions democr�tiques�.

I si an�vem m�s enrera les fonts d�inspiraci� s�n nombroses.La Revoluci� Francesa, despr�s del gran buit hist�ric, acaba en Rep�blica, femenina, la Independ�ncia Americana discuteix sobre esclavitud, i la historiografia sovi�tica teoritza la crisi de l�economia esclavista i es recrea post eventum en la revolta desclaus d' Esp�rtac. No voldria, ni podria, esbossar aqu� un tema tan complex que, tanmateix, ens conduiria a entendre � �s un dels aspectes que m�interessen- per qu� la reinvindicaci� de les humanitats i la cultura cl�ssica ha estat hist�ricament usurpada majorit�riament pel pensament conservador. Segons Luciano Canfora Mein Kampf �s ple de refer�ncies a la Cultura Cl�ssica. Un bon motiu per llegir el llibre, si b� est� d�inter�s historiogr�fic i per gent amb mentalitat ign�fuga.

La setmana passada el canal franco-alemany ARTE va dedicar dos reportatges al llibre. La seva possessi� �s legal a Alemanya, per� no pot ser editat ni tradu�t, nom�s es troba a antiquaris (i a la WWW, naturalment). Despr�s de la guerra l�Estat Lliure de Baviera (Freistadt Bayern) va confiscar els drets al partit nazi NSDAP, que administrava els drets editorials personals (un 10%) d�Adolf Hitler, censat com a persona jur�dica a un carrer desconegut de M�nic. Els drets no s�extingiran fins el 2015. Mentrestant, el llibre (My Battle, Mon Combat, Mi Lucha,�) circula, i s�edita fora d�Europa, en una curiosa, i esperable, casu�stica: �s lliure, per raons diverses cal pensar, a Israel i als pa�sos �rabs, i a molts d�altres, sense que Baviera, fora d' Europa, emprengui accions legals.

La idea de prohibir un llibre t� com poques coses una c�rrega simb�lica com indicador de llibertat. En el reportatge un entrevistador, per sorpresa, treu el tema al Ministre de l�Interior de Baviera, l�home, encorregut, demana d�interrompre l�entrevista, �s evident que no sap qu� ha de dir (ho ha de consultar?, la q�esti� �s delicada). Despr�s d�un tall indissimulat en el muntatge, el ministre argumenta la prohibici� per respecte a les v�ctimes de la barb�rie nazi. El reportatge acaba amb les declaracions d�un membre de la comunitat jueva alemanya: no, el llibre ha d�esser lliure, la gent ha de saber que hi ha llibres que maten (es gibt B�cher, die t�ten).

Per cert, la cita de Mein Kampf, m�s amunt, que reivindicava els estudis cl�ssics, seguia aix�:

�Per� mai no hem d�oblidar les caracter�stiques racials dels pobles triomfadors (...)"

Zaplana ja no m'estima

Arribes amb el diari sota el bra�, fas una ullada a la concurr�ncia i t'asseus a la terrasseta, no fa vent, el sol �s encara piet�s i l'ombra fresqueta, penges la jaqueta, quina nosa!, demanes un cortado, (i jo per qu� no he apr�s a dir un tallat?, no, no em surt, generaci� que va passar del cenicero al cendrer, i de�)

No t'has assegut i sents:

- Sa putada que m'ha fet no l'hi perdonar� mai.

Estava d�esquena, just quan saludava una coneixen�a. Obres el diari, una putada? qui ha fet una putada a qui? de re�ll veig dues ombres a la meva esquerra, dues taules m�s enll�. Arriba el cortado, un macchiato itali�, un caf� concentrat, petit tacat de llet, i quan som a la p�gina��Zaplana, el primer gran damnificado��

- �s molt mal de dur, perqu� jo em pens que encara me l�estim, a�� s lo m�s fort, i no s�ho mereix.

No gos a girar-me, penses que podrien parlar m�s fluixet, per� entenc que quan tens ganes de contar no repares en l�aforament de la sala, de la terrassa, del sol que vol entrar i ja em toca els peus, amable encara.

- �s que encara no m�ho crec, perqu� jo a ella la conec, no vull dir que sigui un trasto, per�

Veus femenines, joves, accent local ben identificable, parla una i l�altra escolta, el manual em diu un timbre entre vint i trenta anys, escolaritzades en catal�, home, �s clar, quan diu:

- Si analitzes es darrers mesos ho entens tot.

Els meus d�us penats, i llars tamb�, saben com m�agrada d�escoltar framents de vides no conegudes, no m�importa la cara, sovint cares que no tornar� a veure. Saben ells, els meus d�us, les hores passades en territori guiri, an�nimament perdut entre lleng�es b�rbares all� de�� del Rin i del Danubi. Record el dia que sent:

- One day I�ll kill him! (un dia el matar�)

Ui!, quina por! testimoni d�un assassinat, witness of a murder, per� aquest �el matar�! , ent�s el cas, tenia el mateix valor col�loquial com quan deim que �aquesta vegada si torna a arribar tard el matar�, llic�ncies no literals. Novel�les fragmentades, esbossos de vida que no mires.

Ja aprop de migdia, quan els aragonesos, conformats amb el transvassament d�aigua de l�Ebre diuen i desdiuen, ella tota aqu�tica diu:

- I �s tan guapa aquesta punyetera!

�s aqu� on em vaig girar en un gest computable en mil�lisegons�Ui! m�han vist?

No, no m�han vist. Elles dues reprenen. La hist�ria deu ser terrible, dolor hum� infinit, mals d�amor�Despista, Mascar�, el cap ficat dins el diari, a veure quin western fan avui a IB3�, putes! ja l�he vist, sempre fan les mateixes: el marshall est� venut al cacic, que va arribar abans de la Llei i pot fer el que vol, l�apatxe-kiowa t� els ulls blaus i la dilig�ncia ha estat assaltada. Despr�s d�una estona de silenci la damnificada diu:

- Qu� b� que est�s tu, no ho saps b�.

Ho diu a l�altra, la que escolta les penes i parla poc.

M�al� per anar a pagar, em sent un intr�s, una mica inc�mode, i en tornar, darrera les ulleres de sol me les mir, no les conec, per sort, entre vint-i-cinc i trenta anys, esper no tornar-les a veure, per�: tornar� ell a casa? podr� ella perdonar-lo? qu� trobau qu� pot passar?. O s� les veur�, per� aleshores la cosa ja s�haur� arranjat, ell, un cap verd, haur� vist que tenia una joia a casa, que ella no s�ho mereixia i que tot havia estat una fantasia. O, tal vegada no. Jo qu� s�! tot �s tan impredictible, el futur de Rijkaard, de Rajoy...O tal vegada s�. S�, qu�?. El sol ja m�arribava als genolls, el temps ho cura tot, per� �s tard i no tenc dinar fet.

El turment de cada dia

La meva generaci� ha conegut un tipus de cristi� (ells es deien simplement cat�lics) que vivien la fe amb gran turment. Fe i doctrina en el m�n i contra el m�n, el diable i la carn, honestetat i rectitud desigualment repartides, flagel�laci�, ren�ncia i consol en el dolor. Religi� pura, un intercanvi amb els d�us (un �nic d�u vertader, en tal cas), moral i rituals a canvi de consolaci�, d'alegria m�s tost poca, menys a l'Espanya en blanc i negre i amb olor de calcet�, la perllongada boira i grisor del r�gim.

No calia evangelitzar, hom suposava que de creient ja n�era tothom, nom�s calia enfortir-se internament, o a predicar, en tot cas, a l��frica nig�rrima. La resta era clandest�, el descregut, l�ateu, el llibert�, el maric�n, la prostituta.

Sempre va ser dif�cil de veure-ho d�una altra manera, el cristi� dissident, l�heterodoxe, va sobreviure com va poder, entre silencis i protestes, anatemes o admonicions. Van venir temps millors, o pitjors, de naufragi i desfeta, de p�rdua de poder i temples mig buits, all� ja no era religi� triomfant de carrers plens de sotanes. Els uns, que hi eren silenciosament, se�n van anar silenciosament, uns altres, de pres�ncia sempre conflictiva, van romandre, van mantenir la pertinen�a abra�ats al conflicte com a forma de vida: tamb� nosaltres som Esgl�sia!. S�ho creien, s�ho creuen, reneguen, raonen, es reuneixen, sofreixen�, per� no se�n van.

Conec un tipus de cristi� instal�lat en el conflicte, la cosa ha tingut diversos noms, sota el r�tol de cristians progressistes. Els conec, en conec, i de ver que en molts casos no he arribat a saber quin �s el seu credo, quina part de la doctrina accepten i quina no. Els partits pol�tics, suposem, ja no tenen grans idearis, ni textos fonamentals. D�cades enrera no calien les campanyes electorals, si guanyaven els republicans tothom ja sabia qu� farien, i el mateix els anarquistes, els comunistes o la CEDA. N��s prova que avui les campanyes electorals s�n cada dia sorpresa: ara una rebaixa, ara una subvenci�, ara una promesa, ara la mare que el va parir.

Les religions occidentals tenen cos de doctrina, tenen llibre, tenen catecisme, sacerdoci i magisteri, per� no s� amb qu� s�han quedat els qui hi s�n i no se n�han anat. Han fet de la dissid�ncia una forma de vida, sofreixen, i practiquen la doble guerra, una interior i una exterior. A�� pensava, fins que ben clar he vist que la majoria de cristians progressistes que conec nom�s en tenen una de guerra, la interior, la batalleta amb els seus bisbes: van i v�nen, nerviosos, inquiets, torturats, dolguts te conten: has llegit el darrer document contra�? I qu� me�n dius de les declaracions del bisbe�? o de Sa Santetat el Papa.

Jo em pensava que ser creient era evangelitzar. Si em ve alg� i em diu: Ignasi, et vull parlar de Jes�s�oh! pensar�, un cristi�. Gr�cies, ja el conec, conec els textos, els tenc, en grec, llat�, i catal�, editorial Claret, una acurad�ssima edici� triling�e. No els tenc a la tauleta de nit, ben ver que �s, per� molt lluny no paren. Per� potser insistir�, i ho entendr�, me n�adonar� que tenc un ap�stol al davant. Jo quan era cristi� evangelitzava, i quan era comunista cercava seguidors, la meva fe era privada, per� no secreta. (La meva cultura �s cristiana, a�� ben segur, i hel.l�nica, i germ�nica, i sem�tica, i apatxe...)

Fa poc vaig saber d�alg� que em pensava con�ixer b� i que va a missa els diumenges, i vaig pensar, i jo, per qu� no ho sabia? Per qu� ser creient, en la versi� heterodoxe i dissident, ha passat de ser un assumpte privat, a ser una assumpte �ntim i quasi secret? i aquell passatge que diu: �sortiu, evangelitzau��?

Si no �s aix�, tot plegat �s un patiment que em resulta incomprensible, per�, pobret de mi, lluny de donar lli�ons, entenc tant poques coses! I ja em disculpareu, parcite mihi!, dit en llat�, la llengua de Lucreci.

Maximilien, Doktor Aue

T� tots els ingredients d'un best-seller, i a m�s �s una bona novel�la (no he dit, adversativament,�'per� �s una bona novel�la'), Les bienveillantes (Les benignes, Las Ben�volas), de Jonathan Littell. Quasi mil p�gines que he devorat en temps r�cord, que no sol succeir-me des de fa anys, fent honor potser, pobre de mi, al comentari malici�s de Josep Pla quan li diu al periodista �Los que leen novelas despu�s de los 30 a�os, son unos cretinos, �no le parece?�.

Moltes novel�les se m�han fet llargues, dormides, o senzillament repudiades. Mai no m�ha costat deixar una novel�la inacabada, com mai no n�he deixat de comen�ar.El comentari de Josep Pla, o molt semblant, tamb� el vaig llegir a una entrevista al felanitxer Nadal Batle, rector que fou de la UIB, i a qui molta gent tenia per un geni (no ho s�, la gent s�enlluerna f�cilment).

Una hist�ria potent que mant� el ritme sense costures, molts ja en tindreu not�cies: la hist�ria de Maximilien Aue, doctor Aue, un bur�crata a l�Alemanya nazi, brillant, intel�ligent, oficial de les SS assignat com a jurista al SD (Sicherheitsdienst, Sevei de Seguretat), un de tants organismes dins l�univers policial de Heinrich Himmler. Un home capa� d�entendre�s en grec cl�ssic amb un vell rus. Aue �s l��lite ben impregnada d�ideologia, una ben completa i acabada Weltanschauung, constru�da filos�ficament i fins i tot contrastada, aix� �s el m�n Max Aue, doctor en Dret, bon coneixedor de la literatura francesa. S�hi argumenta la legalitat basada en el Volk, d�on deriva el F�hrerprinzip�La resta �s per a consum de les masses, el proletariat nacionalsocialista; Aue no creu en l�antropologia racista, l'Untermensch (una pseudoci�ncia que denigra l'excel�l�ncia de la ci�ncia alemanya) ni creu que fos necess�ria per al �tractament especial� als jueus, �massa semblants a nosaltres, ells tamb� poble elegit�, tota una provocaci� del doctor Aue, i de Jonathan Littell. "Tractament" que, tanmateix, podria haver-se fet millor. No hi ha grans discursos morals, el que hi ha �s una gegantina construcci� psicol�gica del personatge, a l�estil de les velles i grans novel�les. No hi ha compassi� (la compassi� �s cristiana, �s moral d�esclaus, com deia Nietzsche), nom�s embrutiment, aix� �s el tinent coronel-SS.

Qu� hi ha d�original a la novel�la? Nombroses hist�ries s�han escrit, hist�ries personals, nissagues familiars, amb el tel� de fons de l�Alemanya nazi. Aquesta vegada �s la pell que cobreix l��nima m�s conven�uda d�una nacionalsocialista, el bra� executor, i sinistre, �s clar, una salvatgia civilitzadora que havia d�esclavitzar en una Nova Esparta tot l�est europeu. Escrit en primera persona, en prosa plana, sense pretensions estil�stiques, acci� constant, linial amb no pocs flashbacks.La hist�ria �s un pur horror, de brutalitat crua, expl�cita i banalitzada, afegiu-hi la tempestuosa vida personal, Aue �s homosexual, que ha com�s incest amb la seva germana, que odia la seva mare... El sexe hi �s molt present, torbadorament excitant, calent i brut, contat amb les paraules que toquen.

Hi ha moltes m�s coses. Les novel�les de mil p�gines solen incloure nombrosos excursus que no arriben a hist�ries paral�leles en l�arquitectura global de la narraci�. Sobre filosofia, literatura, m�sica�Una novel�la que suposa una immensa documentaci�, que quasi la fa una novel�la hist�rica, amb una llarga galeria de personatges de pas: Nietzsche, Rosenberg, von Karajan, Furtw�ngler, Sch�nberg, Ernst J�nger, Thomas Mann,�

Una edici� acurada que �s d�agrair, potser amb un ab�s de teminologia militar. Ja sabem per novel�les i pel�l�cules que els SS tenien rangs propis, equivalents a l�ex�rcit regular (Wehrmacht), i aix� p�gines i pagines de Obersturmbannf�hrer, Obergruppenf�hrer, etc. i no hauria estat m�s senzill de dir Comandant-SS, General-SS? petit destorb que s�ha d�afegir a nombrosos acr�nims d'organismes que infesten i carreguen el text. P�gina plena, per cert, hi ha di�legs, i molts, per� integrats en el cos dels par�grafs, uf! retgira una mica, per� la hist�ria ens arrossega.

No seria capa�, tractant-se d�una novel�la realista (nom�s cap al final, present el protagonista davant el F�hrer, es permet l�autor una boutade surrealista) si hi ha errors de documentaci�, potser el seg�ent: el cunyat de Max Aue, un m�sic i compositor marginat pel r�gim, fa una llarga consideraci� als seus autors m�s estimats, i entre ells es refereix a la m�sica del s. XVII per a viola de gamba �una m�sica que est� encara per explotar�, diu. Error, o potser homenatge a la Barcelona on viu l�autor, la ciutat i pa�s del seu fill Jordi Savall, editor de l'esmentada m�sica.

Com ho veus, O�Shaughnessy?

La cosa, germans, est� aix�: la Llei Suprema permet ser independentista, per� no permet la independ�ncia. Un partit independentista no �s un partit com 'Partido antitaurino' , amb objectius ben espec�fics, que el dia que la llei prohibesqui l'espectacle dels toros el partit es dissoldr�, vendr� la seu i els mobles i passar� a defensar els pollastres (animalet comestible que habita a camps de concentraci� que en diuen granges).

Un partit independentista, els que coneixem, s�n com els altres, tenen propostes sobre la sanitat, programa educatiu, escales de gravamen fiscal,�i a m�s aspiren a la independ�ncia del territori. D�aquests, uns amb un 12 % assassinen, o callen davant l�assassinat, perqu� la Llei Suprema no els permet la independ�ncia, uns altres, a l�espera d�esser el 51% i posar l�Estat en un tribol, no ho fan.

Uns i altres han perdut la batalla dels vots, per� molt abans havien perdut la batalla de les paraules: ��partidos independentistas , radicales y extremistas�. Fixa-t�hi O�Shaughnessy, entre tanta retolaci�, constitucionalistes, nacionalisme moderat�no existeix el m�s important: independentisme democr�tic. L�independentisme podria ser un senyor de coll i corbata, educat, refinat en l�argument i contundent en la forma, un seductor a la tribuna d�oradors, un aspirant a guanyar consci�ncies, per� els errors propis, l�escarafall i la gamberrada, i de l�altre costat la caricatura demonitzada de l�adversari, n�han constru�t tot plegat una figura odiosa, ho representava b� un Joan Tard� gruixat en l�expressi�, emprenyador, i malhumorat talment un bisbe castell�.

De la versi� jovenil �Noves Generacions (independentistes)� caldria fer notar l�est�tica antisistema, que en algun moment recorda la m�s infantil de les estrat�gies (ai! no han llegit Lenin, encara que sigui per oblidar-lo eternament, jo ho he fet), la de �ho volem tot alhora�: un pa�s reunificat, republic�, socialista, antinuclear, i posats a demanar, un Pa�s sense policia. Noves Generacions sol esser quasi sempre, quina pena!, una bandera f�cil, es tracta que els joves surtin al carrrer i armin asvalot, els seniors ja ho esmeneran. Per� l�adversari estava a l�aguait i ho ha registrat.

Tot plegat el resultat �s que l�independentisme no t� cap prestigi ni glamour, i podria tenir-ne, com en tenen tantes causes perdudes, minorit�ries, discursos contracorrent, utopies malversades. Per comen�ar hauria bastat que uns, els no violents, els que aspiren al 51 % per posar l�Estat en evid�ncia i armar gresca, a cada envestida recordassin: eh! ETA i els seus paramilitars s�n una cosa, que rebutjam sense matisos, nosaltres som independentistes democr�tics, i repetir-ho dilluns, dimecres i divendres.

Hi has d�afegir, O�Driscoll, que competeixen amb el nacionalisme opulent i sempre del nord, ocupaci� m�s burgesa i agra�da, feta d�oligarquies i �lites amb discursos m�s ambigus, i d�una relaci� amb el Poder Central disposada sempre a posar preu al matrimoni, cal entendre maridatge dissoluble, com dicta la natura animal.

(Publicat avui a la revista �Es Carrer de Menorca�, una mica ampliat, latest and ultimate issue: Good-Bye, McAuliffe, dear, see you in the Hell).

De la petitesa de la Pol�tica

No, amics, la Pol�tica no ho pot tot, �s nom�s una part de la vida organitzada dels homes, per� alguns encara no ho saben, i els pol�tics els primers. Entestats a resoldre-ho tot, pensant que una llei resoldria en quatre dies la cultura profunda de la �mat� porque era m�a�, els h�bits, vicis, costums, la fresca i at�vica impunitat de �la tanca �s meva i hi far� el que voldr�.

A cada problema una llei, conflictes vells, arrelats en la cultura dels pobles. En realitat la Pol�tica ja governa poques grans coses, tot i que des de Ma�, Felanitx, Portenhos o Nordholm pugui semblar el contrari.

S�apunten els �xits i es llancen per la cara els fracassos, els assassinats, els morts en carretera, els accidents laborals, els llocs de treball creats o destru�ts,la droga festiva i destructora, la contaminaci�, els baixos nivells de lectura, la viol�ncia de dissabte botell�n,�Mentres l�economia finacera campa com vol, aqu� comanda m�s un broker que un Primer Ministre. Per� fan veure que governen les nostres vides, temors, alegries, �nsies, amor familiar i violent desamor.

La conseq�encia �s evident, i b� que l�han cercada: quan es produeix una cat�strofe hi ha d�haver un culpable, ah! no ten�eu soluci� per a tot? no hi havia una normativa que deia�? No, no hi havia cap normativa! Id�, la farem. �s el que passar� si dem� cau un mete�rit enmig d�Es Born: era normativa municipal, auton�mica, estatal o europea? (Ja veig el B�rgermeister L. Brondo ll�grima viva davant el gran clot). Recordau com els agrada de retreure�s: vost�s en quatre anys quasi no han legislat. Al contrari que els vots les lleis es pesen, no es compten: tots els vots pesen igual, no aix� les lleis. Que n�hi ha de molts dolentes, i in�tils, i pretencioses, i rid�cules. E per cert, heu vist que es recriminassin l'�xit esc�s que tenen contra el frau fiscal?

El Fil�sof un dia va abandonar Atenes cam� de l�exili: �hi ha massa lleis�, va dir. A la sortida de la ciutat es va sacsar la pols de les sand�lies en senyal de maledicci�.

(Rev. Es Carrer de Menorca, XIII ante Kalendas Martias)

VISCA L'ARQUEOLOGIA!

A la terra on vaig n�ixer, Sra. Krull, a unes Illes de la Mediterr�nia Occidental, uns monuments prehist�rics de notable grrandesa atreuen des de fa temps els turistes. Una gran pedra vertical sustenta una llosa tot conformant una mena de taula, t� un aire simb�lic, per� podria ser quelcom funcional, una gran T central que suporta elements arquitect�nics desapareguts.

El monument conviu amb altres edificacions, algunes ben vistoses. No sabem res de cert qu� eren aquests monuments, de fet, sabem poca cosa del poble que les va construir, i dels recintes que van habitar. Aquesta cultura s�anomena talai�tica: petits poblats, ramaders, rituals de mort i enterrament, eines, cer�miques�Un poble sense escriptura. Els qui tenien escriptura en van parlar breument, poca cosa.

A un cert moment els seus habitants apareixen com a mercenaris de les grans pot�ncies de l��poca, Roma i Cartago. Eren experts en una arma for�a primitiva, per� d�efectes mortals i devastadors, la fona, FUNDA, sfendon�, per als grecs. Un passat mercenari no ofereix mat�ria liter�ria prou fecunda. No hi ha noms, no coneixem cap cabdill de la resist�ncia, un Viriato, Vercinget�rix, Arminius, Boudicca�Dif�cil, doncs, fundar una �pica primig�nia i germinal ni herois nacionals. G. Flaubert, a Salamb�, fabula amb els mercenaris al servei de Cartago, bale�rics entre ells, revoltats despr�s de la desfeta contra Roma, l�entreguerra dels mercenaris (241-238) per� els qui encap�alen la revolta, Mathos i Spendius, s�n africans.

Les Illes Balears tenen personalitat prehist�rica, per� no necess�riament connectada a cultures de prestigi, l�iberisme continental no t� prestigi a casa nostra, quasi millor no saber d�on venim, que no result�s que som ib�rics, vist com una forma d�esser proto-espanyol. L�arqueologia poques vegades, o potser mai, ha fet seriosament la pregunta d�on venien, quina llengua parlaven, cap on calia mirar per trobar el desembarc, perqu� les arrels fundadores, les fonts de la identitat, es troben a una altra banda.

L�arqueologia, Sra. Krull, no ha estat llegida aqu� en clau identit�ria, com ho fan els perses mil.lenaris, els libanesos descendents dels fenicis, els israelians poble elegit. Els bale�rics som m�s aviat com els egipcis moderns, isl�mics de religi� i cultura, amb un passat fara�nic lluny� i malconnectat amb el present, espectacular i monumental, i que els permet viure del turisme. Hem salvat l�arqueologia del discurs identitari oficial, l�arqueologia �s mat�ria acad�mica, freda, descriptiva, ideol�gicament erma, i un gran atractiu tur�stic, tot plegat dif�cilment utilitzable en la turbul�ncia de la petita pol�tica. Els herois fundadors, Sra. Krull, s�n medievals, tot �s medieval, aqu� i al continent, al Sud i al Nord: Jaume I, Alfons III, Jordis, Pelayos i Covadongas, sarra�ns i espases cristianes colonitzadores, Knut i Harald, Enric i Ricard. Up with Archaeology!

Polifem i el quadre buit

T� gr�cia i for�a inter�s, aqu�, el meu company de qu�driga, Jordi Catal�, que escrivia la septimana passada: Proposo que parem de crear, parem i gaudim tot el que hi ha hagut fins ara, estic amb tu. Molt jove ell, i ja t� por de no ser-hi a temps, qui nom�s amb un ull tant hi veu, tot construint-se un personatge d'ampla visi�, pessimista, observant la vida m�s ajagut que dret, i amb voluntat d'estil propi.

Aixi ho entenc: que l�artista viu una certa pressi� de creativitat, no pot estar aturat, perqu� la pausa pot vista com a crisi, perqu� no es pot permetre l�al� d�un repl�, perqu� en viu, perqu� �s addicte i funcionari de l�art i l�escriptura, perqu� si calla li prendran la pla�a, perqu� t� por de si mateix, l�horror silentii.

El jazz t� quasi 100 anys, un gran corpus musical que pot alimentar l�esperit de moltes generacions, nom�s amb el que tenim ja podem gaudir vetlades infinites fins a la colonitzaci� de l�espai exterior. Tocar un est�ndard no hauria d�esser un dem�rit, �s homenatge a la tradici�, ara ja inabastable. La m�sica cl�ssica �s gran corpus quasi clos: assistim a un concert sabent que hi haur� Mozart, Beethoven,Schumann, Sibelius�, i l��pera el mateix, i el Prado, i l�Ermitage, i els cl�ssics grecollatins, i els perses� George, col�lega, ja et pots espavilar, obre l�ull de polifem, librum carpe antiquum, t�esperen grans moments.

Sonny Rollins (Harlem, 1930) jazzman, saxo tenor, fam�s pels seus llargu�ssims silencis, un dia atura i es retira a les muntanyes de la intimitat: no t� res a dir? est� cansat? se sent conf�s? silencis de vida negra i prec�ria, perqu� el m�sic no t� altres mitjans de vida, silencis honestos de llegenda. I un dia retorna, i passa per Barcelona. Quinze anys entre novel.la i novel.la, tres anys entre quadre i quadre, i vint anys far� de la darrera pel.l�cula�, i qu� es deia?. La creativitat �s vida, creaci� perp�tua contra la mort� (oh! qu� filos�fic!, McKay) per� la mala obra �s la petita mort en vida, i un avorriment.

Notandum'st.

[Jordi, George, Catal�, comparteix amb mi la secci� Rufus Qu�driga, a la rev. "Es Carrer de Menorca", jove estudiant a alguna universitat espanyola, d�alguna carrera que no �s ni astrof�sica ni gemmologia. Criminologia tampoc. Aire entre distret i discret, ploma fina i un futur imperfecte al davant. La seva foto �s un retall d�ull, el dret, l�esquerra o el del mig, no ho s�. ]

MADRIZZZ, SOLIDARIDAZZZ�(amb alguna nota cosida)

Gent molt principal s'hi han referit, i jo hi dir� la meva. A la Reial Acad�mia Juan Lu�s Cebri�n critica l'spot socialista sobre la -z-, hi assisteix el president ZP i se'l veu destrempat, sorpr�s per la cr�tica de l'aliat medi�tic. Argumenta Cebri�n que l'spot contribueix a un analfabetisme alarmant, etc. S'ha de dir 'libertad', ni 'libert�' ni 'libertaz' .

Diumenge, el meu en tantes coses (en algunes no) admirat Javier Mar�as li repr�n (dominical de El Pa�s), argumenta ara el novel.lista que en un pa�s de �zoquetes� no s�ha de jugar amb aquestes coses, �s el final d�un article apocal�ptic on lamenta la incultura general, etc. M�agradi o no l�spot sortit de la seu socialista de Ferraz (aqu� sembla que la zeta �s correcte) crec que els dos acad�mics, el qui ja hi seu i l�ingressurus, s�han passat de llestos i lletramorts, tot plegat �s d�una severitat una mica rid�cula: �Y por qu� se ponen tan serios,digo yo?.

Mari, direttrice, ser� breu: inopinadament el m�s important en una llengua no �s l�inventari de sons que t�, sin� com els combina: unes s�l.labes s�n possibles i unes altres no. A l�espanyol li repugnen (�s el mot que s�utilitza en tals casos) certes consonants finals (b, t, d, c, g, les dites consonants oclusives), i de fet l�Acad�mia ja va acceptar d�admetre carn�, cabar� (per carnet, cabaret). Un top�nim (ho saben els maonesos) sol provocar m�s resist�ncia. Per evitar la �d- de �Madrid�, o de �solidaridad�, hi ha dos procediments (dues estrat�gies, que diria un pedagog): no pronunciar-la (Madr�, solidarid�) o convertir-la en un so emparentat que no repugni a la llengua: Madriz, solidaridaz. A l�itali� li desagraden les mateixes consonants finals, i qu� fa? hi afegeix una vocal, escoltau un itali� dient Irak i us semblarar� que sentiu tres s�l.labes, i en dir tecnica en sentireu quatre: tec�nica.

Aquesta �s la din�mica real de la llengua espanyola, returada, com totes les lleng�es, per l�ortografia, que sempre �s conservadora. Per�, qu� indica l�an�cdota? per a mi, que a l��lite lletrada sempre li ha agradat d�intimidar el personal i posar-se solemnes, aix� de gruixat ho dic. L�spot �s un broma, un joc, res pus, a veure si no podrem jugar amb les paraules! jo ho faig cada dia, amb les paraules i amb l�orthographia, �faltaria m�s!: dilluns i dimarts m�indigna la deixadesa ortogr�fica i ling��stica dels meus alun�nes (amb ena geminada, ala!), per� dijous i divendres pens que n�hem de poder fer broma, i que els glaciars no es fondran per un ap�strof fora lloc. Els dimecres, no ho he dit, � ui!

(Fins aqu� el que va publicar la rev. Es Carrer, 23-11-2007).

Post-scriptum:

Continua sense estretor amb uns afegitons, aliter addenda, on l�autor opina (ara opinadament, �s a dir, amb major consens) que l�Imperi Medi�tic no va de bromes. Bellumes en vam veure amb l�historial que munt� el diari �El Pa�s� explicant l�accent gr�fic arran de la darrera renovaci�: no n�hi havia per tant!: �La normativa, la reglas de la Real Academia Espa�ola��. �El peri�dico global en espa�ol� �s vangu�rdia i expressi� d�un moment euf�ric de la llengua espanyola, quelcom realment espectacular als darrers anys. Se n�alegra l�autor, i ho celebra. Bo ser� que algunes lleng�es facin ombra, just una mica, a l�angl�s global, omnipresent, omnipotent i visible. La cosa �s tan seriosa, econ�micament tan immensa, culturalment tan potent, que no deu ser convenient de fer broma amb l�ortografia. I tanmateix, Ignasi, la unitat no est� amena�ada, les vint-i-tres acad�mies es reuneixen, parlen, pacten, treuen llustre i creen futur. Fan enveja.

Ah, la gent lletrada! la llengua, l�ortografia, el saber, el saber com a Poder. Un poder petit, p'titonet, per� altament simb�lic, distintiu: ��s ric �diran, o pensaran- per� no sap escriure, fa faltes d�ortografia, no �s dels nostres�. Totes les ortografies europees (potser tret de la italiana) s�n altament millorables, facilitarien l�aprenentatge i el temps que hi dedicam. Ja ho sabien els revolucionaris francesos, per� aqu� uns van perdre. Va romandre �trois�, i va perdre �tru�. El brumari ideol�gic que unificava la llengua (La terreur linguistique aux patois: Combien de d�penses n'avons-nous pas faites pour la traduction des lois des deux premi�res assembl�es nationales dans les divers idiomes de France! Comme si c'�tait � nous � maintenir ces jargons barbares et ces idiomes grossiers qui ne peuvent plus servir que les fanatiques et les contre-r�volutionnaires!, 1794)

Ah, llengua per a tots, i escola, per� sense jugar amb l�ortografia. L�ortografia sempre ha estat molt carregada simb�licament. No s� que com ho veus, Mascar�.